|
Els exemples més famosos de discurs donats en una sinagoga són els
realitzats pel rei Jaume I, Ramon de Penyafort i el Frare Pau el
dissabte següent al final de la famosa discussió de Barcelona de
l'any 1263.[31] Aquesta discussió es va produir davant del
rei i els prelats i va ser entre un convers al cristianisme, el Frare
Pau, i qui en aquell moment era el líder de la comunitat jueva el
Rabí Moisès b. Nahman (designat més sovint com
Nahmanides).[32] Quant als propis esdeveniments de la
discussió, tenim dues referències, sovint en conflicte. Una
relació llatina del Frare Pau, i l'altra, molt més llarga i
detallada, en hebreu, de Nahmanides.[33] Aquests dos ponents
desitjaren mostrar que van sortir triomfadors de la discussió i, si
bé els erudits encara discuteixen diversos aspectes d'ambdues
relacions, queda clar que, pel que fa els jueus, no va ser un afer
gens agradable.
Nahmanides ens diu cap al final del seu relat, que `era el desig del
rei i els monjos predicadors de venir a la sinagoga en Sabbath... i
va ser quan van ser allí en Sabbath que vaig contestar al rei que
tenia acollida allí tot i que ell mateix havia predicat llargament que
Jesús era el Messies.' Després que Nahmanides contestés el
rei, Ramon de Penyafort es va alçar i va predicar sobre la
Trinitat, i Nahmanides va replicar una altra vegada, llavors el
Frare Pau va fer algunes observacions abans de ser comminat a parar
pels seus companys.
Llavors ens diu que `... i el nostre amo el rei es va alçar i tots
van descendir de l'arca i se'n van anar.'[34]
Queda clar que aquesta no era una visita de predicació ordinària a
una sinagoga. Va arribar al final d'una llarga i dura discussió, al
començament de la qual Nahmanides va haver de demanar-li al rei que
li permetés parlar i contestar lliurement a les acusacions cristianes
sense por de ser recriminat per això. Aquesta concessió de llibertat
de discurs va ser traslladada clarament a la sinagoga quan Nahmanides
es va permetre de contestar lliurement als tres portaveus.[35]
Aquesta no era la norma, com testifiquen les cartes sobre predicació
que es troben en els arxius de la Corona d'Aragó. Els jueus no
eren animats a parlar, i haurien estat normalment dissuadits de
contestar. En molts casos no haurien disposat d'una persona amb el
coneixement i nivell de Nahmanides per a discutir les sentències dels
frares.[36] La qüestió de la crònica de Nahmanides que
llastimosament queda pendent és: en quin moment del Sabbath es va
realitzar la predicació?, va ser durant un servei religiós, i en
quin punt del seu desenvolupament?
El punt central de les sinagogues de la península era el Tebah - una
plataforma elevada al centre de la sinagoga on es llegien passatges del
Torah, i es feien els sermons.[37] Per exemple, el predicador
el sermó del qual està assenyalat en Iggeret ha-Musar, de Shem
Tob Falaquera, estava `assegut damunt la gent des d'on fustigava
l'audiència.[38] Els sermons, si es realitzaven durant el
servei matinal del Sabbath, es feien generalment després de les
lectures del Torah i de l'Haftarah, abans de desenrotllar el
fragment de l'Heichal (`Arca'). A vegades, els sermons es
donaven més tard del dia de Sabbath, abans del servei de la
vesprada.[39] Hi ha moltes recopilacions de sermons donats a
partir d'aquest període. Rabbenu Bahya, l'estudiant de Salomó
ibn Adret, va publicar alguns dels seus sermons en una col·lecció
que va anomenar Kad ha-Kemah (`Una gerra de farina'). Joshua
Ibn Shueib i Jacob Sakili, aquests dos deixebles d'Adret, també
van recopilar conjuntament els seus sermons per a cada setmana de l'any
i per a dates assenyalades.[40] Jacob Anatoli, sense connexió
directa amb el món hispànic, però d'interès considerable tant per
ser el gendre de Samuel ibn Tibbon, traductor de Maimònides, com
per ser metge i traductor de la cort de Frederic II
d'Hohenstaufen, va escriure Malmad ha-Talmidim (`Incentiu als
estudiants'). Per descomptat que el mateix Nahmanides va predicar
sovint i existeixen un bon nombre dels seus sermons.[41]
Molts dels sermons o derashot, com els d'orientació cristiana de
Llull, se centraven en aspectes morals i ètics i exhortaven a la
comunitat a guardar un major nivell de pràctica de vida jueva.
Aquests sermons començaven generalment amb el predicador demanant
permís per a parlar a l'audiència. Aquest costum, amb orígens en
l'època del Mishnah, se suposa que era una manifestació contra
l'arrogància. Nogensmenys, sobre el segle tretze, els sermons
començaven normalment amb un vers de les Ketubim
(`Escriptures'), generalment del Llibre de Proverbis.[42]
Això va poder anar seguit d'una citació d'una part bíblica de la
setmana i d'una introducció adequada, i després s'ocuparia
generalment d'aspectes del present o de l'exposició i comentari de la
part bíblica de la setmana. El predicador aprofitaria sovint
l'oportunitat per a demanar a la gent que es penedís dels seus mals
camins i els rectifiqués, i el motiu principal del sermó giraria amb
freqüència al voltant de la temença de Déu, de la humilitat, de
la pietat i la santedat. El sermó acabaria comunament amb un rés
curt que expressaria l'esperança de l'arribada imminent del
Messies. Així com els predicadors cristians, els sermonejadors
jueus farien ús freqüent dels mashal (`analogies o exemples). Com
M. Sapperstein precisa, serien usats `per aclarir i donar vida a
conceptes teològics altrament difícils d'entendre.'[43] Alguns
rabins van suggerir que, com a l'estil dels predicadors cristians,
`els mochihim ('predicadors de disputa') havien de parlar en els
carrers de la ciutat i en el mercat i en tots els llocs on la gent es
reuneix per a fer que les seves paraules foren escoltades pel
públic.[44]
|
|