|
Va ser a Montpeller en 1304 on Llull finalment es va asseure i va
escriure el seu primer treball important sobre predicació, el Líber
de praedicatione.[13] Anteriorment, Llull havia aplicat ja el
seu art a diversos camps, com la filosofia, la metafísica, la llei i
la medicina, entre d'altres. El Líber de praedicatione era un dels
treballs enciclopèdics de Llull dividit en dues seccions principals,
amb la primera secció dividida en tres subdivisions més i la segona
secció en dues subdivisions. La primera part es dedica a
l'explicació de les regles generals de l'Art, perquè cap progrés
superior es pot fer sense elles. La segona part es dedica a la teoria
que subjau darrere de la predicació, utilitzant les eines i la
terminologia de l'Art per a estructurar un marc global, incloent-hi
la introducció de nou noves condicions per a aquest treball, i
després d'això la presentació de cent sermons (realment n'hi ha
108) que, va dir Llull `presentarem si Déu em dóna vida i
gràcia'.[14]
Després d'aquest important treball, Llull va escriure uns altres
dos treballs en català dedicats a l'art de la predicació. El
primer, l'Ars major praedicationis - o com s'ha editat recentment,
el Llibre de virtuts e de pecats - l'any 1313 (NEORL I:
Palma, 1991), i el segon, l'Ars abbreviata praedicandi,
també editat l'any 1313 a ROL XVIII.[15] L'últim
era una versió encollida de l'anterior i s'ha de veure com un resum
de Llull pensat per a la predicació. En l'epíleg del treball,
Llull també el va descriure com `un art de com descobrir quina llei
[és a dir, religió] és veritable i quina falsa, quina ciència
és natural i quina sobrenatural.'[16]
És potser innecessari mencionar que abans de l'any 1304 Llull
havia ja considerat l'art de predicar com `el més important, més
difícil i més noble dels oficis'.[17] Pot ser no sigui
coincidència, per exemple, que la carta que concedia permís a Llull
per parlar a la sinagoga l'any 1299 va ser entregada al mateix
temps que Llull escrivia treballs que s'ocupaven molt breument dels
sermons. Per exemple, les Oracions de Ramon (1299), i el
poema llarg Medicina de peccat (1300), els dos escrits a
Barcelona, i poc de temps després el de Rhetorica nova que (encara
que escrit originàriament en català el 1301) existeix només en
la seva redacció llatina genovesa de l'any 1303. Aquests
treballs també toquen el que es va convertir en el tema principal de la
posterior matèria de treball de Llull en la predicació: les virtuts
i els vicis.
Abans del Líber de praedicatione, Llull en altres ocasions havia
descrit les virtuts de la predicació com un mètode que conduïa a la
conversió. Per exemple, en l'Ars demonstrativa, Llull va
escriure que la `predicació era un bon mètode per a la difusió de
l'Art'. A penes abans d'aquesta declaració, Llull va escriure,
`que la gent per a la que l'Art està pensat són pagans, jueus,
cristians, i sarraïns igualment, i tota la gent, sense importar a
quina religió o secta pertanyen, perquè els principis de l'Art són
tan generals que poden ser utilitzats per a jutjar clarament qui segueix
el veritable camí i qui està en l'error'.[18] Llull també
tenia molt a dir referent al mateix predicador. En el mateix Ars
demonstrativa, Llull va indicar que el predicador ha de ser dominador
de les tècniques de l'art, si no, la seva prèdica seria imperfecta
i l'audiència no podria arribar a entendre la utilitat del sermó.
