|
[1]Quando pensamos, ou conhecemos, tornamos presentes em nosso
entendimento as formas que se encontram participadas nos entes
corporais; contudo sua presença no entendimento está em função do
ato do entendimento: enquanto pensamos, a forma pensada está presente
nele, mas ao parar de pensar, desaparece, porque termina o ato do
entendimento. Ora, a forma pensada nunca expressará o dinamismo que
a forma participada tem no ente corporal, pois o ente corporal é tal
pelo seu ato de ser —que é também o ato de todas as formas que se
encontram no ente—, porém não possui conteúdo eidético e não é
conceptualizável. Um é, portanto, o ato que torna a coisa real e
outro, e distinto dele, o ato que torna a coisa conhecida. Na coisa
real há muita mais realidade que na coisa conhecida. Essa
impossibilidade de expressar o ser das coisas que conhecemos parece ter
muito a ver com a nossa ignorância das essências das coisas.
[2]“Dictum est, quod subiectum Artis est artificium generale ad
solvendam quaestiones; quoniam cum ipso subiecto artista, scilicet
utens hac Arte, miscet artificialiter principia et regulas huius
Artis, et significata huius mixtionis applicat ad solvendum
quaestiones tali modo, quod semper teneat partem illam, videlicet
affirmativam vel negativam, in qua verius salvatur et clarius relucet
significatio dictae mixtionis, ut inferius dicemus.” Cf. Lectura
Artis, quae initulata est brevis practica tabulae generalis, ROL
XX, p. 344 linhas 1-8.
[3]Sobre o sentido da Ars, cf. Esteve Jaulent, «Arbor
Scientiae: Inmanencia o trascendencia en el pensamiento luliano»,
SL 38 (1998), 15-37
[4]Cf. Liber de memoria, ROL XX, p. 299 linhas
217-220.
[5]Cf. Liber de intellectu, ROL XX, p. 212-213
linhas 512-538.
[6]Cf. Logica nova, NEORL IV, p. 72. “Essencia es
alcuna cosa confusa consirada, per la qual esser es estant, quar així
con bon es concret de sa bontat, que es la sua essencia, axí esser es
concret de sa essencia.”
[7]Cf. Jesús de Garay, Los sentidos de la forma en
Aristóteles, Eunsa, Pamplona 1987, p.150.
[8] Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 28: “E açò
mateix dels actus de l ànima e del cors, qui sajusten, e de lur
conjunyiment e ajustament resulta e hix home qui passa e està en terç
nombre, e és lo tot simple en nombre de home, segons sa diffinició,
e ses parts són la sua forma comuna e matèria comuna e l actu comú
que dit havem. E en axí home està en lo som.”
[9] Cf. Liber mirandorum demonstrationum, I, c. 12, in EL
26(1986) p. 134: "Notum est, quod esse creaturarum sit
in tribus modis: unus est, quod omnes creaturae sint in sapientia
Dei; alter est, quod sint formaliter in anima, hoc est, in
intellectu, qui illa intelligit; tertius est, quod sint in se ipsis.
[10]Cf. Aristóteles, Met., 1048b 23
[11]Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 31: “Entendre
cavall o castell és obra accidental exida e influïda del entendre
dedins, qui és obra substancial e primera de la essència del
enteniment, del qual entendre substancial l ome qui és intellectiu
trau l entendre accidenal ab lo qual ateny los objects que desira
entendre, e ab aquell serà entès fantàstich e spècia guanyada e
multiplicada, e és de la semblança del intelligible dedins, treta d
ell per l ome qui és intellectiu movent son enteniment a entendre, e
és per ço del intelligible dedins car l object defores és
intelligible, ço és cavall o castell, e enaxí de los altres.”
[12]Cf. Lògica nova, NEORL IV, p. 51: “Si acció
e forma se convertexen en lo subjet en que son. E responem
d[i]visén, so es que es acció primitiva e acció secundaria.
Primitiva es substancial o substantiva qui ab si matexa e ab la sua
propria materia constituex substancia general, constituida de forma e
de materia substancial. E aytal acció es dita esser convertida ab la
sua forma. Enperó la acció secundaria que es actus de la primera
forma, en genre de accident posada, ab forma accidental se convertex,
axí con calor que.s convertex ab la sua acció, so es ab la sua
activitat.”
[13]Cf. id., NEORL IV, p. 52.
[14]Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 42.
[15] Cf. Liber da anima rationalis, Cf. EL 26(1986)
p. 134: "Anima habet objecta ad extra in objectis ad intra".
[16] Cf. Thomas Le Myésier, Breviculum, ROL XIX,
p. 100, linhas 118-122.
[17] Cf. F. W. J. Schelling, Initiae Philosophiae
Universae, Erlanger Vorlesengen 1820/21, org. H.
Fuhrmans, Bonn; H. Bouvier u. Co. Verlag, 1969, p.
