3. Oblidar el passat i esmenar els clàssics

Al pròleg del Llibre de santa Maria Llull afirma que les històries de virtut cívica dels romans no tenen cap element exemplar pel que fa a la "comuna utilitat", que no es pugui retrobar en el relat de l'expansió política de qualsevol poble forjador d'imperis; si cal concretar en l'espai i en el temps els models de "comuna utilitat", proposa que parlem dels tàtars, que eren coetanis i cristianitzables. [23] El raonament em sembla impecable i les diverses aproximacions de Ramon als mogols, inclòs el seu viatge a l'Orient mediterrani de 1300, mostren que té un fonament pràctic que el reforça encara més. [24] De tota manera, per molt que existeixi una versió catalana medieval de la història dels tàtars del coetani de Llull, Aitó de Gorigos, publicada i estudiada a Hauf 1989, és evident que el consell de suprimir els exemples de romans és una provocació lul.liana en línia amb la seva literatura alternativa. La tradició clàssica, que precisament va envair l'espai intel.lectual català del Tres-cents i del Quatre-cents per la via de l'exemplarisme moral, no havia deixat d'exercir el seu prestigi en plena època escolàstica: per atenir-nos a textos que es van acabar traduint al català, vegeu el sublim heroisme de Manli Torquat a l'accessus dels comentaris a la Consolació de Boeci o la pluja de gestes memorables de romans amb vocació imperial que el franciscà Joan de Gal.les, present a París als anys vuitanta del segle XIII, recull al seu Breviloqui.[25]

El recontament que proposo a continuació no rebat un exemple de romans pròpiament dit, però, com ja va notar Yates 1985: 83, ataca frontalment el mite del Judici de Paris: Troia i Roma són els dos eixos del classicisme literari medieval (Baumgartner-Harf-Lancner 1997). El Judici de Paris, objecte de variades moralitzacions i traduìt en belles miniatures als manuscrits dels poderosos, al segle XIII pertanyia al pòsit comú de l'herència historial pagana, tal com es pot llegir al cèlebre report "objectiu" de la guerra de Troia de Guido delle Colonne (acabat el 1287), i fins i tot al Speculum Doctrinale de Vicenç de Beauvais (Ehrhart 1987). [26] El text pertany a les fulles de l'Arbre exemplifical; és l'exemple de la quantitat celestial (OE I: 829):

[1] Reconta's que el cercle e el quadrangle e el triangle s'encontraren en quantitat, qui era lur mare, la qual tenia un pom d'aur e demanà a sos fills si ells sabien a qui devia donar aquell pom d'aur. E dix en cercle que ell lo devia haver per ço car era primer nat e era major e pus fort corria que sos frares; en quadrangle dix que ell devia haver lo pom per ço car ell era pus prop a l'home que.l cercle e era major que.l triangle; e.l triangle dix que ell devia haver lo pom per ço car era pus prop a l'home que.l cercle e pus semblant a Déu que.l quadrangle. E adonchs quantitat donà lo pom a son fill el triangle.

[2] Mas N'`Aries e sos frares e En Saturnus e sos frares reprengueren quantitat e digueren que no havia bé jutjat, car ella no havia ab Déu neguna semblança en loc ample ni pregon, e havia ab Déu semblança en cercle qui no ha començament ni fi. E el quadrangle reprès quantitat, e dix que no havia ben jutjat, car ella era pus semblant ab Déu en los quatre elements que ab lo triangle, car sens los quatre elements no porien ésser los hòmens, los quals són per ço que amen e coneguen Déu.

[3] E.l triangle excusà sa mare quantitat e dix que ella havia ben jutjat en quant ell era pus semblant a l'ànima de l'home e a la Trinitat de Déu per nombre ternal, que son frare en cercle e en quadrangle; emperò en aitant havia errat com l'havia donat lo pom redon qui no era de la sua figura.

Només perquè Ramon va voler mostrar que el Judici de Paris és una historieta prescindible, ens adonem al paràgraf [3] que aquest debat entre figures geomètriques, planetes i Zodíac és una transposició artística del mite clàssic. No hi ha ni déus, ni premis a la bellesa femenina, ni regals per a seduir el jutge: Llull planteja un debat científic que es proposa d'arribar a la veritat sobre el poder significatiu de les tres figures geomètriques elementals. De l'antiga ficció poètica en queda tan sols un vague esquema dialèctic, és a dir la proposta de triar el millor entre tres.

