|
Les afirmacions de que no pot existir cap acte sense la presència
simultània dels tres correlatius i de què els ens finits concrets són
reals pel seu acte d’ésser tridimensional, tenen una validesa
universal. Per tant, els ens, al lul·lisme, seran actius, és a
dir, són i es perfeccionen mitjançant actes. Ara bé, els actes
que originen aquesta activitat ho són per l'especial combinació dels
principis generalíssims que, en cada ens estan determinats per la
pròpia essència. És per això que no solament es pot afirmar que els
ens estan relacionats entre sí, sinó que s’ha de dir que aquesta
relació està jerarquitzada segons el grau d’intensitat dels actes que
els constitueixen, és a dir, segons la major o menor aproximació de
l’Acte pur de Déu.
La perfecció, doncs, radica en l’ésser. Ja vèiem més amunt que
la perfecció que cada ens adquireix amb la seva activitat repercuteix
dins del seu propi ésser. Sempre serà, però, una perfecció
concreta. I encara més: la última perfecció vers la qual tendeix
l’ens, serà sempre quelcom concret, mai una essència abstracta o un
pur acte d’ésser. Igualment podem dir que la tendència que impregna
tota la realitat existent sembla que, dins del lul·lisme, consisteix
més en una ordenació cap a “una activitat concreta global”, segons
les diverses natures, que en una “tendència cap un mode d’activitat
indicat per les essències”. Llull, definitivament, pensa que
l’acció segueix l’ésser.
Activitats concomitants jerarquitzades, vet aquí l'univers
lul·lià. O dit d’altra manera, “perfeccions concomitants
jerarquitzades”, doncs acte és perfecció. Unes poques línies més
avall, després de dir que “Cové, donchs, que ls radicals
membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell temps en què
home és home”[22], Llull aplicarà a Déu la idea de que és
l’activitat interna de cada ens la que sosté i promou tot el seu
actuar extern. Dirà així el mestre mallorquí: "E ço que dit
havem de l' enteniment cové esser ver per ço que un poder mateix
general pusqua en un general intellegible e en un general entendre haver
moltes particulars obres per rahó dels objectes Qui són molts e
particulars"[23].
No es tracta d’explicar aquí la concepció lul·liana de la
creació, però aquest breu incís que Llull ens va deixar sobre el
Criador en el seu interessant Libre de home —precisament en el
capítol on ens diu a quin lloc es troben les obres naturals de
l’home—, ve a ésser com que un resum, o millor dit, una
conseqüència, del mode com ell entén la creació: un poder
absolut, Déu, Acte pur d’entendre, que ho sosté “tot”,
entenent per “tot” el conjunt dels actes particulars que constitueixen
l’ésser i l’actuar dels diferents ens que van existir, existeixen i
existiran. La barreja de principis que es dóna en els ens criats
determina el seu grau d’ésser, però Déu ho sosté tot “en el seu
intel·ligible general” perquè és en Ell que s’originen les
essències abstractes dels actes concrets, substancials o accidentals,
que constitueixen aquells ens que, en la seva libèrrima voluntat,
hagi decidit criar. La creació, segons el lul·lisme, consisteix,
doncs, en un únic acte de Déu mitjançant el qual dóna l’ésser,
i en ell manté, a tots els gèneres, espècies e individus, cadascú
en el seu temps i lloc.
S’obté, d’aquesta manera, des de la perspectiva de l’acte, una
unificació del món del pensament i del món real, és a dir, dels
abstractes i dels concrets. Tot depèn de Déu, doncs degut a la
intensitat del seu coneixement, Ell és el principi de totes les
essències que es sostenen en els diversos actes, substancials o
accidentals. No tant sols depenen d’Ell l’específica combinació
dels principis generalíssims, o Dignitats, que constitueixen el ser
dels ens, inclusivament l’home, sinó també tots els altres actes
que realitzen els ens al llarg de la seva vida.
El coneixement humà està doblement sostingut per Déu, un cop que,
com vèiem més amunt, si per una banda els actes naturals de
coneixement apropiat estan sustentats pels actes naturals de coneixement
substancial i propi —els quals són òbviament sustentats per Déu—,
per l’altre, l’ésser dels ens coneguts —ésser que es palesa a
l’home en cada acte de coneixement— estarà també sostingut per
Déu.
En el lul·lisme, cada ens es perfecciona a si mateix per mitjà de la
seva activitat, aconseguint d’aquesta manera que augmenti la
perfecció concreta de l’univers fins a atènyer aquella “activitat
concreta global” que acabem de mencionar. Amb tot, s’ha de dir que
només a traves de l’home arribarem a aquest estat final d’activitat,
doncs ell és la fi de totes les criatures, ja que integra en si mateix
el món corporal i l’espiritual. L’ésser humà és un
“microcosmos”[24] i amb els seus actes de coneixement dóna sentit
a tota la creació. Si com més perfecta és l’activitat de les
criatures irracionals, més es reflecteix en elles la veritat divina,
com més perfecta sigui l’activitat d’aquest “microcosmos” humà,
no solament es reflectirà en ell la veritat divina, sinó que en ell
es palesarà, perquè contemplarà en si mateix, i no en les seves
semblances, aquesta veritat com a objecte dels seus actes de
coneixement, i així la veritat dels éssers coneguts esdevindrà una
participació de la Veritat eterna. Ara bé, l’home estarà tant
més capacitat per a conèixer la veritat dels ens, quant més es
posseeixi a si mateix, és a dir, quant més perfecte sigui en el
seu ésser.
E així tornem a la regla B de l’Ars.
|
|