39, citado por Fernando Rey Puente, Algumas notas sobre o
conceito de “enérgeia” como eixo da articulação entre a filosofia
negativa e a filosofia positiva no pensamento tardio de Schelling,
Síntese Nova Fase, Belo Horizonte, v. 22, n. 70,
1995, p. 396.
[18] Sobre o abandno do limite mental poliano, cf. Leonardo
Polo, El conocimiento habitual de los primeros principios,
Cuadernos de Anuario Filosófico, nº 10, EUNSA
Pamplona; e Juan A. García González, «El abandono del
límite y el conocimiento» a El pensamiento de Leonardo Polo,
Cuadernos del Anuario Filosófico, nº 11 EUNSA Pamplona,
p. 27-60
[19]Cf. Thomas Le Myésier, id., ROL XIX, p.
169, linhas 33-40.
[20]Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 35: “Se en la
memòria no era continu membrar, e en enteniment entendre, e en la
volentat voler, les formes e les matèries sperituals de la ànima que
dites havem en lo capítol «Com és hom», serien ocioses e no
haurien ab què s poguessen ajustar, e car les formes no haurien actió
ni les matèries passió sens radicals membrar, entendre e voler, l
ànima no hauria ab què enformàs lo cors, ni ab què li donàs ésser
ni vida, e ab ell nos poria ajustar ni conjunir. Cové, donchs, que
ls radicals membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell
temps en què home és home.”
[21]Em cada ente concreto haverá uma ação própria que vem
determinada pela sua natureza. O próprio do homem é “homificar”,
o do leão “leonificar”.
[22] Reveja-se a nota n. 15.
[23] Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 37: "E ço que
dit havem del enteniment cové esser ver per ço que un poder mateix
general pusqua en un general intellegible e en un general entendre haver
moltes particulars obres per rahó dels objectes Qui són molts e
particulars."
[24] Cf. Robert D. F. Pring-Mill, El microcosmos
llul.lià, in Estudis sobre Ramon Llull, Curial, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1991, p.
102-110.
[25] Cf. Ars inventiva veritatis, d.2, reg. 2. citado por
Walter W. Artus, Ramon Lull’s Epistemological realism, EL
26(1986) p. 134: "Unde cum modus intelligendi ad modum
essendi rei dirigatur, quantum potest, tanquam ad terminum ad quem,
ut ipse modus essendi per modum intelligendi attingatur, formanda est
major proportio et concordantia inter utrumque modum, et contrarietas
inter eos (ut melius poterit) evitanda. Si autem accidat
inevitabilis contrarietas... concludendum est necessario per modum
essendi..."
[26]Cf. Liber de anima rationali, part. 8., citado por
Walter W. Artus, Ramon Lull’s Epistemological realism, EL
26(1986)135: "Nullum objectum, quod non est conjunctum
cum anima, potest esse intra animam realiter: sicut asinus, qui non
est intra animam, quae inteligit asinum; sed similitudo illius asini
est species, quam intellectus intelligit, in qua ita intelligit
asinum”.
[27] Veja-se nota n. 24.
[28] Cf. Ars Brevis, ROL XII, p. 214: “ ‘Utrum’
habet tres species, videlicet dubitativam, affirmativam et negativam,
ut in principio intellectus supponat utramque partem esse possibilem,
et non liget se cum credere, quod non est suus actus, sed
intelligere. Et ita accipiat illam partem, cum qua habet maius
intelligere. Nam oportet illam esse veram.”
[29] Cf. Ars generalis ultima, ROL XIV, p. 28-29:
“Per primam speciem oportet supponere, quod sit aut non, ut
intellectus non sit obstinatus nec ligatus, sed investigativus, ut
transire possit ad attingendum affirmativam vel negativam esse veram.
Et hoc tali conditione, ut semper concedat hoc, quod magis recolibile
est inteligibile et amabile in conclusione esse verum, adiuvando se cum
principiis et eorum definitionibus et cum aliis regulis (...)
Quando dicitur, quod hoc, quod est magis recolibile et amabile, est
eligendum, intelligendum tamen est, quod eligatur cum maiori
intelligibilitate, non autem cum minori. Quoniam quando affirmativa
aut negativa eligitur cum minori recolibilitate et amabilitate
subiecti, talis quidem electio non est de genere philosophiae sive
scientiae, sed potius de genere fidei et credulitatis. Quando autem
est electio cum maioritate intelligibilitatis aequipollentis maiori
recolibilitate et amabilitati, generatur quidem vera scientia et
necessaria.In qua intellectus vere quiescit, eo quia vere attingit
obiectuam. Et in isto passu consistit tota virtus huius regulae.”
[30] Sobre a superação do limite próprio ao conhecimento
objetivo, cf. Esteve Jaulent, A ampliaçào do tema do
conhecimento em Raimundo Lúlio, VERITAS, Porto Alegre,
v. 43, nº 3, p. 635-636.
|
|