LA LITERATURA ALTERNATIVA DE RAMON LLULL: TRES MOSTRES

Lola Badia, Actes del Setè Congrés Internacional de l'Associació Hispánica de Literatura Medieval (Castelló de la Plana, 1997).


1. Una literatura al marge de la tradició i al servei de l'Art

Assumir que la literatura lul.liana pretén de reformar la tradició implica deixar de banda qualsevol actitud alarmada o reprovadora davant de les extravagàncies de Ramon: una proposta d'aquesta magnitud cal que es manifesti a través d'allò que és insòlit i diferent, és a dir altre o alternatiu[1]. Cal excloure també, doncs, les sorpreses ingènues i els entusiasmes ponderatius[2]. La noció d´"expressió literària" al servei de la divulgació de l'Art, en contraposició als poemes, novel.les, proverbis, exemples o sermons convencionals, la va introduir Jordi Rubió i Balaguer; Robert Pring-Mill ha descrit el procés complementari de la "trasmutació de la ciència en literatura"[3].

Un cop detectada l'alteritat dels procediments i de les intencions de Ramon, convé: (1) aprofundir l'anàlisi dels productes alternatius en el marc de la història de les belles lletres (Llull, com recordaré més avall, justifica la dimensió plaent i recreativa de determinats textos didàctics); [4] i (2) arrodonir la noció crítica d'una "literatura nova" lul.liana, d'acord amb el que ha estat generalment admès a propòsit de les seves "lògica nova", "medicina nova", "astronomia nova" i "geometria nova" (Gayà 1979b; Pereira 1979b).

L'opció (2) ens porta a considerar la reforma dels "antics principis" del literari a la llum dels "nous principis de l'Art", perquè la forma literària dels textos més estrictament alternatius és "una forma de l'Art lul.liana". Gayà 1980: 64, a la recerca d'una traducció eficaç de l'Art al literari, pren en consideració els exemples del Fèlix: la novel.la posa a la pràctica els pressupòsits didàctics i estètics de l'Art, de manera que els seus exemples són una manifestació del poder explicatiu de l'analogia (dita "metàfora"), present també com a procediment deductiu, no literari, en escrits científics de la primera Art, com ara els Començaments de medicina (Bonner 1989 II: 485-496). Les tres mostres de literatura alternativa que segueixen, extretes de l'Arbre exemplifical, indiquen que l'Arbre de ciència, que l'engloba, és el lloc privilegiat de la "nova literatura lul.liana", on el saber i la seva expressió plaent convergeixen.

Una aproximació a aquestes tres mateixes mostres des de l'opció (1), és a dir des de la tradició literària, inevitablement convoca les actituds d'alarma, reprovació, sorpresa o entusiasme que he exclòs de bon començament. Costa adaptar-se a la condició subordinada de la narrativa, la lírica, l'homilètica i la paremiologia lul.lianes, que són, com qualsevol altre discurs seu, una aplicació de l'Art i no el fruit de la imitatio. Convé tenir present, doncs, que l'Art es construeix explícitament a fora del seu context filosòfic natural, és a dir l'Escolàstica. [5] Així, doncs, la seva terminologia tècnica atribueix sentits nous a termes d'ús general com ara: "demostrar", "trobar" (invenire), "intenció". La ternaritat de l'ésser en l'Art es manifesta en l'activitat ontològica d'uns principis correlatius, que s'expressen a través d'una sufixació de nova planta; són les "paraules estranyes" del discurs lul.lià, segons el pròleg de l'Art amativa: bonificar, bonificatiu, bonificable, bonificat, bonificabilitat, etc. (Gayà 1979a; Bonner 1989 I: 54-71; OE II: 1356-1358). Llull, d'altra banda, atribueix valor estètic a la capacitat de significació inequívoca d'aquesta terminologia d'aparença tan forastera (per a la literatura i també per a la filosofia), que ell mateix la va qualificar d'aràbiga (Bonner-Badia 1988: 102-110). L'argumentació artística, d'altra banda, pensada primordialment per a la disputa de religions, proposa un tipus de demostració sense precedents, dita per aequiparantiam, i substitueix el suport de l'autoritat (Escriptura, sentències dels Pares) per unes "raons necessàries", deduìdes directament dels primers començaments de l'Art. Si, com aquestes poques pistes ens recorden, el sistema lul.lià comporta una esmena a la totalitat pel fa al conjunt dels discursos doctrinals, científics i filosòfics, s'entén que Bonner 1993 vegi en l'Art una autoritat única, que es proposa com a alternativa al conjunt de les vigents en el seu entorn.