D'altra banda, el predicador havia de tenir un alt nivell moral,
estar preparat per a fer front a desafiaments i a dificultats, i a
menysprear les vanitats d'aquest món. Força interessant, si el
predicador té aquest nivell i comenta els treballs intrínsecs i
extrínsecs de Déu en el seu sermó, rep la influència i la
benedicció de Déu en el sermó, i això ho notarà la gent a qui
Llull està predicant.[19] En l'Ars generalis ultima Llull va
escriure que el predicador no ha de ser només teòleg i filòsof [,]
sinó també ha d'estar versat en geometria, aritmètica, i també
retòrica. En l'Ars brevis, (en la llista de 100 formes)
Llull escriu que la predicació és la forma amb la qual el predicador
instrueix a la gent de forma que aquesta s'aconduirà bé i evitarà la
mala conducta.[20]
Abraham Soria Flores en la seva detallada introducció llatina del
Líber de praedicatione va seleccionar alguns Arts praedicandi dels
onze que eren coneguts en el temps de Llull i va concloure que encara
que Llull probablement coneixia almenys alguns d'aquests manuals,
l'estil que va adoptar per al seu Líber de praedicatione era singular
i únic. Llull no es va proposar, com fan els altres Arts
praedicandi, imposar cap estructura rigorosa o normes, només desitja
donar exemples de com un predicador pot utilitzar els mecanismes del seu
Art al fer sermons.[21] Això ha estat reiterat per Fernando
Domínguez en les seves introduccions als dos posteriors treballs sobre
predicació esmentats adés.[22] Ell també suggereix que aquests
treballs eren 'l'original i atrevida resposta de Llull als problemes
de la comunicació en la societat medieval, així com una crítica de
les demandes morals de la jerarquia eclesiàstica.'[23] Llull
veié la predicació com un exercici intel·lectual, incloent-hi tota
la gent, cristiana o no, mentre que les altres Ars praedicandi es
dedicaven a explicar com exposar l'autoritat de la Bíblia a una
audiència cristiana. Llull desitjava utilitzar les figures i les
regles del seu Art per a poder predicar tant a conversos com a no
conversos.[24]
Entre l'any 1304 i els anys 1312-13 hi ha un canvi sensible
en l'acostament de Llull a la predicació. El Líber de
praedicatione va ser escrit en llatí i va posar èmfasi en l'ús d'un
vers de la Bíblia com a línia de guia per als sermons; tots els
sermons comencen amb tal vers, seguint així la fórmula convencional
de les Arts praedicandi.[25] És interessant que un any més
tard, en [el] 1305, Llull començava ja a divergir d'aquella
fórmula, com en el Líber praedicationis contra judaeos on no tots
els sermons comencen amb una citació bíblica.[26] Els treballs
posteriors, emfatitzant la variació en la introducció, van ser
escrits originàriament en català i hi ha una carència distinta de
citacions bíbliques o de tema de guia, i en el seu lloc hi ha més
d'una llicència en la terminologia de l'Art i de les seves figures.
Encara que temàticament, els sermons de Llull van poder, com els
dels mendicants, tenir una base racional, l'èmfasi és en el tema de
l'amor. Aquest tema és el missatge de suport de tots els sermons de
Llull que condueixen a una persona cap a les virtuts i lluny dels
vicis.[27] Ell escriu, `En tots els sermons hi ha un tema de
les Santes Escriptures. I així, hem decidit extreure els nostres
temes del manament general que Déu va donar a Moisès, dient
"estima Déu el teu senyor amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb
tot el pensament i amb tota la força" (Deut 6:5). Aquest
manament és el més general de tots els manaments concrets i per raó
d'aquest manament prenem els temes d'aquest llibre.'[28]
Fernando Domínguez també suggereix, segons el que menciona
prèviament, que se suposa que aquests manuals reduïen la ciència de
la predicació a la seva base més simple i més general, segons allò
que s'ha demostrat per la figura de l'Ars abbreviata praedicandi,
que té l'objectiu de parlar de Déu un en tres i les seves
dignitats, i portar l'home a una vida de virtut. Per això escriu
aquesta Art de la predicació per a totes les audiències, també els
no creients.[29] Nogensmenys, hi ha una diferència substancial
entre la perspectiva presa per Llull quan realitza la predicació a una
audiència cristiana i quan presenta les seves idees amb propòsits de
conversió. Aquests manuals de predicar que Llull va escriure van ser
pensats principalment per a un predicador que es dirigia a una
audiència cristiana i no pensats per a ser utilitzats en treball de
conversió o com a sermons per a la conversió. Atès que els sermons
són generals, i per això la majoria d'ells haurien pogut ser
utilitzats fàcilment en una sinagoga com a discurs moral per a una
audiència jueva (i de fet els mateixos sermons jueus prenien sovint la
forma d'ensenyança amb moralitat), no hi ha res en ells per se que
cridés a la conversió de l'audiència jueva. Seria un exercici
útil comparar com parla Llull dels articles de la fe i de la Trinitat
en aquests manuals i com ho fa en, per exemple, el Líber
praedicationis contra judaeos. En els primers ell no discuteix els
postulats cristians de la fe i especialment de la Trinitat, des d'un
punt de vista polemista. Ell escriu aquests sermons per a un cristià
que es dirigeix a cristians, no per als no creients, dirigint la seva
atenció a l'amor cap a Déu i comminant-los a adoptar les virtuts i
distanciar-se dels vicis. En el Líber praedicationis contra judaeos
escrit l'any 1305 i que conté cinquanta-dos discursos, un per a
cada setmana de l'any, Llull posa cura a provar la veracitat de la fe
cristiana, concentrant-se principalment en la Trinitat i
l'Encarnació. El to del llibre és força polèmic i està pensat
per a provocar una reacció forta dels lectors o de l'audiència.
Aquest llibre, escrit com a manual per als missioners i per a
propòsits pràctics, va anar dirigit sobretot, com el títol
suggereix, contra els jueus, encara que els arguments usats es podrien
aplicar també als musulmans.[30]
|
|