IV

Els exemples més famosos de discurs donats en una sinagoga són els realitzats pel rei Jaume I, Ramon de Penyafort i el Frare Pau el dissabte següent al final de la famosa discussió de Barcelona de l'any 1263.[31] Aquesta discussió es va produir davant del rei i els prelats i va ser entre un convers al cristianisme, el Frare Pau, i qui en aquell moment era el líder de la comunitat jueva el Rabí Moisès b. Nahman (designat més sovint com Nahmanides).[32] Quant als propis esdeveniments de la discussió, tenim dues referències, sovint en conflicte. Una relació llatina del Frare Pau, i l'altra, molt més llarga i detallada, en hebreu, de Nahmanides.[33] Aquests dos ponents desitjaren mostrar que van sortir triomfadors de la discussió i, si bé els erudits encara discuteixen diversos aspectes d'ambdues relacions, queda clar que, pel que fa els jueus, no va ser un afer gens agradable.

Nahmanides ens diu cap al final del seu relat, que `era el desig del rei i els monjos predicadors de venir a la sinagoga en Sabbath... i va ser quan van ser allí en Sabbath que vaig contestar al rei que tenia acollida allí tot i que ell mateix havia predicat llargament que Jesús era el Messies.' Després que Nahmanides contestés el rei, Ramon de Penyafort es va alçar i va predicar sobre la Trinitat, i Nahmanides va replicar una altra vegada, llavors el Frare Pau va fer algunes observacions abans de ser comminat a parar pels seus companys.

Llavors ens diu que `... i el nostre amo el rei es va alçar i tots van descendir de l'arca i se'n van anar.'[34]

Queda clar que aquesta no era una visita de predicació ordinària a una sinagoga. Va arribar al final d'una llarga i dura discussió, al començament de la qual Nahmanides va haver de demanar-li al rei que li permetés parlar i contestar lliurement a les acusacions cristianes sense por de ser recriminat per això. Aquesta concessió de llibertat de discurs va ser traslladada clarament a la sinagoga quan Nahmanides es va permetre de contestar lliurement als tres portaveus.[35] Aquesta no era la norma, com testifiquen les cartes sobre predicació que es troben en els arxius de la Corona d'Aragó. Els jueus no eren animats a parlar, i haurien estat normalment dissuadits de contestar. En molts casos no haurien disposat d'una persona amb el coneixement i nivell de Nahmanides per a discutir les sentències dels frares.[36] La qüestió de la crònica de Nahmanides que llastimosament queda pendent és: en quin moment del Sabbath es va realitzar la predicació?, va ser durant un servei religiós, i en quin punt del seu desenvolupament?

El punt central de les sinagogues de la península era el Tebah - una plataforma elevada al centre de la sinagoga on es llegien passatges del Torah, i es feien els sermons.[37] Per exemple, el predicador el sermó del qual està assenyalat en Iggeret ha-Musar, de Shem Tob Falaquera, estava `assegut damunt la gent des d'on fustigava l'audiència.[38] Els sermons, si es realitzaven durant el servei matinal del Sabbath, es feien generalment després de les lectures del Torah i de l'Haftarah, abans de desenrotllar el fragment de l'Heichal (`Arca'). A vegades, els sermons es donaven més tard del dia de Sabbath, abans del servei de la vesprada.[39] Hi ha moltes recopilacions de sermons donats a partir d'aquest període. Rabbenu Bahya, l'estudiant de Salomó ibn Adret, va publicar alguns dels seus sermons en una col·lecció que va anomenar Kad ha-Kemah (`Una gerra de farina'). Joshua Ibn Shueib i Jacob Sakili, aquests dos deixebles d'Adret, també van recopilar conjuntament els seus sermons per a cada setmana de l'any i per a dates assenyalades.[40] Jacob Anatoli, sense connexió directa amb el món hispànic, però d'interès considerable tant per ser el gendre de Samuel ibn Tibbon, traductor de Maimònides, com per ser metge i traductor de la cort de Frederic II d'Hohenstaufen, va escriure Malmad ha-Talmidim (`Incentiu als estudiants'). Per descomptat que el mateix Nahmanides va predicar sovint i existeixen un bon nombre dels seus sermons.[41]

Molts dels sermons o derashot, com els d'orientació cristiana de Llull, se centraven en aspectes morals i ètics i exhortaven a la comunitat a guardar un major nivell de pràctica de vida jueva. Aquests sermons començaven generalment amb el predicador demanant permís per a parlar a l'audiència. Aquest costum, amb orígens en l'època del Mishnah, se suposa que era una manifestació contra l'arrogància. Nogensmenys, sobre el segle tretze, els sermons començaven normalment amb un vers de les Ketubim (`Escriptures'), generalment del Llibre de Proverbis.[42] Això va poder anar seguit d'una citació d'una part bíblica de la setmana i d'una introducció adequada, i després s'ocuparia generalment d'aspectes del present o de l'exposició i comentari de la part bíblica de la setmana. El predicador aprofitaria sovint l'oportunitat per a demanar a la gent que es penedís dels seus mals camins i els rectifiqués, i el motiu principal del sermó giraria amb freqüència al voltant de la temença de Déu, de la humilitat, de la pietat i la santedat. El sermó acabaria comunament amb un rés curt que expressaria l'esperança de l'arribada imminent del Messies. Així com els predicadors cristians, els sermonejadors jueus farien ús freqüent dels mashal (`analogies o exemples). Com M. Sapperstein precisa, serien usats `per aclarir i donar vida a conceptes teològics altrament difícils d'entendre.'[43] Alguns rabins van suggerir que, com a l'estil dels predicadors cristians, `els mochihim ('predicadors de disputa') havien de parlar en els carrers de la ciutat i en el mercat i en tots els llocs on la gent es reuneix per a fer que les seves paraules foren escoltades pel públic.[44]