V

A Ramon Llull se li va concedir el permís per a predicar a les sinagogues i les mesquites del regne de Jaume II el 30 d'octubre de l'any 1299. Hi ha un aspecte interessant d'aquesta notificació que serveix ja per a situar a Llull a banda dels predicadors captaires. Probablement a causa de la insistència de Llull, el rei dóna permís als jueus per a replicar lliurement i sense restricció als sermons del mestre.[45] Llull, com sabem per altres llocs dels seus escrits, hauria jutjat l'operació com a totalment inútil si no hi havia, almenys en teoria, una discussió franca sobre els aspectes que es tractaven.[46] La seva idea sobre la predicació no era dictar la veritat, sinó animar a la discussió traient conclusions sobre les qüestions importants que es discutien. Implicant tota la seva audiència en la discussió, introduint-la en l'Art, així Llull creia que podia convertir-la. Aquesta era la teoria que Llull desitjava posar en pràctica en predicar a la sinagoga.

Hem d'intentar ara de fixar l'escena de l'arribada de Llull a la sinagoga al call de Barcelona, probablement durant els mesos d'hivern de l'any 1299.[47] Llull va estar a París fins agost o setembre de l'any 1299, quan va haver de partir per tornar de cap i de nou a Barcelona. És durant aquesta estada a Barcelona que va rebre el permís per a predicar a més d'escriure el Dictat de Ramon, i les Oracions de Ramon dedicades al rei i a la seva dona.[48] Llull va haver de trobar-se a Mallorca a començaments de l'any 1300, on va acabar l'enciclopèdic Començaments de filosofia iniciat a París i va escriure el poema llarg Medicina de peccat.[49] La carta entregada a Llull va ser firmada pel rei el 30 d'octubre, i aquell, una vegada li va ser donat el permís, és poc probable que perdés gens el temps.

És probable que Llull anunciés la seva visita a la sinagoga als líders de la comunitat jueva. Això hauria tingut un propòsit dual. El primer, l'assegurar la presència en la sinagoga de figures jueves importants i, en segon lloc, com a qüestió de cortesia.[50] Ha de ser recordat que Llull desitjava assegurar un raonable ambient de tranquil·litat amb l'objecte d'animar la discussió i el debat superant una possible atmosfera de por i desconfiança. És probablement també per aquella raó que Llull hauria anat a la sinagoga amb només dos o tres acompanyants, potser alguns dels seus deixebles, per tal de no intimidar als presents. Això és testificat més concloentment pel fet de la carència de qualsevol esment al nombre de persones permeses a acompanyar a Llull en la notificació que li va lliurar el rei.[51] Probablement, el rei es va adonar que, a diferència dels predicadors mendicants, no hi hauria incitació a l'enfrontament o temptatives de conversió forçosa.

Qui podríem esperar que estigués present a la sinagoga? D'un incipit d'un dels treballs de Llull, citat moltes vegades en la literatura, sabem que Llull estava en contacte amb tres de les figures més importants de la comunitat jueva de Barcelona d'aquell temps. Salomó ibn Adret (c. 1233 - 1310) era deixeble de Nahmanides i, a banda de ser un expert en lleis, era també un cabalista que va rebre la transmissió directa d'ensenyaments esotèrics del seu mestre.[52] El Rabí Aaron ha-Levi, el segon rabí tractat en l'incipit, és més que un nom desconegut. Sembla clar que era un gran legalista. Va discrepar de les normes de Salomó escrivint textos [per a] sostenint una posició pròpia, crítica enfront de Salomó.[53] Ell i Salomó ibn Adret van ser designats jutges per Pere III en un conflicte entre Josep ibn Baruch i el call de Saragossa i a ell mateix, el [l'any] 1284, el rei Pere li va demanar que fóra el Rabí de Saragossa.[54] Hi ha qui li atribueix el Sefer ha-Hinuch (`Llibre d'Educació'), que és una exposició dels 613 manaments del Torah. Aquest treball s'ajusta molt bé a un nou però important gènere de literatura mística denominat ta'amei ha-miavot ('raons místiques dels manaments'). Hi ha literalment milers de fragments inèdits en manuscrit d'aquest gènere literari. Figures importants com Josep Gikatilla i Moisès de Lleó van escriure extensament sobre aquest tema.[55] Si Sefer ha-Hinuch és certament el treball d'Aaron, llavors ell era també el dipositari de la tradició cabalística.

La tercera figura és la menys coneguda i s'ha identificat com Judà Salmon.[56] És força aclaridor que Llull va haver d'entrar en contacte amb ell, perquè era també el mediador entre Salomó b. Adret i el famós cabalista Abraham Abulafia (1240-c.1290). Se'l troba en connexió amb Salomó ibn Adret ja que els dos eren jutges en un cas de divorci en què Pere III els va remetre en l'any 1281 i ells dos van exercir alhora com a jutges en el consell jueu de Barcelona.[57] Alguna vegada durant el decenni de 1280 (segons el que testifica un respons de l'any 1295 referent al profeta d'Àvila) Salomó ibn Adret va difondre un edicte contrari als escrits d'Abraham Abulafia. En la seva defensa, encara que en aquell moment es trobava probablement a Sicília, Abulafia va escriure una carta llarga on explicava les seves ensenyances i acusava a Salomó b. Adret d'hipocresia. Aquesta carta, coneguda entre els experts com Ve-Zot li-Yehuda (`I això és per a Judà') és existent, i el Judà mencionat és Judà Salmon.[58] D'altra banda, se sap poc de Judà, i queda per conèixer qui eren els seus professors de càbala. Podem doncs suposar que aquestes tres figures van estar allí presents així també, com cosa presumible, algun dels seus deixebles i part de la resta de la comunitat jueva, que comptaven probablement en aquest període amb entre dues i tres-centes famílies.[59]