|
Vegem, en primer lloc, de quina manera entén Llull l'estructura
metafísica de l'ens concret.
Segons el mallorquí, qualsevol ens es constitueix a partir d'uns
principis generalíssims, actius —les anomenades Dignitats—, que es
contrauen d'un mode natural, segons la pròpia essència[6], a
ésser aquell ens concret. En Llull, doncs, hom troba també la
distinció real entre essència i ésser; ara bé, el beat ens
aclareix en què consisteix aquesta perfecció de l'acte d'ésser, en
indicar les Dignitats com a principis de l'ens.
Dintre Déu aquests principis generalíssims es troben amb una
modalitat divina, infinita, constituint l'Ésser diví. Cada
principi, en Déu, és convertible amb l'Essència divina, la qual
també es converteix amb l'Acte pur d'ésser. Però en els ens
criats, això ja no és així, doncs en ells no s'identifica pas
l'ésser amb l'essència, per estar l'ésser estretit en els seus
principis segons la positivitat de la pròpia essència.
La novetat d'aquesta explicació radica en que presenta l'ésser com
una activitat formalitzada. De fet, sembla que ha d’ésser així,
doncs els actes sempre venen diferenciats internament. Si pensar,
escoltar i veure són actes, ho són per l'acte d'ésser, i és
aquest, l'ésser, l'acte en primer lloc diferenciat. No és pas
correcte pensar l'ésser com si fos una energia absolutament
indeterminada. L'ésser és un oceà de perfeccions perquè engloba
totes les perfeccions[7], engloba les Dignitats.
Tots els ens, amb l'única excepció de Déu, ho són perquè estan
constituïts per combinacions finites de les Dignitats.
Llull enriquirà encara més la seva noció d'acte d'ésser
mitjançant la seva teoria dels correlatius. Es podria resumir així:
qualsevol acte ho és perquè connecta una potència i un objecte.
Llull presenta així un acte d'ésser tridimensional. Sense els tres
correlatius: acte, potència i objecte, cap acte no tindria lloc.
No pot existir pas un "bonificar" sense el "bonificable" i el
"bonificat". I això mateix passarà amb tots els altres actes,
siguin aquests actes constitutius de les diverses substàncies, o
siguin els actes realitzats per les substàncies un cop constituïdes
aitals, des de la substància divina fins a la ínfima substància de
l' univers.
I de la mateixa manera explicarà l'ésser humà. L'home, diu
Llull, és un tot constituït per tres parts: la primera és formada
pels correlatius actius de l'ànima i del cos, que es repleguen i
s'ajusten uns amb els altres, constituint la forma comuna d'home; la
segona està formada pels correlatius passius de l'ànima i del cos,
que replegant-se i ajustant-se, constituiran la matèria comuna de
l’home; finalment, de l'ajustament de tots els actes de l’ànima i
del cos, resulta la tercera part, un acte comú, mitjançant el qual
i en el qual i amb el qual la matèria i la forma es connecten,
resultant de la unió dels tres —acte, matèria i forma— l’home.
Sense aquest acte, no hi hauria ni matèria ni forma. D’aquesta
manera l’home ix per l’acte d’ésser, radica en el “sóc”. “E
en així home està en lo som”, diu Llull[8].
|
|