|
El discurs de Llull hauria estat dirigit als líders i els erudits de
la comunitat, més que a la multitud en general. Això es demostra
pel que sabem de la seva aproximació als musulmans en els seus viatges
de missió a Àfrica del nord, on va tendir a intentar trobar als homes
savis locals i entrar en discussió amb ells, amb l'esperança que el
convenciment d'ells sobre la veritat del cristianisme conduís també a
la conversió de les masses. Està també clar que Llull desitjava
entrar en diàleg amb els que intentaven endinsar-se en l'essència de
la divinitat. El misticisme jueu, o càbala, com es coneix més
comunament, es basava en els ensenyaments secrets transmesos de
professor a deixeble durant un llarg període de temps que omplí el
segle tretze com una aproximació teosòfica al judaisme. S'ocupava
de l'essència de la divinitat i de la naturalesa del llaç entre
l'En sof (`Infinitud'), la transcendent, inescrutable,
immutable essència divina, i la creació. Una de les doctrines
principals d'aquest sistema teològic eren els deu sefirot ('atributs
divins'), que van emanar en cert moment de l'En Sof i amb ells va
emergir la creació. El sefirot era el vehicle per mitjà del qual
Déu es va revelar al món i per tant va crear un lligam més immediat
i més immanent entre allò diví i la creació. Aquest sefirot era
també una escala de pujada i baixada de la creació a allò diví i
viceversa.[60] I van ser els líders espirituals de la comunitat
de Barcelona que mantenien aquestes doctrines, a qui Llull desitjava
integrar, creient fermament que podria convèncer-los de la necessitat
d'una Trinitat en la divinitat usant la seva doctrina dels
correlatius.[61]
El que segueix és una reconstrucció del que Llull haguera pogut dir
als jueus en la sinagoga de Barcelona:
Com de costum, començaré amb un rés. Déu, que ens doneu
gràcia, obriu per favor els cors de la meva audiència de manera que
recordin, entenguin i estimin aquest sermó, de manera que mereixin
estar en la llum de la seva glòria al paradís.[62]
Encara que romanc davant de vostès ací, a la sinagoga, on se'ls
acusa de renegar del nom de Jesucrist,[63] no he vingut a
forçar-los a la conversió, sinó a tenir una discussió oberta sobre
la naturalesa de les nostres fes respectives, i demostrar-los com les
diferències entre nosaltres provenen de no comprendre què creiem els
cristians sobre la Divinitat. Se'ns acusa de la creença en tres
déus, quan realment creiem, igual que vostès, en un déu, amb una
essència.[64] No he vingut ací a intentar provar-los que
vostès no entenen les Santes Escriptures, que prefiguren l'arribada
de Jesús, portat per la beneïda Mare de Déu, ja que discutir
l'autoritat no condueix a res. Però, els demano que buidem les
nostres ments de totes les preconcepcions i que tinguem la nostra
memòria, intel·lecte i voluntat per a recordar, entendre i estimar
l'essència d'un Déu que ha de ser tres per necessitat.[65]
Tant vostès com jo sabem i reconeixem que Déu ha de ser el més gran
de tots els éssers. Si parlem de quelcom que és perfecte, aleshores
hem de considerar la cosa més perfecta que podem concebre, no podent
concebre res més perfecte, aquella perfecció és Déu. I passa
igual amb la resta de termes que utilitzem per a descriure les coses.
En el punt més enllà del qual no podem concebre res més, allí
trobarem a Déu. Atès que Déu està més enllà de la nostra
comprensió, tant vostès com jo utilitzem una terminologia que pot
ajudar-nos a comprendre el Seu ésser. Els anomeno Dignitats,
vostès es refereixen a elles com sefirot. Aquestes són les cares
revelades de la divinitat i cada una és dins i és igual que les
altres. No pot haver-hi desigualtat dins de la divinitat, per tant
cada una d'aquestes dignitats ha de ser igual a, i incloure-hi totes
les altres.[66]
Convenim que Déu és etern, i ser etern significa que no té
principi, ni centre, ni fi, ni pot haver-hi contradicció en Ell,
perquè Ell és el més perfecte de tots els éssers. També estem
d'acord en què la creació ha de representar al seu creador i que
l'home és l'ésser creat que més s'assembla al Creador, sent el
cim d'aquella creació.
El món de la creació representa el Creador en el fet que en tot és
visible una estructura trinitària. Prenguem l'home com a exemple.
