|
Assumir que la literatura lul.liana pretén de reformar la tradició
implica deixar de banda qualsevol actitud alarmada o reprovadora davant
de les extravagàncies de Ramon: una proposta d'aquesta magnitud cal
que es manifesti a través d'allò que és insòlit i diferent, és a
dir altre o alternatiu[1]. Cal excloure també, doncs, les
sorpreses ingènues i els entusiasmes ponderatius[2]. La noció
d´"expressió literària" al servei de la divulgació de l'Art, en
contraposició als poemes, novel.les, proverbis, exemples o sermons
convencionals, la va introduir Jordi Rubió i Balaguer; Robert
Pring-Mill ha descrit el procés complementari de la "trasmutació
de la ciència en literatura"[3].
Un cop detectada l'alteritat dels procediments i de les intencions de
Ramon, convé: (1) aprofundir l'anàlisi dels productes
alternatius en el marc de la història de les belles lletres (Llull,
com recordaré més avall, justifica la dimensió plaent i recreativa
de determinats textos didàctics); [4] i (2) arrodonir la noció
crítica d'una "literatura nova" lul.liana, d'acord amb el que ha
estat generalment admès a propòsit de les seves "lògica nova",
"medicina nova", "astronomia nova" i "geometria nova" (Gayà
1979b; Pereira 1979b).
L'opció (2) ens porta a considerar la reforma dels "antics
principis" del literari a la llum dels "nous principis de l'Art",
perquè la forma literària dels textos més estrictament alternatius
és "una forma de l'Art lul.liana". Gayà 1980: 64, a la
recerca d'una traducció eficaç de l'Art al literari, pren en
consideració els exemples del Fèlix: la novel.la posa a la
pràctica els pressupòsits didàctics i estètics de l'Art, de
manera que els seus exemples són una manifestació del poder explicatiu
de l'analogia (dita "metàfora"), present també com a procediment
deductiu, no literari, en escrits científics de la primera Art, com
ara els Començaments de medicina (Bonner 1989 II:
485-496). Les tres mostres de literatura alternativa que
segueixen, extretes de l'Arbre exemplifical, indiquen que l'Arbre
de ciència, que l'engloba, és el lloc privilegiat de la "nova
literatura lul.liana", on el saber i la seva expressió plaent
convergeixen.
Una aproximació a aquestes tres mateixes mostres des de l'opció
(1), és a dir des de la tradició literària, inevitablement
convoca les actituds d'alarma, reprovació, sorpresa o entusiasme que
he exclòs de bon començament. Costa adaptar-se a la condició
subordinada de la narrativa, la lírica, l'homilètica i la
paremiologia lul.lianes, que són, com qualsevol altre discurs seu,
una aplicació de l'Art i no el fruit de la imitatio. Convé tenir
present, doncs, que l'Art es construeix explícitament a fora del
seu context filosòfic natural, és a dir l'Escolàstica. [5]
Així, doncs, la seva terminologia tècnica atribueix sentits nous a
termes d'ús general com ara: "demostrar", "trobar"
(invenire), "intenció". La ternaritat de l'ésser en l'Art es
manifesta en l'activitat ontològica d'uns principis correlatius, que
s'expressen a través d'una sufixació de nova planta; són les
"paraules estranyes" del discurs lul.lià, segons el pròleg de
l'Art amativa: bonificar, bonificatiu, bonificable, bonificat,
bonificabilitat, etc. (Gayà 1979a; Bonner 1989 I:
54-71; OE II: 1356-1358). Llull, d'altra
banda, atribueix valor estètic a la capacitat de significació
inequívoca d'aquesta terminologia d'aparença tan forastera (per a
la literatura i també per a la filosofia), que ell mateix la va
qualificar d'aràbiga (Bonner-Badia 1988: 102-110).
L'argumentació artística, d'altra banda, pensada primordialment
per a la disputa de religions, proposa un tipus de demostració sense
precedents, dita per aequiparantiam, i substitueix el suport de
l'autoritat (Escriptura, sentències dels Pares) per unes "raons
necessàries", deduìdes directament dels primers començaments de
l'Art. Si, com aquestes poques pistes ens recorden, el sistema
lul.lià comporta una esmena a la totalitat pel fa al conjunt dels
discursos doctrinals, científics i filosòfics, s'entén que Bonner
1993 vegi en l'Art una autoritat única, que es proposa com a
alternativa al conjunt de les vigents en el seu entorn.
