|
Els ens també poden tenir ésser a la ment humana[9]. Quina era
la concepció lul·liana del coneixement?
Llull concebia el conèixer també com un acte. Aristòtil ja deia
que l'arquetip de l’actualitat radicava en l’activitat
d’entendre[10]. L’home, diu el mallorquí, és intel·lectiu
i mou el seu enteniment per “entendre en el seu
intel·ligible”[11]. Ens trobem ací, altra vegada, amb la
divisió tripartida de l’acte de conèixer de l’home, ésser
intel·lectiu, en tres correlatius —entendre, entès i
intel·ligible— sense els quals el coneixement no tindria pas lloc.
En l’acte de conèixer, doncs, s’esdevé una actualització de
l’enteniment provocada per les realitats que són objecte de
coneixement, però també i sobre tot, pel propi subjecte que coneix,
una vegada que és qui mou el seu enteniment a entendre. És justament
en ocórrer aquesta actualització de l’enteniment que es palesarà
l’ésser de la cosa coneguda. On? Al propi intel·ligible, ens diu
el mallorquí.
La novetat en aquest tema serà indicada tot seguit. Llull dirà que
els diversos actes de coneixement que realitzem estan sostinguts per un
entendre substancial que està sempre en acte en nosaltres. Aquesta
afirmació és una conseqüència de la seva teoria de les obres
naturals pròpies i apropiades. Llull insisteix sempre en que les
substàncies tenen una activitat pròpia i una altra apropiada. La
primera és substancial i en el subjecte on té lloc es converteix en la
seva forma[12], la segona, anomenada d’acció accidental, no;
es converteix en la forma accidental. L’acció substancial és
contínua per essència[13], i sempre actual. L’acció apropiada
és accidental i artificial, es mou sempre de la potència a l' acte,
i la seva fi és l’acció natural[14].
Aplicant aquesta teoria a l'acte d’entendre, Llull dirà que
“l’objecte propi” de l’enteniment —que es correspon amb el seu
“acte propi”— és entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e
intel·lectualitat. Aquest “objecte propi” s'alimenta dels
“objectes apropiats” dels altres actes de coneixement, que són
accidentals, externs i veïns. No pot haver-hi “objecte propi”
sense “objecte apropiat”, ens aclareix; però per altra banda,
dirà que l’objecte extern es té a l'objecte intern[15].
Finalment, el fet de dir que els “actes apropiats” naturals tenen
com a finalitat els “actes propis” significa afirmar que l’enteniment
no pot pas entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e
intel·lectualitat si no entén, al mateix temps, les
intel·ligibilitats que li són externes. I dóna una metàfora com a
exemple: Així com la llum de la llàntia viu de l’oli, també
l’objecte propi viu de l’apropiat i d’ell treu aliment i natura
apropiada”[16]. Com a conseqüència, l’enteniment només
podrà tenir consciència de si mateix si realitza aquells actes
accidentals de coneixement, que la filosofia clàssica anomenarà
operacions.
La novetat és molt important, doncs es declara que en l’home
existeix un entendre interior i primigeni per mitjà del qual té
notícia del seu acte propi, és a dir, del seu ésser. Per tant,
tots tindríem una notícia actual i permanent del nostre ésser.
S’afirma, doncs, que existeix en l’home un nivell interior de
coneixement, en el qual té lloc també la notícia dels éssers dels
ens externs coneguts i, principalment, la notícia primordial del Ser
Suprem, del qual tots depenem. Aquesta nova instància de
coneixement, cercada durant segles per la filosofia, tindrà per a
alguns tanta importància que arribaran a opinar que ella hauria
d’esdevenir el punt de partida de la reflexió filosòfica i no pas la
raó. En el fons, es tracta d’un nou coneixement a partir del qual
es jutjarà el coneixement objectiu de les operacions. Schelling, per
exemple, indicava la necessitat d’allò que anomenava “èxtasis de la
raó”, és a dir, un “situar-se fora de si mateix”, més
exactament fora de la raó, a fi de que el coneixement humà podés
arribar a l' Absolut[17]. Leonardo Polo presenta un mètode que
anomena “abandó del límit mental”, que no és altra cosa que anar
més enllà del coneixement objectiu, propi, com dèiem, de les
operacions intel·lectuals, situant-se en un coneixement que diu
ésser habitual en nosaltres[18].