Les conseqüències d'aquesta agosarada i singular operació han estat valorades i discutides sobretot pel que fa a l'apologètica -que és la responsable darrera de la proposta de Llull-, a la teologia, a la lògica i a la filosofia (Colomer 1997). Llull no cita pràcticament mai l'Escriptura i omet qualsevol referència als pensadors grecs i àrabs, als pares de l'Església o als mestres de l'Escolàstica. Pel que fa a les ciències, com ha estat recordat més amunt, Llull reforma els principis de la medicina i de l'astronomia i concep una geometria metafísica; com a compilador d'obres que evoquen globalment tot el saber, també innova: com veurem, és el creador d'una enciclopèdia dinàmica sense esment de fonts.[6]

Tornant ara a l'aproximació literària als escrits alternatius lul.lians, hom comprova que la seva contribució a les belles lletres es desplega en sentit contrari al de la convenció expositiva de les històries literàries i dels manuals d'introducció (Riquer 1964 I: 197-352; Bonner-Badia 1988: 120-162), la qual cosa implica una paradoxa latent en les descripcions temàtiques o cronològiques de l'opus literari de Llull: la d'un prosista prolífic i d'un líric incisiu (malgrat l'autocensura), que renuncia a perfeccionar les seves tècniques expressives; ans al contrari, a partir d'un moment donat (1290), es lliura a una torbadora variarió formal, aparentment empobridora, que desemboca en la marginació del literari, substituìt per una "homilètica nova", descarnada i cerebral. La paradoxa en qüestió descansa sobre el pressupòsit tàcit del valor d'allò que és literari per se: els capítols 118 del Llibre de contemplació i 48 del Blaquerna, per contra, teoritzen amb totes les conseqüències, la submissió de tota activitat literària al Valor suprem.

En descàrrec dels judicis literàrio-cèntrics, incapaços de copsar el sentit del modus operandi del nostre autor, cal tenir present que el propi Llull va vacil.lar en l'aplicació d'una fórmula literària definitivament "nova" i "artística", és a dir la que, tot i ser present ja al Llibre de contemplació i al Fèlix, madura plenament a l'Arbre exemplifical. Per això no és sorprenent que els seus lectors ens emmirallem perplexos en els materials tradicionals -retòrics, narratius o exemplars-, que va anar manipulant i assajant diversament abans (i després) de la síntesi "general i última" entre l'Art i la literatura que és l'Arbre de ciència (1295-1296). [7] Resoldre la paradoxa del Llull literat a la llum del programa artístic vol dir avaluar els seus tractes amb la tradició, a través de la detecció (no sempre senzilla ni factible) de motius compartits o passatges paral.lels, i ens porta a prendre en consideració, en primera instància, les obres en què l'"expressió literària", com a "forma de l'Art", opera la "transmutació de la ciència en literatura"; són les tres grans síntesis que inclouen materials enciclopèdics: el Llibre de contemplació, el Fèlix i l'Arbre de ciència. Si Gayà 1980 va explorar les possibilitats de la segona, i a Badia en premsa b comento un parell de casos que les recorren totes, les tres mostres examinades al present treball se centren en la tercera.

Adquireixen, doncs, especial interès els treballs que contrasten les obres de Llull amb el context. [8] D'acord amb el s'ha descrit fins ara, allà on Llull es manté més acostat a la forma original de les seves fonts literàries és quan adapta materials de procedència oriental, emparentats amb la literatura sapiencial. Això fa que el Llibre de les bèsties, fill del Calila e Dimna i germà del Roman de Renard, sigui un bon banc de proves. [9] Nogensmenys convé retenir que aquesta proximitat del text lul.lià amb les fonts és compatible amb una metamorfosi desnaturalitzadora de caràcter artístic: vegeu les quatre versions d´una mateixa faula del Calila e Dimna -la dels micos que volien encendre foc amb una cuca de llum-, detectades per Llinarès 1987 al Blaquerna, al Llibre de les bèsties, a l'Arbre de ciència i a la Rhetorica nova.[10]