L'home té un cos i una ànima però sense la conjunció dels dos
l'home no podria arribar a l'ésser. L'anima - l'ànima
intel·lectual - es divideix també en tres ja que sense aquesta
divisió no podria funcionar de la forma a la qual millor s'ajusta
l'intel·lecte. La memòria recorda, de manera que l'intel·lecte
entén i la voluntat pot llavors estimar o odiar segons la naturalesa
del que s'intel·lectualitza. I doncs si això és així, dins de la
divinitat deu també haver-hi una divisió triple, perquè si tres és
el nombre que millor concorda en l'home i la creació, tant més en
Déu, en qui tot concorda i en qui no hi ha contradicció.[67]
Entengueu que en l'única essència de la divinitat ha d'existir
necessàriament una trinitat de relació, perquè sense això el món
no hauria pogut arribar a l'existència. I si els pregunto què feia
Déu abans de la creació, com poden vostès contestar a aquesta
pregunta sense recórrer a una Trinitat? És impossible que Déu hagi
estat sempre ociós (ociosa), perquè l'ésser ociós va contra la
Seva bondat, grandesa, eternitat etc. i significaria que va
haver-hi un principi. Si va haver-hi un principi això implica canvi
en la divinitat, i convenim que mai hi ha hagut cap canvi en la
divinitat. Això implica que hi ha hagut activitat eterna en la
divinitat abans que el món fóra creat. Perquè l'activitat sigui
eterna ha d'haver-hi alguna cosa actuada així com l'actor i l'acte
en si mateix. Si fóra impossible distingir entre aquests tres
elements, no podria haver-hi activitat. Si de totes les Dignitats
prenem la bondat de Déu (bonea) a fi de que la bondat de Déu sia
aquella cosa per causa de la qual el bo fa el bé, ha d'haver-hi en
Déu bonificant, bonificable i bonificar; l'actor, el que actua i
l'acte en si mateix. Passa el mateix per a la resta de Dignitats
divines. És la Santa Trinitat a la que els cristians ens referim.
La Trinitat són els noms a través dels quals reflectim aquesta
activitat eterna que ha de produir-se en allò diví de manera que
poguera haver-hi creació. El Pare és l'agent actor que està en
vincle etern amb el Fill sobre el qual actua i l'Esperit Sant és
l'acció eterna entre el pare i el fill. Aquests són noms que
descriuen una relació d'activitat eterna.[68]
Penseu, jueus, permeteu als vostres intel·lectes que s'oblidin de
les nocions preconcebudes i permetin a les seves ànimes assimilar
aquesta idea, rebent-la, entenent-la, i permetin que les seves
ànimes comprenguin el profund i veritable ésser de la divinitat, de
manera que vostès puguin arribar a l'amor veritable.
Això ho demostraré amb un exemple, perquè els exemples obren el cor
de l'obstinat i donen plaer a la imaginació de manera que l'ànima
intel·lectual pugui entendre el que subjau darrere la narrativa, per a
conèixer, servir i estimar a Déu:
Hi havia un ermità que va viure molts anys al cim d'una muntanya
contemplant a Déu. Una nit, mentre estava fora assegut mirant cap
al cel es va preguntar què havia estat fent Déu abans de la
creació. Es va adonar que Déu no tenia cos i que Déu no podria
ser circular, quadrangular, o triangular perquè no podia imaginar-se
a Déu amb una d'aquelles formes de cos. Nogensmenys, no admetent
això, va decidir que si Déu no podia ser un d'aquets cossos llavors
Déu no havia pogut fer res abans que la creació, ja que tot en la
creació gira al voltant d'aquelles formes. L'ermità,
descoratjat, se sentia defraudat i creia que havia estat perdent la
seva vida vivint en una muntanya lluny de la gent, dejunant i pregant,
perquè ara considerava que si Déu no havia fet res abans que la
creació òbviament tampoc seria diferent en el futur. Quan sortí el
sol, l'ermità va decidir deixar la muntanya per a anar gaudir dels
plaers mundans que s'havia negat a si mateix. Mentre davallava del
cim de la muntanya, es va introduir en una clariana on hi havia un
arbre encantador i una font, i un pardal posat en l'arbre li va
preguntar on anava. L'ermità li va explicar al pardal el que havia
succeït i li va explicar les conclusions a què havia arribat. Ell
estava a punt de continuar el seu camí quan el pardal li va proposar
que s'assegués sota l'arbre i que escoltés una història.
L'ermità ho va acceptar, i el pardal li va contar la història
següent:
Un cristià i un sarraí (musulmà) estaven discutint i contemplant a
Déu. El cristià li va preguntar al sarraí on estava la voluntat
(voluntat) de Déu abans de la creació. El musulmà va contestar
que estava en amant, amable, i amar. El cristià llavors va
preguntar al musulmà: Hi ha distinció entre aquestes tres coses?
El musulmà va contestar que no. El cristià va dir que, segons
aquella lògica, si no hi ha distinció entre ells llavors no pot
haver-hi voluntat en ells i si no hi ha cap lloc en què voluntat
pogués ser, llavors ella no hauria pogut fer res. El musulmà va
contestar a això dient que la voluntat estava en si mateixa. I
aleshores el cristià va preguntar-li si estava en si mateixa sense
amant, amable, i amar? Perquè si era sense els tres hauria estat
ociosa! El musulmà contestà que no, que estava junt amb els tres.
