|
Preguntàvem al començament d’aquestes ratlles, una mica sorpresos,
com podia ser que la veritat o falsedat d’una proposició podés ésser
definida per les condicions subjectives de qui la formula. Ara,
després d’haver vist que l’acte humà de conèixer està sostingut
per un altre acte intern substancial de coneixement —sense el qual
l’home no podria subsistir—, ens resultarà ben més fàcil entendre
el mecanisme de la regla B.
Acabem de veure com l'univers lul·lià està constituït per un
conjunt d'actes, concomitants i jerarquitzats, el més intens dels
quals és l'Acte pur de Déu, que sosté tots els altres, inclosos
els actes de coneixement realitzats per l'home. En aquests actes de
coneixement els ens palesen a l'home el seu ésser, actualitzant el
seu enteniment i tornant-lo vertader enteniment, i així fent possible
el seu perfeccionament. En un acte de coneixement, doncs, es tenen
de considerar sempre tres elements: l'ens que està sent conegut,
l'enteniment en acte de conèixer i l'enunciació feta per aquest
enteniment de la veritat coneguda. El procediment serà el següent:
Els ens,
|
1) degut a la barreja i conjuminació dels principis
generalíssims, es tornen actuals i susceptibles d'ésser coneguts per
l'home;
2) en ser coneguts, actualitzen l'enteniment humà, tornant-lo
vertader. Llull ens aclareix que l'entendre és un acte que, per bé
que vulgui atènyer el mode d'ésser de l'ens conegut[25], té
lloc dins del subjecte coneixedor[26] i per tant serà convenient
que hi hagi la major proporció possible entre el mode d'ésser de
l'ens conegut i l'acte del seu coneixement[27];
3) l'acte de coneixement és expressiu, i això vol dir que
l'enteniment coneix quan expressa allò que coneix. D'aquesta
manera, la veritat expressada per l'enteniment dependrà de la veritat
del propi enteniment.
|
|
A l'Ars brevis trobarem una formulació sintètica de la regla B.
Diu així: "la regla B té tres espècies, el dubte, l'afirmació
i la negació; de manera que l'enteniment quan comença a conèixer ha
de suposar que les dues parts són possibles i no pot acceptar un creure
que, per la seva natura, no és el seu acte propi, que és
l'entendre. Fent així, optarà per la part amb la qual
l'enteniment té major relació, doncs és necessari que aquella sia
la vertadera[28].
L'artista que empra l'Ars construeix innumerables proposicions les
quals contrastarà amb certes màximes que ell mateix elabora amb
l'ajut de l'Ars. Les proposicions que respectin les màximes i les
condicions de l'enteniment hauran d'ésser acceptades com vertaderes;
les que no, hauran d'ésser eliminades. Això es fa mitjançant la
regla B. En primer lloc, s'examinen les proposicions en la seva
forma afirmativa i negativa, i se suposa que ambdues són possibles, a
fi de no forçar l'acte de l'enteniment que, al començament, ha de
romandre totalment indeterminat. És el dubte, la primera espècie de
la regla B. Després, s'escollirà la proposició afirmativa o la
negativa, optant per aquella amb la qual l'enteniment tingui major
relació. Què significa això?
Senzillament, que s'haurà d'escollir la proposició que produeixi
una major congruència entre la cosa afirmada i l'acte d'afirmar-la;
amb altres paraules, com allò que s'està afirmant és un ésser,
és a dir, un acte, i l'afirmació de l'enteniment també ho és,
els dos actes han d'ésser congruents.
No oblidem que si per un acte de coneixement l'home alimenta el seu
ésser —un cop que l'ésser de la cosa coneguda actualitza
l'enteniment humà—, s'haurà de poder afirmar que com més elevat
sigui el grau d'ésser de la realitat coneguda que es presenta com
objecte a l' enteniment, més podrà actualitzar-lo, tan major serà
la veritat que palesarà i més contribuirà a la perfecció universal.
A més, ha d'ocórrer una proporció entre la capacitat cognoscitiva
de l'home i l'objecte que es forma en ella. A l’obertura de la
intel·ligència cap a la totalitat de la realitat, necessàriament
haurà de correspondre un mode perfecte, i d'alguna manera
il·limitat, de possessió d'aquella barreja dels principis
generalíssims que determina el grau d'ésser de cada ens. O, el que
és dir la mateixa cosa, com més perfecta sigui la possessió per
l'home d'aquests principis, més capaç serà de conèixer la veritat
particular dels ens.
Per aquest motiu la regla B indica que s'ha d'escollir sempre com
més vertadera la proposició la veritat de la qual més actualitzi
l'enteniment que la formula. A l'Ars generalis ultima, versió
definitiva i més extensa de la seva art, Llull ens dóna els motius
perquè s'ha de procedir d'aquesta manera.
L'acte propi de l'enteniment és entendre i no creure, per
consegüent, des del principi, quan s'està davant d'una proposició
per decidir sobre la seva veracitat o falsedat, la posició de
l'enteniment ha d'ésser la més racional possible i distant de
qualsevol actitud fideísta. Això s'aconsegueix admetent des del
començament que tant la proposició afirmativa com la negativa poden
ésser possibles. D'aquesta manera l'enteniment no esdevé obstinat
ni té per què adherir-se —ja abans de començar a entendre— a
qualsevol de les proposicions, trobant-se així preparat per la seva
funció investigativa i, lliure de prejudicis, podrà descobrir quina
de les dues, la negativa o l'afirmativa, és la vertadera.
I com ho farà això? Concedint sempre que la vertadera és aquella
la conclusió de la qual es recorda amb més facilitat, és més
intel·ligible i més amable. Per tant, s'ajudarà amb els principis
i les seves definicions i amb les altres nou regles. Llull aclareix
que s'ha d'entendre que "aquella que recordem amb més facilitat i
que és més amable" vol indicar la que té la major
intel·ligibilitat, no la menor, doncs quan escollim la proposició
afirmativa o la negativa que és menys amable i menys "memorable",
aquest triatge no pertany al gènere de la filosofia o de la ciència,
sinó al de la fe i de la credulitat. Amb tot, si escollim la
proposició més intel·ligible, amb una intel·ligibilitat equivalent
a la seva amabilitat i recordabilitat, es produeix aleshores ciència
vertadera i necessària, amb la qual l'enteniment ateny
necessàriament l'objecte i descansa[29].
Ara bé, és evident que per saber quan el nostre enteniment estaria
en el seu nivell més alt de intel·ligibilitat és necessari superar el
límit propi del coneixement objectiu. En el lul·lisme, doncs,
s'han de conèixer les potències, els seus objectes i els seus
actes, per poder jutjar el propi coneixement objectiu[30].
Tenim de concloure per tant que les proposicions que es produeixen amb
l'ajut de l'Ars s'accepten o es rebutgen, conforme la regla B, a
partir d'aquell altre coneixement habitual que tenim del propi
enteniment i del seu acte de conèixer.
* Instituto Brasileiro de Filosofia e Ciência "Raimundo
Lúlio"(Ramon Llull)
|
|