|
A Ramon Llull se li va concedir el permís per a predicar a les
sinagogues i les mesquites del regne de Jaume II el 30 d'octubre
de l'any 1299. Hi ha un aspecte interessant d'aquesta
notificació que serveix ja per a situar a Llull a banda dels
predicadors captaires. Probablement a causa de la insistència de
Llull, el rei dóna permís als jueus per a replicar lliurement i
sense restricció als sermons del mestre.[45] Llull, com sabem
per altres llocs dels seus escrits, hauria jutjat l'operació com a
totalment inútil si no hi havia, almenys en teoria, una discussió
franca sobre els aspectes que es tractaven.[46] La seva idea sobre
la predicació no era dictar la veritat, sinó animar a la discussió
traient conclusions sobre les qüestions importants que es discutien.
Implicant tota la seva audiència en la discussió, introduint-la en
l'Art, així Llull creia que podia convertir-la. Aquesta era la
teoria que Llull desitjava posar en pràctica en predicar a la
sinagoga.
Hem d'intentar ara de fixar l'escena de l'arribada de Llull a la
sinagoga al call de Barcelona, probablement durant els mesos d'hivern
de l'any 1299.[47] Llull va estar a París fins agost o
setembre de l'any 1299, quan va haver de partir per tornar de cap
i de nou a Barcelona. És durant aquesta estada a Barcelona que va
rebre el permís per a predicar a més d'escriure el Dictat de
Ramon, i les Oracions de Ramon dedicades al rei i a la seva
dona.[48] Llull va haver de trobar-se a Mallorca a començaments
de l'any 1300, on va acabar l'enciclopèdic Començaments de
filosofia iniciat a París i va escriure el poema llarg Medicina de
peccat.[49] La carta entregada a Llull va ser firmada pel rei el
30 d'octubre, i aquell, una vegada li va ser donat el permís, és
poc probable que perdés gens el temps.
És probable que Llull anunciés la seva visita a la sinagoga als
líders de la comunitat jueva. Això hauria tingut un propòsit dual.
El primer, l'assegurar la presència en la sinagoga de figures jueves
importants i, en segon lloc, com a qüestió de cortesia.[50] Ha
de ser recordat que Llull desitjava assegurar un raonable ambient de
tranquil·litat amb l'objecte d'animar la discussió i el debat
superant una possible atmosfera de por i desconfiança. És
probablement també per aquella raó que Llull hauria anat a la
sinagoga amb només dos o tres acompanyants, potser alguns dels seus
deixebles, per tal de no intimidar als presents. Això és testificat
més concloentment pel fet de la carència de qualsevol esment al nombre
de persones permeses a acompanyar a Llull en la notificació que li va
lliurar el rei.[51] Probablement, el rei es va adonar que, a
diferència dels predicadors mendicants, no hi hauria incitació a
l'enfrontament o temptatives de conversió forçosa.
Qui podríem esperar que estigués present a la sinagoga? D'un
incipit d'un dels treballs de Llull, citat moltes vegades en la
literatura, sabem que Llull estava en contacte amb tres de les figures
més importants de la comunitat jueva de Barcelona d'aquell temps.
Salomó ibn Adret (c. 1233 - 1310) era deixeble de
Nahmanides i, a banda de ser un expert en lleis, era també un
cabalista que va rebre la transmissió directa d'ensenyaments
esotèrics del seu mestre.[52] El Rabí Aaron ha-Levi, el
segon rabí tractat en l'incipit, és més que un nom desconegut.
Sembla clar que era un gran legalista. Va discrepar de les normes de
Salomó escrivint textos [per a] sostenint una posició pròpia,
crítica enfront de Salomó.[53] Ell i Salomó ibn Adret van
ser designats jutges per Pere III en un conflicte entre Josep ibn
Baruch i el call de Saragossa i a ell mateix, el [l'any]
1284, el rei Pere li va demanar que fóra el Rabí de
Saragossa.[54] Hi ha qui li atribueix el Sefer ha-Hinuch
(`Llibre d'Educació'), que és una exposició dels 613
manaments del Torah. Aquest treball s'ajusta molt bé a un nou però
important gènere de literatura mística denominat ta'amei ha-miavot
('raons místiques dels manaments'). Hi ha literalment milers de
fragments inèdits en manuscrit d'aquest gènere literari. Figures
importants com Josep Gikatilla i Moisès de Lleó van escriure
extensament sobre aquest tema.[55] Si Sefer ha-Hinuch és
certament el treball d'Aaron, llavors ell era també el dipositari de
la tradició cabalística.
La tercera figura és la menys coneguda i s'ha identificat com Judà
Salmon.[56] És força aclaridor que Llull va haver d'entrar en
contacte amb ell, perquè era també el mediador entre Salomó b.
Adret i el famós cabalista Abraham Abulafia
(1240-c.1290). Se'l troba en connexió amb Salomó ibn
Adret ja que els dos eren jutges en un cas de divorci en què Pere
III els va remetre en l'any 1281 i ells dos van exercir alhora
com a jutges en el consell jueu de Barcelona.[57] Alguna vegada
durant el decenni de 1280 (segons el que testifica un respons de
l'any 1295 referent al profeta d'Àvila) Salomó ibn Adret va
difondre un edicte contrari als escrits d'Abraham Abulafia. En la
seva defensa, encara que en aquell moment es trobava probablement a
Sicília, Abulafia va escriure una carta llarga on explicava les
seves ensenyances i acusava a Salomó b. Adret d'hipocresia.
Aquesta carta, coneguda entre els experts com Ve-Zot li-Yehuda
(`I això és per a Judà') és existent, i el Judà mencionat
és Judà Salmon.[58] D'altra banda, se sap poc de Judà, i
queda per conèixer qui eren els seus professors de càbala. Podem
doncs suposar que aquestes tres figures van estar allí presents així
també, com cosa presumible, algun dels seus deixebles i part de la
resta de la comunitat jueva, que comptaven probablement en aquest
període amb entre dues i tres-centes famílies.[59]
|
|