El cristià va dir que els tres amant, amable, i amar no podien estar
en voluntat sense distinció entre ells perquè seria impossible parlar
de tres, dos, un o qualsevol nombre; només voluntat sola, i una
altra vegada la voluntat estaria sense contingut. A això el musulmà
no va poder respondre. I va seguir el cristià, el mateix pot dir-se
també sobre la bondat (bonea) de Déu. Què feia la bonea de Déu
abans que el món fos creat? El musulmà estava poc disposat a dir que
estava en bonificant, bonificabile i bonificar ja que ell no podia
admetre la generació de potències divines perquè això suggeria
pluralitat, així que va contestar que bonea era en si mateix sense
bonificant, bonificabile i bonificar. Llavors el cristià va dir: si
aquell fóra el cas aleshores la bondat (bonea) seria ociosa i buida
de granea (grandesa) de poder (poder) i de fi (finalitat). Sense
poder perquè ni en si mateix ni en altres no tindria cap poder, ni
altres tindrien poder en ell o d'ell. Buit o sense finalitat perquè
res bo podria emergir d'ell. Així va ser vençut el musulmà a causa
de la necessària generació divina que el cristià li havia demostrat.
L'ermità que va sentir aquesta història es va adonar de
l'estupidesa d'haver estat intentant comprendre a Déu a través de
formes físiques, no entenent que Déu era un subjecte espiritual de
la mateixa manera que voluntat que està en amant, amable, i amar i
bonea que està en bonificant, bonificabile i bonificar no són
materials sinó espirituals. Així l'ermità va contemplar i va
entendre que en Déu hi havia hagut sempre activitat eterna i va tornar
a la seva ermita rejovenit i ple del més gran amor a Déu.[69]
Així doncs, jueus, heu d'entendre que en Déu hi ha d'haver una
Trinitat, de manera que el món hagi pogut venir a l'existència, i
aquesta trinitat de relació ha de ser vista a través de la creació i
en el mateix home. Hi ha concordança entre vostès els jueus i
nosaltres els cristians en què Déu és existència espiritual, no
física, i que Ell és la causa de tot el que ve a l'ésser.
D'aquí que no hi ha necessitat en absolut de trobar contradicció
entre nosaltres, perquè tant vostès com jo convenim que Déu és
transcendent, que d'Ell no en podem tenir comprensió, que se'ns
revela a través de les seves Dignitats o sefirot, i atès que tots
entenem que la creació immergeix d'aquestes Dignitats, devem també
convenir que dins d'aquestes Dignitats o sefirot ha d'haver-hi
acció eterna que permeti que es produeixi la creació. Aquesta és la
Trinitat sobre la qual vostès heu estat tan obstinats i sobre la qual
hi ha hagut tanta discòrdia.
Escolteu i entengueu aquesta secció següent que és per a aquells de
més sublim comprensió, que han intel·lectualitzat i volgut
comprendre el que he dit abans.[70] Hi ha una igualtat perfecta
entre totes les Dignitats de la Divinitat i cadascuna de les
Dignitats es compon de, i inclou, totes les altres. Hi ha una
escala de l'ésser (scala naturae) que descendeix de la divinitat
fins a la creació, cada esglaó de la qual té dins la impressió de
les Dignitats divines amb la seva inherent estructura
trinitària.[71] Deixin a les seves memòries recordar, els seus
intel·lectes entendre i les seves voluntats estimar aquesta noció que
és la mateixa a la que vostès es refereixen com sefirot. El sefirot
són les cares descobertes d'allò diví i a més també és per a
vostès una escala de l'ésser, el descens de la divinitat a la
creació. Vostès també diuen que cadascun dels sefirot és igual i
està compost de tots els altres i hem demostrat ja com ha d'haver-hi
una Trinitat en cada Dignitat. Així que, per raó necessària, es
prova com hi ha una estructura trinitària en tots els nivells de ser.
Si contempleu això i enteneu com aquest lligam intern entre les
Dignitats existeix en cada nivell de la creació, llavors també
entendreu l'Encarnació i com aquest vincle trinitari en tots els
nivells de l'ésser permet que els cristians afirmem que no va
haver-hi canvi en la divinitat i que Déu va poder ser Déu i
home.[72]
Així doncs, jueus, vostès seran portats, de seguir el camí de
l'error que han seguit i que els conduiria al foc etern, a estimar el
Déu veritable en tres i tres en un, que és el camí que condueix a
la glòria eterna.
* Voldria expressar la meva gratitud a la Fundació Xavier de Salas
per invitar-me a participar a aquesta conferència, i, especialment,
al grup d'experts Lul·lians que van escoltar, van realitzar
comentaris i m'oferiren consell i suport.
|
|