3. CONCLUSIÓ

La concepció realista lul.liana implica unes estructures lingüístiques especials, que en aplicar-se a llengües naturals, com el català o el llatí, permeten parlar de modificacions o deformacions de l'idioma, tant morfològicament, sintàcticament, semànticament, lèxicament i textualment. Pel lector modern - sense pretendre caure dins l'anacronisme-, moltes d'aquestes innovacions coincideixen plenament amb alguns plantejaments de la lingüística moderna. Els llibres lul.lians, teòricament, haurien d'estar escrits amb el mètode exposat a l'Art. Per sort, el primer que no segueix sempre aquest mètode és el mateix Llull: amb això fa un bon favor a tots els futurs lectors, ja que la reiteració pleonàstica de la mateixa estructura només els portaria a l'avorriment. Aquest realisme fisicista ja fou observat pels primers lul.listes, que l'exposaven com si fos una gran troballa d'ordre lingüístic, que separava a Llull de tots els autors anteriors: ... . "quia antiqui non habuerunt istum modum realem loquendi nec ista nomina esentialia, realia et substantialia..." [46] Dissortadament, la història ha demostrat que els esforços realitzats fins ara per a aconseguir una llengua perfecta - fins i tot el de la il.luminació de Randa -, encara no han obtingut resultats satisfactoris. El fet de no distingir clarament realitat, pensament i llenguatge, perquè segons la seva concepció són elements d'un mateix univers, origina que la lògica, la semàntica i la gramàtica s'entremesclin amb criteris psicològics, teològics, metafíics i físics. El resultat presenta moltes contradiccions Si s'observa amb criteris científics i objectius, però no existeix cap sistema que no depengui dels seus axiomes i s'alliberi totalment de paradoxes. Com a possible explicació a les contradiccions observades, crec que, encara que anacrònicament, des de la nostra òptica actual podria assatjar-se una distinció que la resoldria satisfactòriament. Prové del camp de la gramàtica generativa, tal com la presentà Chomsky quan postulà l'existència d'una estructura profunda i una estructura superficial per a resoldre molts de problemes sintàctics i semàntics. També a dins Llull podriem assatjar una distinció semblant: una cosa serien les regles d'estructura profunda, de naturalesa ontològica, que dependrien directament i immediatament de l'Art, i una altra les regles de transformació, que portarien a 1'estructura superficial del llenguatge. El llenguatge perfecte seria el llenguatge artístic; en ell no hi hauria diferència entre regles d'estructura profunda i regles de transformacions. La incapacitat del públic per entendre aquest llenguatge perfecte i la de les llengües naturals per expressar-ne el contingut, obligaria a una sèrie de transformacions que el redueixen al llenguatge normal, ordinari o literari lleugerament modificat. Però també aquesta proposta implica una paradoxa: el llenguatge que més agrada de Ramon Llull, és el que menys agradà a Ramon Llull.

JOSEP M. VIDAL I ROCA

MAIORICENSIS SCHOLA LULLISTICA