|
La predicació era una de les eines principals disponibles a l'edat
mitjana per a abastar una audiència prevista.[1] Això va ser
sostingut per Caesarius d'Arles, que en el segle sis va presidir el
consell de Vaison de l'any 529 on va ser acordat permetre que els
sacerdots de totes les parròquies prediquessin a la gent. Abans
d'això, només tenien dret de predicar els bisbes.[2] Gregori el
Gran va escriure el primer manual per a predicadors que constitueix un
fragment dels seus Regula Pastoralis i així durant el període
carolingi van ser produïdes grans quantitats de sermons. Molt
aclaridor en aquest respecte és un dels decrets del quart Concili
Laterà de l'any 1215, on els bisbes són comminats a trobar
homes adequats per a realitzar la funció de la predicació per tal de
difondre l'evangeli d'una església cada vegada amb un poder més
gran.[3] La lectura no era una capacitat comú en aquest període i
si l'església desitjava ensenyar i difondre el seu missatge als seus
feligresos, la manera d'aconseguir el nombre més gran d'aquests era
mitjançant que el sacerdot realitzés prèdica a l'església durant la
cerimònia de Comunió del diumenge i els dies festius. Aquell era
l'objectiu immediat de la predicació i era amb aquest propòsit que
els manuals foren escrits per als sacerdots, explicant-los els millors
mètodes de predicació, donant exemples de sermons i suggerint què ha
de contenir un sermó de qualsevol dia donat de l'any litúrgic.
Àdhuc abans de l'entrada en escena dels ordes captaires, aquest
fenomen havia arribat a ser gran i poc manejable, ja que els
predicadors itinerants viatjaven de lloc en lloc divulgant la paraula de
Déu i apostant per la reforma de l'església i del clergat en mercats
i esglésies.[4] Amb l'aparició de Dominicans i de
Franciscans, la predicació es va convertir en més que un art i una
eina important en la lluita contra l'heretgia, amb una varietat
àmplia de manuals compostos i fàcilment disponibles sobre el
tema.[5] Aquests frares viatjants eren l'os del conflicte per a
molts bisbes, que acusaven aquesta intrusió en els seus dominis
privats i, sovint, també se sentien ressentits pel contingut dels
sermons. A mesura que el problema empitjorava, la legislació
aprovada es dirigia a controlar el lloc i el contingut d'aquesta
predicació.[6]
L'Ars praedicandi va adquirir una forma més definida a mesura que el
gènere evolucionava. L'estructura dels sermons era generalment molt
simple, encara que el contingut va poder ser molt sofisticat.
Generalment podia ser presa una citació curta de la litúrgia o les
lectures bíbliques del dia i d'això se servien com a base en la resta
del sermó. Normalment hi havia tres o quatre parts amb igual nombre
de subdivisions. Alguns sermons començaven amb un prothema, una
invitació a pregar a Déu per a l'èxit de la predicació que
demanava obrir les ments i els cors de l'audiència. El sermó
tindria de vegades divisions rimades i el predicador utilitzava
proverbis, així com al·lusions a la literatura i a exemples
seculars.[7]
La predicació també va ser reconeguda com a eina valuosa per a la
conversió, principalment com resultat del seu ús per a combatre
l'heretgia. Va ser observat que predicant a les sinagogues i les
mesquites, un bon predicador podia arribar a persuadir als infidels de
l'error del seu camí i convèncer-los per tal que es convertissin.
L'església estava molt a favor d'aquest mètode intentant convèncer
als líders seculars de realitzar aquest esforç, i fent obligatori que
tots els jueus assistissin a aquests sermons. A l'alba, s'esperava
que els jueus anessin a l'església principal o la plaça major de la
ciutat per a sentir els sermons. Però aviat va ser observat el perill
implícit en això per a les audiències jueves, i en el regne
d'Aragó i Catalunya, Jaume I va legislar que aquests sermons
havien de donar-se dins del call, la sinagoga o en una altra part dins
dels seus límits.[8] Nogensmenys, durant aquest període ningú
podia ser forçat a assistir als sermons. La lluita de l'església
per a fer obligatoris aquests sermons va produir èxit l'any 1279 a
través d'una butlla publicada pel papa Nicolau III
(1277-80) del 4 d'agost de l'any 1278, en la que
s'ordenava als predicadors que es dirigissin a tots els jueus per a
convertir-los.[9] Aquestes incursions a les aljames o els calls
van acabar invariablement amb la pèrdua de vides i propietats quan els
monjos van ser seguits per una gran turba que aprofitava l'oportunitat
per a desfogar-se i destruir les propietats jueves. Aquest problema
es va agreujar tant com perquè es demanés que la legislació reial
controlés la conducta d'aquestes expedicions, i el nombre i tipus de
gent a qui es permetria d'anar-hi. Trobem que Jaume I limita a deu
la quantitat de gent a la que es permet acompanyar els monjos, i que
Pere III limita el nombre entre catorze i divuit persones, i
eventualment a quatre acompanyants honorables.[10]
Queda clar en la correspondència extensa dels arxius respecte a aquest
tema que l'extensió de la predicació en sinagogues estava molt estesa
i va abraçar tots els centres principals de població jueva a
Catalunya i Aragó. Hi ha cartes sobre els sermons donats a
Barcelona, Girona, Osca, Saragossa, Vic, Manresa,
Tarragona, Jaca i Mallorca, entre d'altres llocs.[11] També
emergeix d'aquesta correspondència que aquests assumptes no eren molt
còmodes, ni conduïen al franc i obert intercanvi d'opinions o
idees. Els frares arribaven a l'aljama, no necessàriament en
dissabte, i preparaven els seus sermons per a acusar en ells als jueus
de la seva tossuderia i de no acceptar a Jesús com el Messies, i els
exigien que es convertissin al cristianisme. És probable, quan les
grans multituds podien acompanyar als frares, que la seva falta
d'èxit va poder provocar que els frares incitessin a la turba a
resquitar-se i destruir les propietats jueves així com causar dany
físic als membres de l'audiència. Això era totalment comú en els
sermons donats en esglésies abans de Pasqua. Normalment, durant la
setmana de Pasqua els jueus no s'aventuraven fora del call.[12]
|
|