Les conseqüències d'aquesta agosarada i singular operació han estat
valorades i discutides sobretot pel que fa a l'apologètica -que és
la responsable darrera de la proposta de Llull-, a la teologia, a la
lògica i a la filosofia (Colomer 1997). Llull no cita
pràcticament mai l'Escriptura i omet qualsevol referència als
pensadors grecs i àrabs, als pares de l'Església o als mestres de
l'Escolàstica. Pel que fa a les ciències, com ha estat recordat
més amunt, Llull reforma els principis de la medicina i de
l'astronomia i concep una geometria metafísica; com a compilador
d'obres que evoquen globalment tot el saber, també innova: com
veurem, és el creador d'una enciclopèdia dinàmica sense esment de
fonts.[6]
Tornant ara a l'aproximació literària als escrits alternatius
lul.lians, hom comprova que la seva contribució a les belles lletres
es desplega en sentit contrari al de la convenció expositiva de les
històries literàries i dels manuals d'introducció (Riquer 1964
I: 197-352; Bonner-Badia 1988: 120-162), la
qual cosa implica una paradoxa latent en les descripcions temàtiques o
cronològiques de l'opus literari de Llull: la d'un prosista
prolífic i d'un líric incisiu (malgrat l'autocensura), que
renuncia a perfeccionar les seves tècniques expressives; ans al
contrari, a partir d'un moment donat (1290), es lliura a una
torbadora variarió formal, aparentment empobridora, que desemboca en
la marginació del literari, substituìt per una "homilètica nova",
descarnada i cerebral. La paradoxa en qüestió descansa sobre el
pressupòsit tàcit del valor d'allò que és literari per se: els
capítols 118 del Llibre de contemplació i 48 del Blaquerna,
per contra, teoritzen amb totes les conseqüències, la submissió de
tota activitat literària al Valor suprem.
En descàrrec dels judicis literàrio-cèntrics, incapaços de copsar
el sentit del modus operandi del nostre autor, cal tenir present que el
propi Llull va vacil.lar en l'aplicació d'una fórmula literària
definitivament "nova" i "artística", és a dir la que, tot i ser
present ja al Llibre de contemplació i al Fèlix, madura plenament a
l'Arbre exemplifical. Per això no és sorprenent que els seus
lectors ens emmirallem perplexos en els materials tradicionals
-retòrics, narratius o exemplars-, que va anar manipulant i
assajant diversament abans (i després) de la síntesi "general i
última" entre l'Art i la literatura que és l'Arbre de ciència
(1295-1296). [7] Resoldre la paradoxa del Llull literat
a la llum del programa artístic vol dir avaluar els seus tractes amb la
tradició, a través de la detecció (no sempre senzilla ni factible)
de motius compartits o passatges paral.lels, i ens porta a prendre en
consideració, en primera instància, les obres en què
l'"expressió literària", com a "forma de l'Art", opera la
"transmutació de la ciència en literatura"; són les tres grans
síntesis que inclouen materials enciclopèdics: el Llibre de
contemplació, el Fèlix i l'Arbre de ciència. Si Gayà 1980
va explorar les possibilitats de la segona, i a Badia en premsa b
comento un parell de casos que les recorren totes, les tres mostres
examinades al present treball se centren en la tercera.
Adquireixen, doncs, especial interès els treballs que contrasten les
obres de Llull amb el context. [8] D'acord amb el s'ha descrit
fins ara, allà on Llull es manté més acostat a la forma original de
les seves fonts literàries és quan adapta materials de procedència
oriental, emparentats amb la literatura sapiencial. Això fa que el
Llibre de les bèsties, fill del Calila e Dimna i germà del Roman
de Renard, sigui un bon banc de proves. [9] Nogensmenys convé
retenir que aquesta proximitat del text lul.lià amb les fonts és
compatible amb una metamorfosi desnaturalitzadora de caràcter
artístic: vegeu les quatre versions d´una mateixa faula del Calila e
Dimna -la dels micos que volien encendre foc amb una cuca de llum-,
detectades per Llinarès 1987 al Blaquerna, al Llibre de les
bèsties, a l'Arbre de ciència i a la Rhetorica nova.[10]
Els dos treballs de Bonner i Badia, en premsa a les actes del
congrés internacional "Arbor scientiae". Der Baum des Wissens
von Ramon Llull (Freiburg i. B, 1997), descriuen
respectivament l'estructura de l'Arbre de ciència i la seva relació
amb la literatura didàctica i enciclopèdica del context
occitano-català de darreries del XIII. Reporto aquí tans sols
les dades essencials. Els primers catorze Arbres, o unitats
temàtico-estructurals, corresponen a graons successius de l'ordre
natural i sobrenatural (Elemental, Vegetal, Sensual, Imaginal,
Humanal, Moral vituós i Moral viciós, Imperial, Apostolical,
Celestial, Angelical, Maternal, Cristianal i Divinal) que,
gràcies a l'estructura jeràrquica de les set parts simbòliques de
cada unitat (arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors,
fruit), permeten presentar les interrelacions actives entre els
diversos sectors de la realitat. L'Arbre de ciència és una
enciclopèdia deductiva, que no cataloga els fenòmens, sinó que
n'explica les connexions, tal com correspon a les formulacions
"dinàmiques" d'aquest gènere didàctic. La distància que separa
l'Arbre de ciència de les enciclopèdies llatines i romàniques del
segle XIII és considerable, fins al punt d'una alteritat
radical, si tenim en compte la supressió de les autoritats i la segona
part literària de l'obra.