Els dos treballs de Bonner i Badia, en premsa a les actes del congrés internacional "Arbor scientiae". Der Baum des Wissens von Ramon Llull (Freiburg i. B, 1997), descriuen respectivament l'estructura de l'Arbre de ciència i la seva relació amb la literatura didàctica i enciclopèdica del context occitano-català de darreries del XIII. Reporto aquí tans sols les dades essencials. Els primers catorze Arbres, o unitats temàtico-estructurals, corresponen a graons successius de l'ordre natural i sobrenatural (Elemental, Vegetal, Sensual, Imaginal, Humanal, Moral vituós i Moral viciós, Imperial, Apostolical, Celestial, Angelical, Maternal, Cristianal i Divinal) que, gràcies a l'estructura jeràrquica de les set parts simbòliques de cada unitat (arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors, fruit), permeten presentar les interrelacions actives entre els diversos sectors de la realitat. L'Arbre de ciència és una enciclopèdia deductiva, que no cataloga els fenòmens, sinó que n'explica les connexions, tal com correspon a les formulacions "dinàmiques" d'aquest gènere didàctic. La distància que separa l'Arbre de ciència de les enciclopèdies llatines i romàniques del segle XIII és considerable, fins al punt d'una alteritat radical, si tenim en compte la supressió de les autoritats i la segona part literària de l'obra.

En efecte, el conjunt de l'Arbre exemplifical (9% del total) i del Qüestional (41%) correspon al 50% de l'extensió de l'Arbre de ciència; l'Arbre qüestional ofereix 4000 preguntes relacionades amb els quinze Arbres anteriors i una tercera part de les vegades les respon a través d'una màxima que guarda una relació analògica amb la pregunta. Sovint la resposta resulta fosca o paradoxal, algunes vegades, en canvi, resol obscuritats plantejades en Arbres anteriors. El seguiment d'un tema a l'Arbre de ciència, doncs, obliga a consultar, a més de l'Arbre concret on és esperable de trobar-lo al.ludit, el lloc corresponent de l'Arbre exemplifical i del Qüestional. Finalment convé observar que no hi ha lloc a l'Arbre de ciència per a la història, com no n'hi havia al Llibre de contemplació en Déu ni al Fèlix; talment com si Vicenç de Beauvais s'hagués deixat al tinter el tercer dels seus Specula, l'Historiale. [11]Com ja succeìa amb el Fèlix, l'obscuritat aparent de l'exposició té assignat un paper heurístic. [12] La nova literatura lul.liana, doncs, és acrònica i obscura, és a dir difícil i subtil, perquè vol potenciar la intel.ligència. [13] L'exultació de Ramon al pròleg de l'Arbre exemplifical, tantes vegades esgrimida, respon al fet que la convergència entre saber i esbarjo intel.ligent de la seva fórmula literària alternativa ha fet el ple; l'Arbre exemplifical, en efecte, és bo "a preìcar e a haver moralitats bones e solaç e amistat de les gents. E encara, pot haver universal hàbit a entendre moltes coses plaents a entendre e plaents a oir" (OE II: 799).

Proposo seguidament tres mostres de les branques, fulles i fruits celestials de l'Arbre exemplifical. A l'Arbre celestial Llull ha descrit el Zodíac, els accidents aplicats al cel (a través de les qüestions de l'Art), i "les coses mogudes" a causa de les influències celestials. L'estructura acumulativa de l'Arbre de ciència fa que el Celestial inclogui en cada un dels seus set estadis els vuit Arbres precedents (de l'Elemental a l'Apostolical). En efecte, els principis de l'Arbre elemental, per una banda, i el vehicle de les influències celestials, per l'altra, engloben la realitat física creada; els Arbres següents tracten ja de la substància espiritual, dels àngels a Déu mateix. Així doncs, la matèria prima literària de les branques, fulles i fruits celestials a l'Arbre exemplifical són els nou primers Arbres; la recepta retòrica bàsica és la personificació, la qual, en donar vida a abstraccions de diversa mena, les fa aptes per a entrar en relació amb formes de la ficció heretades de diversos sectors de la tradició. L'astròleg i el seu deixeble, el rei i la seva família, el cavaller, la donzella verinosa, el procurador del rei i l´alquimista estan emparentats amb figures documentables . La quantitat, el triangle, el quadrangle, el cercle, Aries, el sol, Mercuri, Saturn i el foc són personatges de collita lul.liana, que extreuen els seus perfils morals i civils analògicament de les seves natures i de les interconnexions descrites als Arbres corresponents. Les relacions que s'estableixen entre els uns i els altres posen en joc veritats naturals i morals, reglamentades per l'Art, i entretenen plaentment el lector.