NOTES

[1] Vegeu, per exemple, el judici desencisat d'E. Allison Peers a propòsit dels miracles de la Verge recollits al Llibre de santa Maria, reportat críticament a Viera 1990: 226-227: unes figures "planes" emeten discursos "convencionals" en un llibre que no és "ni subtil ni literari"; els exemples que proposen són "descolorits" i "inexpressivament previsibles"; segons aquest autor, la penosa monotonia del tractat marià contrasta amb algunes anècdotes del Blaquerna, realment literàries. Pring-Mill 1991: 285-287 (el treball és de 1967), per la seva banda, retreu a Allison Peers haver traìt el sentit de certs passatges lul.lians en una lectura excessivament lírica. Bonner 1989 I: X, vol esmenar la visió escindida del beat, que es desprèn de l'actitud d'aquest intèrpret de Llull davant del món angosaxó de la primera meitat del nostre segle: d'una banda, el místic excels del Llibre d'amic i amat, de l'altra, l'autor pertinaç d'un discurs impenetrable i ensopit.

[2] Riquer 1964 I: 351, reporta l'admiració que segons Jordi Rubió i Balaguer va mostrar el poeta Ruben Darío llegint un fragment lul.lià, típicament alternatiu, on el pebre i la rosa debaten sobre la bondat del foc i l'aigua, elements que presideixen numèricament la graduació elemental respectiva dels dos vegetals. El que sembla una extravagància poètica no és més que la personificació, animada narrativament, d'una qüestió natural tan fonamental com la de la graduació dels simples; vegeu les qüestions de medicina a l'Arbre Qüestional de l'Arbre de Ciència: "Lo foc és en lo pebre en quart grau de calor, e la terra en terç de secor, e l'àer en segon d'humiditat, e l'aigua en primer...:, OE I: 937; cf. Pereira 1979a.

[3] Rubió 1985: "Alguns aspectes de l'obra literària de Ramon Llull", 248-299 (publicat el 1957) i "L'expressió literària en l'obra lul.liana", 300-314 (publicat el 1961). Pring-Mill 1991: "Entorn de la unitat del Llibre d'amic e Amat", 279-306 (publicat 1967) i "Els recontaments de l'arbre exemplifical de Ramon Llull: la transmutació de la ciència en literatura", 306-318 (publicat el 1976). Vegeu també Badia 1992: 73-95.

[4] Així ho han entès també autors com Mark D. Johnston i Roberto J. González-Casanova; per al primer, remeto les entrades de 1978 i 1996; per al segon, a les de 1990 i 1993.

[5] Lohr 1988: 538-555 situa l'Art de Ramon, que fecunda algunes de les troballes de Nicolau de Cusa, a l'arrencada de la metafísica renaixentista. Ruiz-Simon 1986 desenvolupa la interpretació cosmològica de l'Art proposada Yates 1985 i Pring-Mill 1991, i Ruiz Simon 1993 planteja la relació entre la terminologia de l'Art i la de l'Escolàstica. Vegeu també el pròleg de Fernando Domínguez al ROL 19: 1-77.

[6] Pereira 1979a comenta l'abast de l'esment de fonts mèdiques als Començaments de medicina: Avicenna, Mateu Plateari i Constantí l'Africà. Vegeu també Bonner 1989 II: 453-455. El capítol 77 de la Doctrina pueril, conté una llista de les obres d'Aristòtil llegides a les Facultats d'Arts a partir de mitjan segle XIII. Al Tractat d'astronomia es parla d'una taula de valors numèrics, ROL 17: 218. Per a verificar la circularitat i autosuficiència dels escrits lul.lians, vegeu la parquedat dels índexs de noms dels 20 volums de les ROL i dels 3 de les NEORL.

[7] Quan encara no havia obtingut la revelació de l'Art (1274), Llull va produir una obra tan colossal com el Llibre de contemplació, que, tot i ser una compilació mística i enciclopèdica, s'expressa en un llenguatge essencialment literari (Rubio 1997; vegeu també Llinarès 1971 i Salleras 1989). Als anys de les arts de setze principis (1274-1289), ens va donar les seves més conegudes contribucions a les belles lletres: el Llibre del gentil, el Blaquerna (amb el Llibre d'amic i amat) i el Fèlix (amb el Llibre de les bèsties). Als temps de les arts de nous principis (1290-1308), el descobriment del poder propagandístic de l'autobiografia literària li va fer descobrir les possibilitats del vers, amb obres tan esplèndides com el Desconhort o el Cant de Ramon i, encara en aquests anys, va intentar una nova narrativa mística a les fulles de l'Arbre de filosofia d'amor. Finalment, durant la darrera estada a París va dotar d'alè literari algunes parts del Llibre de l'infant Jesús o del Fantàstic. Hi ha productes literaris lul.lians que es mantenen força al marge de la proposta alternativa: el Plany de la Verge és un exercici mimètic en relació a la tradició del planctus Mariae, com també ho són, en un altre ordre de coses, la Doctrina pueril, o el Llibre de l'orde de cavalleria.