En efecte, el conjunt de l'Arbre exemplifical (9% del total) i
del Qüestional (41%) correspon al 50% de l'extensió de
l'Arbre de ciència; l'Arbre qüestional ofereix 4000 preguntes
relacionades amb els quinze Arbres anteriors i una tercera part de les
vegades les respon a través d'una màxima que guarda una relació
analògica amb la pregunta. Sovint la resposta resulta fosca o
paradoxal, algunes vegades, en canvi, resol obscuritats plantejades
en Arbres anteriors. El seguiment d'un tema a l'Arbre de
ciència, doncs, obliga a consultar, a més de l'Arbre concret on
és esperable de trobar-lo al.ludit, el lloc corresponent de
l'Arbre exemplifical i del Qüestional. Finalment convé observar
que no hi ha lloc a l'Arbre de ciència per a la història, com no
n'hi havia al Llibre de contemplació en Déu ni al Fèlix; talment
com si Vicenç de Beauvais s'hagués deixat al tinter el tercer dels
seus Specula, l'Historiale. [11]Com ja succeìa amb el
Fèlix, l'obscuritat aparent de l'exposició té assignat un paper
heurístic. [12] La nova literatura lul.liana, doncs, és
acrònica i obscura, és a dir difícil i subtil, perquè vol
potenciar la intel.ligència. [13] L'exultació de Ramon al
pròleg de l'Arbre exemplifical, tantes vegades esgrimida, respon al
fet que la convergència entre saber i esbarjo intel.ligent de la seva
fórmula literària alternativa ha fet el ple; l'Arbre exemplifical,
en efecte, és bo "a preìcar e a haver moralitats bones e solaç e
amistat de les gents. E encara, pot haver universal hàbit a entendre
moltes coses plaents a entendre e plaents a oir" (OE II:
799).
Proposo seguidament tres mostres de les branques, fulles i fruits
celestials de l'Arbre exemplifical. A l'Arbre celestial Llull ha
descrit el Zodíac, els accidents aplicats al cel (a través de les
qüestions de l'Art), i "les coses mogudes" a causa de les
influències celestials. L'estructura acumulativa de l'Arbre de
ciència fa que el Celestial inclogui en cada un dels seus set estadis
els vuit Arbres precedents (de l'Elemental a l'Apostolical). En
efecte, els principis de l'Arbre elemental, per una banda, i el
vehicle de les influències celestials, per l'altra, engloben la
realitat física creada; els Arbres següents tracten ja de la
substància espiritual, dels àngels a Déu mateix. Així doncs, la
matèria prima literària de les branques, fulles i fruits celestials a
l'Arbre exemplifical són els nou primers Arbres; la recepta
retòrica bàsica és la personificació, la qual, en donar vida a
abstraccions de diversa mena, les fa aptes per a entrar en relació amb
formes de la ficció heretades de diversos sectors de la tradició.
L'astròleg i el seu deixeble, el rei i la seva família, el
cavaller, la donzella verinosa, el procurador del rei i l´alquimista
estan emparentats amb figures documentables . La quantitat, el
triangle, el quadrangle, el cercle, Aries, el sol, Mercuri,
Saturn i el foc són personatges de collita lul.liana, que extreuen
els seus perfils morals i civils analògicament de les seves natures i
de les interconnexions descrites als Arbres corresponents. Les
relacions que s'estableixen entre els uns i els altres posen en joc
veritats naturals i morals, reglamentades per l'Art, i entretenen
plaentment el lector.
|
|