Malgrat que a la Doctrina pueril Llull es fa eco del tòpic didàctic que desaconsella d'estudiar geometria, perquè juntament amb l'aritmètica "arts són qui requeren tota la humana pensa, la qual ha a tractar de amar e contemplar Déu" (Schib 1972: 172), a les fulles de l'Arbre humanal, l'esmenta breument entre les altres arts liberals dels "hàbits"(OE I: 631). [27] Les respostes a les qüestions corresponents de l'Arbre qüestional aporten algunes clarícies més de caràcter matemàtic i tècnic (OE I: 936). El juliol de 1299 Llull va escriure a París el Liber de geometria nova et compendiosa, un tractat "nou" que no té gaire a veure amb Euclides, sinó que ofereix desplegaments gràfics per a aclarir problemes de filosofia natural, astrologia i medicina (Pring-Mill 1991: 136). Segons aquest tractat, un cercle, un quadrat i un triangle equilàter concèntrics, d'àrea equivalent, constitueixen la "figura plena", que explica el moviment dels elements, és a dir les operacions de la natura, les quals o bé impliquen el quadrat de foc, aire, aigua i terra, o la circularitat de les seves relacions o el joc ternari de dos contraris i un mitjà (ibid.: 128-130).

El nostre recontament, anterior a aquesta formulació, introdueix una singular aportació ontològico-geomètrica de caràcter més antropològic que natural, fonamentada en la ternaritat de l'ésser i dels seus principis correlatius, que es manifesta tant en les tres potències de l'ànima humana com en la Trinitat de les Persones Divines. Interpreto que aquest decantament antropològic és una rèplica dels continguts ètics de l'antic mite, en el qual Juno, Minerva i Venus presentaven a Paris diverses opcions vitals (poder, milícia, amor). Si es tracta de discutir sobre valors, discutim sobre l'essencial: la ternaritat de l'ànima, que enllaça l'home amb el Déu trinitari. El plantejament antropològic triomfant als paràgrafs [1] i [3] aìlla el contraatac de les raons de la natura del [2], simbolitzada pels planetes i el Zodíac (som a l'exemple de la quantitat celestial), que podria prefigurar, en canvi, la significació de la "figura plena" de la Geometria nova. És en l'eufòria de la seva petita i enginyosa troballa ontològico-geomètrica que Ramon es permet de fer burla de la poma d'or del Judici de Paris. En un univers dominat per l'analogia i la significació simbòlica, el premi a la primacia de l'esperit que es manifesta en la ternaritat està clar que no pot ser una objecte arrodonit. L'únic possible culpable d'error és Llull mateix, que va voler usar un esquema antic viciat, enlluernat ell també pel "pom d'aur" de la literatura pagana. [28]

Per completar la visió acrònica lul.liana, resulta il.lustratiu aquest altre recontament que posa en escena els tres temps de la imaginació humana, presents a la gramàtica i a la ficció literària: passat, present i futur (procedeixen de l'exemple del fruit imaginal, OE I: 836-837):

[1] Reconta's que.l temps pretèrit e.l temps futur se contrastaren sobre la imaginació, car cascú deìa que era sua. Lo temps pretèrit al.legava que la imaginació era sua per ço car imaginava les coses passades; e.l temps futur deìa que la imaginació era sua per ço car imaginava les coses esdevenidores. Dementre que enaixí constrastaven, dix lo temps futur que elegissen un jutge qui partís lur contrast, e dix que fos jutge lo temps present qui estava en lo mig d'abdós.

[2] E.l temps present dix que veritat era que.l temps present estava en lo mig d'abdós, mas no ho faìa la sua voluntat, car més amava les coses esdevenidores que les passades, e dix que ell tenia per bo que l'enteniment fos jutge, qui estava en lo mig en quant entén les coses passades e les esdevenidores; mas lo temps futur dix que no ere jutge convinent l'enteniment, car major proporció e concordança havia ab la imaginació en les coses passades, que en les esdevenidores.

[3] E adonchs no se'n pogren avenir ni pogren trobar jutge cominal, e combateren-se abdós; e car la imaginació amava més ésser del temps pretèrit que del futur per raó de la memòria qui la'n pregava, fo vençut lo temps esdevenidor, e dix al temps present que mal faìa car no li aidava pus que molt l'amava.

La dramatització de nocions psicològiques aristotèliques bàsiques fa pensar en l'adaptació elemental de De anima que llegim al capítol 85 de la Doctrina pueril (Schib 1972: 203-205); el passat i el futur entren en conflicte per dominar la imaginació sensitiva o fantasia. La victòria del passat s'explica per la memòria, que actualitza les imatges de les impressions dels sentits acumulades, mentre que el temps futur no té cap facultat que li doni suport. L'enteniment, per la seva banda, també traballa sobre les dades de la memòria. Entenc la conclusió del darrer paràgraf, on el futur vençut retreu la poca col.laboració del present a la seva causa, com una invitació a defugir la seducció dels "poms d'aur" del passat. Els tàtars, abastables en el present i el futur, són més útils, artísticament parlant, que els romans (o els troians) perduts en el seu temps irrecuperable.