LA UNIFICACIÓ UNIVERSAL A TRAVES DE L’ACTE

Les afirmacions de que no pot existir cap acte sense la presència simultània dels tres correlatius i de què els ens finits concrets són reals pel seu acte d’ésser tridimensional, tenen una validesa universal. Per tant, els ens, al lul·lisme, seran actius, és a dir, són i es perfeccionen mitjançant actes. Ara bé, els actes que originen aquesta activitat ho són per l'especial combinació dels principis generalíssims que, en cada ens estan determinats per la pròpia essència. És per això que no solament es pot afirmar que els ens estan relacionats entre sí, sinó que s’ha de dir que aquesta relació està jerarquitzada segons el grau d’intensitat dels actes que els constitueixen, és a dir, segons la major o menor aproximació de l’Acte pur de Déu.

La perfecció, doncs, radica en l’ésser. Ja vèiem més amunt que la perfecció que cada ens adquireix amb la seva activitat repercuteix dins del seu propi ésser. Sempre serà, però, una perfecció concreta. I encara més: la última perfecció vers la qual tendeix l’ens, serà sempre quelcom concret, mai una essència abstracta o un pur acte d’ésser. Igualment podem dir que la tendència que impregna tota la realitat existent sembla que, dins del lul·lisme, consisteix més en una ordenació cap a “una activitat concreta global”, segons les diverses natures, que en una “tendència cap un mode d’activitat indicat per les essències”. Llull, definitivament, pensa que l’acció segueix l’ésser.

Activitats concomitants jerarquitzades, vet aquí l'univers lul·lià. O dit d’altra manera, “perfeccions concomitants jerarquitzades”, doncs acte és perfecció. Unes poques línies més avall, després de dir que “Cové, donchs, que ls radicals membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell temps en què home és home”[22], Llull aplicarà a Déu la idea de que és l’activitat interna de cada ens la que sosté i promou tot el seu actuar extern. Dirà així el mestre mallorquí: "E ço que dit havem de l' enteniment cové esser ver per ço que un poder mateix general pusqua en un general intellegible e en un general entendre haver moltes particulars obres per rahó dels objectes Qui són molts e particulars"[23].

No es tracta d’explicar aquí la concepció lul·liana de la creació, però aquest breu incís que Llull ens va deixar sobre el Criador en el seu interessant Libre de home —precisament en el capítol on ens diu a quin lloc es troben les obres naturals de l’home—, ve a ésser com que un resum, o millor dit, una conseqüència, del mode com ell entén la creació: un poder absolut, Déu, Acte pur d’entendre, que ho sosté “tot”, entenent per “tot” el conjunt dels actes particulars que constitueixen l’ésser i l’actuar dels diferents ens que van existir, existeixen i existiran. La barreja de principis que es dóna en els ens criats determina el seu grau d’ésser, però Déu ho sosté tot “en el seu intel·ligible general” perquè és en Ell que s’originen les essències abstractes dels actes concrets, substancials o accidentals, que constitueixen aquells ens que, en la seva libèrrima voluntat, hagi decidit criar. La creació, segons el lul·lisme, consisteix, doncs, en un únic acte de Déu mitjançant el qual dóna l’ésser, i en ell manté, a tots els gèneres, espècies e individus, cadascú en el seu temps i lloc.

S’obté, d’aquesta manera, des de la perspectiva de l’acte, una unificació del món del pensament i del món real, és a dir, dels abstractes i dels concrets. Tot depèn de Déu, doncs degut a la intensitat del seu coneixement, Ell és el principi de totes les essències que es sostenen en els diversos actes, substancials o accidentals. No tant sols depenen d’Ell l’específica combinació dels principis generalíssims, o Dignitats, que constitueixen el ser dels ens, inclusivament l’home, sinó també tots els altres actes que realitzen els ens al llarg de la seva vida.

El coneixement humà està doblement sostingut per Déu, un cop que, com vèiem més amunt, si per una banda els actes naturals de coneixement apropiat estan sustentats pels actes naturals de coneixement substancial i propi —els quals són òbviament sustentats per Déu—, per l’altre, l’ésser dels ens coneguts —ésser que es palesa a l’home en cada acte de coneixement— estarà també sostingut per Déu.

En el lul·lisme, cada ens es perfecciona a si mateix per mitjà de la seva activitat, aconseguint d’aquesta manera que augmenti la perfecció concreta de l’univers fins a atènyer aquella “activitat concreta global” que acabem de mencionar. Amb tot, s’ha de dir que només a traves de l’home arribarem a aquest estat final d’activitat, doncs ell és la fi de totes les criatures, ja que integra en si mateix el món corporal i l’espiritual. L’ésser humà és un “microcosmos”[24] i amb els seus actes de coneixement dóna sentit a tota la creació. Si com més perfecta és l’activitat de les criatures irracionals, més es reflecteix en elles la veritat divina, com més perfecta sigui l’activitat d’aquest “microcosmos” humà, no solament es reflectirà en ell la veritat divina, sinó que en ell es palesarà, perquè contemplarà en si mateix, i no en les seves semblances, aquesta veritat com a objecte dels seus actes de coneixement, i així la veritat dels éssers coneguts esdevindrà una participació de la Veritat eterna. Ara bé, l’home estarà tant més capacitat per a conèixer la veritat dels ens, quant més es posseeixi a si mateix, és a dir, quant més  perfecte sigui en el seu ésser.

E així tornem a la regla B de l’Ars.