[8] Ramon desnaturalitza els materials rebuts o n'empra lliurement suggeriments o connotacions: els miracles de la Mare de Déu (Viera 1990: 231); les famoses fonts sufís del Llibre d'amic i amat (Badia 1992: 65-68); els ecos múltiples i dispersos del Blaquerna trets del Barlaam i Josafat (González-Casanovas 1993; Badia 1992: 97-120); el parentiu del personatge Blaquerna amb l'heroi artúric pur, Galaaz (Riquer 1964 I: 279); la pastorel.la en prosa del primer llibre del Fèlix (Bonner-Badia 1988: 87-90); els gairebé inabastables lligams de la l'Arbre de filosofia d'amor amb l'al.legorisme del Roman de la rose (Rubió 1985: 324-351); la potenciació de determinats filons de l'exemplum i de la similitudo, presos de la tradició homilètica, a saber el caràcter ficcional, la lectura al.legòrica, el poder argumentatiu i d'il.lustració de la veritat (Aragüés 1996).

[9] Bonner 1989 II: 125-162 assenyala les fonts conegudes a peu de pàgina. Un estudiós de l'èpica animalística (Galley 1983: 269) copsa el valor polisèmic que Llull imprimeix a unes al.legories polítiques nascudes de l'immobilisme de les societats patriarcals; un analista minuciós de la funció didàctica de l'exemplum (Taylor 1995: 657-658) arriba a la conclusió que Llull vulnera totes les regles d'ornamentació, claredat, plausibilitat i vivacitat que la Rhetorica ad Herennium espera de les falques narratives didàctiques (vegeu, tanmateix, Aragüés 1996).

[10] L'ocell que intenta dissuadir els micos de la niciesa que practiquen i és abatut durant la seva prèdica inútil, de vegades dialoga amb un altre ocell. Les espècies varien i es combinen: papagai, corb, colom, garsa; senyal Llull no els atribueix cap valor de didàctica zoològico-moral, com succeeix en l'univers de la faula animalística.

[11] La realitat descrita per Llull és acrònica; l'excepció que confirma la regla és al capitolet sobre "Les VII etats en què és departit lo món" de la Doctrina pueril (Schib 1972: 232-234).

[12] Vegeu Riquer 1964 I: 384; Johnston 1978: 77-78; Gayà 1980 i Bonner 1989 II: 60, 72.

[13] És el que s'aprèn al treball tantes vegades citat de Pring-Mill 1991 (1976), a Cabré-Ortín-Pujol 1988 i a Llinarès 1986.

[14] El nostre exemple es proposa desautoritzar les prediccions interessades de la falsa astrologia. Atès que l'astròleg que presenta amb aquesta finalitat és un mal professional, que paga amb la vida el seu error, i que al paràgraf [2] apareixen el verí i una donzella, la seva història ofereix una certa semblança amb la del metge ignorant que acaba executat per haver enverinat una princesa; apareix al Calila y Dimna, Cacho-Lacarra 1984: 192, i correspon al tipus folklòric K824, "fals doctor mata el seu pacient".

[15] Per a una mostra de la medicina astrològica lul.liana, vegeu el Liber de regionibus sanitatis, ROL 20: 63-118.

[16] És el capítol 771 del Dotzè II,2, "Per què lo príncep no deu posar tota sa fiança en ju'y d'astròlech". Wittlin 1986-1987 II: 218-19.

[17] L'oda d'Horaci és la del carpe diem; Virgili, quan Nis ha tallat el coll de Ramnes, l'endeví de Turn, comenta: rex idem et regi Turno gratissimus augur, / sed non augurio potuit depellere pestem.

[18] Soler 1988: 175: "Offici de cavayler és mantenir e deffendre senyor terrenal, cor rey, ni príncep, ni nuil alt baró, sens ajuda, no poria mantenir dretura de ses gents; on, si.l poble o alcun home és contra la manament del rey o del príncep, cové que los cavaylers ajuden a lur senyor..."

[19] A la Doctrina pueril Llull es recorda d'Aritòtil, Schib 1972: 178-180 i d'Alexandre, ibid.: 212.