A mesura, doncs, que anem realitzant actes de coneixement, creix
també, segons Llull, gràcies a aquest acte substancial de
l’enteniment, el coneixement de nosaltres mateixos. Conèixer, per
aquesta raó, és una activitat que es realitza sempre en dos plans
simultanis i concomitants. “L’enteniment que entén algun objecte
té un entendre doble. Per una banda, entén allò que és propi de
la seva essència i de la seva acció i passió substancial; per
l’altra, entén allò que adquireix mitjançant l’hàbit de
ciència, relacionant-se amb els objectes dels sentits particulars i
els seus actes”[19].
Impressiona molt la força amb la qual Llull afirma la necessitat
d’aquest acte substancial de l’enteniment, sense el qual l’home no
podria existir: “Se en la memòria no era continu membrar, e en
enteniment entendre, e en la volentat voler, les formes e les
matèries sperituals de la ànima que dites havem en lo capítol «Com
és hom», serien ocioses e no haurien ab què s poguessen ajustar, e
car les formes no haurien actió ni les matèries passió sens radicals
membrar, entendre e voler, l ànima no hauria ab què enformàs lo
cors, ni ab què li donàs ésser ni vida, e ab ell nos poria ajustar
ni conjunir. Cové, donchs, que ls radicals membrar, entendre e
voler sien en continu actu en aquell temps en què home és
home”[20]. Llull fa dependre el propi ésser de l’home d’aquest
actes radicals de recordar, entendre i estimar que alimenten la seva
pròpia substància, la perfecció de la qual creix amb l’ajut dels
altres actes accidentals.
Cal tenir en compte que, sense pretendre-ho, hem arribat a un tema
ben actual. Llull ens diu que sense aquest radical recordar, entendre
i estimar, que estan sempre en acte, l’home no existiria pas. Ara
bé, és en aquest nivell interior i radical de coneixement que té
lloc també la primordial percepció de l’Ésser Suprem, la qual
origina i constitueix la consciència religiosa que compareix en totes
les èpoques de la humanitat. Si ens alliberem d’aquest nivell de
coneixement, ens deslligarem també de Déu, i Llull ens avisa que
aleshores aniquilaríem l’home. Bé; aquest pas ja ha tingut lloc a
la Modernitat: Foucault, un dels principals representants de
l’estructuralisme, va substituir el crit desesperat de Nietzsche,
“Déu és mort”, pel seu corresponent “l’home és mort”. I és
Llull qui ens explica el per què.
Si més amunt vèiem que totes les perfeccions i tots els ens eren
sostinguts per un acte d’ésser tridimensional[21], ara podem
afegir que aquest acte d’ésser és sostingut i es perfecciona per les
“accions apropiades” —que també són tridimensionals— que els ens
realitzen al llarg de la seva vida.
A mesura que els ens palesen el seu ésser a l’home, quan aquest
realitza els actes de coneixement, l’autoconsciència de l’home es
multiplica. Per al lul·lisme, l’obrir-se cap a fora, propi de
l’acte d’entendre, sembla tenir un sentit d’un retornar cap a dintre
de si mateix, perfeccionant el propi ésser. Com més s’expandeixi
cap a fora de si mateix l’ésser humà amb els actes apropiats de
memòria, coneixement i amor —cal, però, que siguin també bons,
grans, etc.— més intens es tornarà el propi acte substancial
d’ésser. Per altra banda, és important recordar que serà
l’activitat interna de cada ens —que, repetim, és contínua i
actual— la que sostindrà l’activitat externa, que és accidental i
intermitent. Llull, per tant, estudia el tema del coneixement des
d’una perspectiva més ampla que la perspectiva de la facultat.
Ara que ja hem vist, per bé que molt ràpidament, la manera com
Llull fonamenta els ens en els seus actes propis i, després, com
aquests actes propis s’alimenten dels accidentals, veurem com, a
partir d’aquesta òptica, Llull entén l’univers com el conjunt de
tots els éssers relacionats i jerarquitzats segons la diferent
intensitat dels seus actes.
|
|