|
La concepció realista lul.liana implica unes estructures
lingüístiques especials, que en aplicar-se a llengües naturals,
com el català o el llatí, permeten parlar de modificacions o
deformacions de l'idioma, tant morfològicament, sintàcticament,
semànticament, lèxicament i textualment. Pel lector modern - sense
pretendre caure dins l'anacronisme-, moltes d'aquestes innovacions
coincideixen plenament amb alguns plantejaments de la lingüística
moderna. Els llibres lul.lians, teòricament, haurien d'estar
escrits amb el mètode exposat a l'Art. Per sort, el primer que no
segueix sempre aquest mètode és el mateix Llull: amb això fa un bon
favor a tots els futurs lectors, ja que la reiteració pleonàstica de
la mateixa estructura només els portaria a l'avorriment. Aquest
realisme fisicista ja fou observat pels primers lul.listes, que
l'exposaven com si fos una gran troballa d'ordre lingüístic, que
separava a Llull de tots els autors anteriors: ... . "quia
antiqui non habuerunt istum modum realem loquendi nec ista nomina
esentialia, realia et substantialia..." [46] Dissortadament,
la història ha demostrat que els esforços realitzats fins ara per a
aconseguir una llengua perfecta - fins i tot el de la il.luminació de
Randa -, encara no han obtingut resultats satisfactoris. El fet de
no distingir clarament realitat, pensament i llenguatge, perquè
segons la seva concepció són elements d'un mateix univers, origina
que la lògica, la semàntica i la gramàtica s'entremesclin amb
criteris psicològics, teològics, metafíics i físics. El resultat
presenta moltes contradiccions Si s'observa amb criteris científics i
objectius, però no existeix cap sistema que no depengui dels seus
axiomes i s'alliberi totalment de paradoxes. Com a possible
explicació a les contradiccions observades, crec que, encara que
anacrònicament, des de la nostra òptica actual podria assatjar-se
una distinció que la resoldria satisfactòriament. Prové del camp de
la gramàtica generativa, tal com la presentà Chomsky quan postulà
l'existència d'una estructura profunda i una estructura superficial
per a resoldre molts de problemes sintàctics i semàntics. També a
dins Llull podriem assatjar una distinció semblant: una cosa serien
les regles d'estructura profunda, de naturalesa ontològica, que
dependrien directament i immediatament de l'Art, i una altra les
regles de transformació, que portarien a 1'estructura superficial
del llenguatge. El llenguatge perfecte seria el llenguatge artístic;
en ell no hi hauria diferència entre regles d'estructura profunda i
regles de transformacions. La incapacitat del públic per entendre
aquest llenguatge perfecte i la de les llengües naturals per
expressar-ne el contingut, obligaria a una sèrie de transformacions
que el redueixen al llenguatge normal, ordinari o literari lleugerament
modificat. Però també aquesta proposta implica una paradoxa: el
llenguatge que més agrada de Ramon Llull, és el que menys agradà a
Ramon Llull.
JOSEP M. VIDAL I ROCA
MAIORICENSIS SCHOLA LULLISTICA
|
|