[20] De fet, el problema implica centralment la connexió Llull-Eiximenis; abans de preguntar-se si Eiximenis coneixia l'exemple lul.lià de l'escapçament de l'astròleg, caldria disposar d'altres testimonis; en qualsevol cas, Eiximenis interpreta la llegenda de la donzella verinosa, Aristòtil i Alexandre sense barrejar-la amb l'exemple de l'astròleg, d'acord amb les prevencions misògines habituals. El Savi, que sap fisiognomia, salva el seu deixeble perquè dedueix de la mirada de la noia que el verí que té a dintre mataria qui "ab ella jagués"; vegeu el cap. 887 del Dotzè, Witllin 1986-1987 II: 494; el mateix tema de la mirada verinosa, al cap. 928 del Terç.

[21] Llull no evita pas, en d'altres contextos, de tractar amb detall l'entorn del pecat de luxúria, si convé en termes tècnics; vegeu ROL 15: 245 i les branques de l'Arbre moral viciós; sobretot les preguntes correponents de l'Arbre qüestional (OE I: 653-659 i 886-904). La qüestió 497 d'aquestes branques, presenta un punt de casuística moral tan precís, que ha cridat l'atenció dels historiadors de la sexualitat: el de la vella avara i luxuriosa que reprèn el fill quan es dóna al vici, però no la filla: el xicot s'hi gasta el cos i els diners, en canvi, la noia en guanya i la mare s'ho passa bé rememorant, a través dels exercicis de la filla, els seus plaers d'antany (Jacquart-Thomasset 1985: 156-158. La referència a lloc lul.lià apareix incompleta; hauria de ser XVI,III,8,14, que correspon a OE I: 889).

[22] L'edició llatina de l'Arbre de ciència, en premsa a les ROL, confirma aquesta lectura: "quia nata erat sub domo Arietis, quae est de complexione humida et calida, quae est contra complexionem veneni, quae est sicca et frigida". Agraeixo la consulta del text en premsa a l'editor, Pere Villalba.

[23] Vegeu Badia 1981, per a una primera anàlisi del passatge d'OE I: 1157. Cal recompondre el fil del lloc comú anticlassicista, propi de les meditacions sobre el menyspreu del món, tan ben expressat per Jorge Manrique a la quinzena de les seves Coplas a la muerte de su padre: "Dexemos a los troyanos, / que sus males no lo vimos / ni sus glorias; / dexemos a los romanos, / aunque oímos y leímos / sus vitorias. / No curemos de saber / lo de aquel siglo pasado / qué fue dello... (Beltrán 1993: 157-158). Llull desenvolupa el lloc comú en qüestió a la Doctrina pueril, Schib 1972: 212, amb un petit desenvolupament de l'ubi sunt.

[24] Bonner-Badia 1988: 24-25, 41-42. El 1288 Llull va escriure el Liber Tartari et Christiani; el viatge de 1300 tenia finalitat missional. Vegeu Hauf 1989: 44-51.

[25] Riquer 1964 II: 433-470; com és sabut, el frare dominicà Antoni Canals confiava en el valor pastoral dels exemples de romans a darreries del XIV. Per al text del Boeci català, Muntaner 1873: 10; per al Breviloqui, Norbert d'Ordal 1930.

[26] Per a la versió catalana de Guido, posterior a Llull, Miquel 1916: 87-90. Beauvais tracta del Judici de Paris quan descriu l'Art poètica (1624 II: 296).

[27] Vegeu Beauvais 1624, II, 30: "Geometria et Aritmetica non sunt scientiae pietatis".

[28] La valoració d'aquest exemple des la perspectiva de la literatura nova de Llull mostra que, quaranta anys després de la primera aproximació de Yates, la bibliografia lul.liana que les separa permet parlar amb bastant més precisió, feliçment superada la fase inevitable de la sorpresa atònita. Vegeu Yates 1985: 83-84, "I així, tot i donar el premi al triangle (la Trinitat), el donà en forma de cercle (el cels), del qual depenia el quadrat (els elements), i així totes les figures entraven a formar part de la resposta. Així interpretaria jo aquest enigma, però el lector hi pot trobar altres itnerpretacions. Que el consideri amb cura, car és també l'enigma de l'Art de Ramon Llull".

[29] Com a mostra vegeu Beauvais 1624 II: 1531: "Sol igitur virtute sua calefacit & dessiccat mundum inferiorem, & generationis causa est in nascentibus vegetalibus et animalibus, & augmentat in natis calorem & spiritum vitalem".

[30] Per a l'alquímia i Beauvais, Crisciani-Pereira 1996: 137-141 i per a les confusions entorn dels falsos alquímics pseudo-lul.lians i el Ramon històric, Pereira 1987.