|
Un tema d'alt interès per a l'estudi de la Filosofia lul·liana —
i també per a la Filosofia del llenguatge en general — que a penes ha
encetat, és el referent al lèxic emprat pel Doctor
Il·luminat.Llull posseïa el sentit de la grandesa, per bé que no
sempre els mitjans de que ell es valia corresponen a la magnitud dels
seus propòsits. Un dels esforços més audaciosos i persistents del
filòsof mallorquí és el seu intent de reduir totes les relacions
possibles del pensament a expressió lògico-matemàtica. Tals són
els oficis de l'Alfabet, de les Figures, de la Taula i, en una
paraula, de l'Art combinatòria, dintre de l'Art general, el
mecanisme de la qual no escauria ara d'explicar. Àdhuc reconegudes
les seves deficiències matemàtiques, el pensament fonamental de
Ramon Llull en aquest punt, recollit pel gran Leibniz[1],
entronca amb la direcció recent de la Lògica matemàtica.
Paral·lelament a aquest llenguatge lògico-matemàtic, que significa
un esforç suprem dintre del seu afany de construir un lèxic
filosòfic alhora universal i infal·lible, Llull treballa ardidament
per aconseguir un autèntic resultat per la via que avui hom anomena de
la Lògica pura. A ell es deu un primer esbós de Gramàtica
lògica, tota ella a priori. Hi ha un interessant passatge de l'Ars
generalis ultima, que bé mereix ésser exhumat, i diu així: «Les
Regles són deu, això és: utrum, quid i les altres indicades en
l'Alfabet. Aquestes deu regles són deu qüestions generals
mitjançant les quals tot és investigat, i el mode com allò de què
es pregunta és establert, i és aclarit en les dites regles i fet
palès i a més significat a l'enteniment d'acord amb l'essència i
naturalesa de cada regla, tal com s’esdevé en la Gramàtica. Car,
així com tots els vocables nominals declinables es troben inclosos en
cinc declinacions i poden ésser declinats seguint aquestes, de la
mateixa manera totes les altres qüestions que poden ésser fetes fora
d'aquesta Art estan incloses en aquelles deu regles generals i
reduïdes a elles i per elles regulades en raó de llur generalitat.
I el que diem d'aquestes deu qüestions generals pot ésser dit també
de llurs espècies. Car així com la bondat considerada absolutament
és general amb els seus generals bonificatiu, bonificable i
bonificar, sense els quals no pot ésser general absolutament, el
mateix pot dir-se de les deu qüestions generals d'aquesta Art, les
quals són generals amb llurs espècies.»[2] ¿Qui no veurà, a
traves del passatge transcrit, un prenunci de la «Gramàtica lògica
pura» preconitzada per Husserl?[3]
Però hi ha encara més: el gran lògic alemany, planyent-se
repetidament de les deficiències actuals del lèxic filosòfic, i
davant les noves necessitats del pensament, no es detura en la tasca
arriscada d' «introduir termes tècnics enterament nous, estranys a
tot sentit viu del llenguatge i a tota tradició històrica.»[4]
Aquesta mateixa actitud portà a Ramon Llull a construir o adoptar,
dintre d'una tendència logicista, un lèxic adequat a les necessitats
del seu pensament i que fos especialment apte per a la demostració de
la Trinitat.
El procediment de la construcció lul·liana consisteix a discernir,
dintre d'un concepte general pres, les determinacions essencials que
integren aquest concepte, i expressar totes aquestes operacions
lògico-metafísiques afegint a la rel comuna els sufixos
corresponents. Aquests sufixos denoten unes vegades el que és
potencial, el que és actual i l’acció; altres vegades, l'agent,
el subjecte passiu i l'acció.
La Lògica nova ens ofereix repetides mostres d'aquesta manera de
construir en la qual hom parteix del concepte o, millor, de la
definició real de la cosa. Així, de substantia deriven
substantiare, substantiale i substantiatum, que són llurs parts
coessencials;[5]de quantitas: quantificativitate,
quantificabilitatem i quantificare;[6] de relatio : relativum,
referibile i referre;[7]de habitus: habituans, habituabile i
habituare;[8] de situs: situativum, situabile i situare;[9] de
locus: locativum, locabile i locare [10]etc.
cadascun dels nou principis absoluts de l'Art general (bondat,
grandesa, duració, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i
glòria) té els seus correlatius essencials. Així, la bondat conte
el bonificant, el bonificat i bonificar; la grandesa: el
grandificant, el grandificat i grandificar; l'eternitat:
l'eternant, l'eternat i eternar, etc.[11]
Llull es pregunta què té en si coessencialment l’enteniment I
respon que té els seus correlatius : intel·lectiu, intel·ligible
i entendre, sense els quals no podria existir.[12]I hom pot dir
el mateix de les coses corpòries. Així, de ignis: ignificativum,
ignificabile i ignificare.[13] Natura té per
correlatius : naturativum, naturabile i naturare.[14]
Heus ací dues mostres de l’aplicació d'aquest llenguatge a la
demostració de la Trinitat: «La diferència per la duració dura;
i la duració per la diferència té en si coses distintes, les quals
pertanyen a la seva essència (de la duració), ço és, durant,
durable i durar. I si la diferència per la duració dura, la
distinció que amb l'eternitat es converteix des de l’etern en etern
dura, distingint entre eternant, eternable i eternar i això és
significat per la Santíssima Trinitat.[15]
I en l'obra ritmada Aplicació de l'Art general, hom llegeix, amb
referència a les propietats o dignitats divines, considerades en la
Trinitat:
|
Que son distincts per Trinitat
Fer natura et naturar.
.............................
Havente donchs mostrat tot dar
|
|
|
Com Deus ha en si naturar
De naturant et naturat
Per cascuna propietat.[16]
|
|
Aquesta terminologia afecta el nervi mateix de la demostració per
aequiparantiam, que és la demostració lul·liana especialitzada de la
Trinitat, i li imprimeix vigor i caràcter.[17]
Podríem continuar presentant molts altres exemples i subtilíssimes
aplicacions d'aquesta manera de construir a priori el llenguatge
filosòfic, tasca en la qual Llull arriba, de vegades, a veritables
excessos. Notem, però, que aquest retret es fa també actualment a
la tendència logicista aplicada al lèxic, tan assíduament cultivada
des de Kant a Husserl.
Coexistint amb el lògic que sent la doble obsessió de la unitat i la
universalitat, trobem en Ramon Llull el convers, subtil psicòleg de
la vida interior i artista de la consciència, i l'autodidacte
insaciable, delerós d'apropiar-se tot el saber de la seva època,
però amb domini limitat del llatí, que era la llengua dels doctes.
I és per raó d'aquestes qualitats i circumstàncies personals que el
llenguatge filosòfic lul·lià, considerat des d'un altre caire,
ofereix un grandíssim interès davant la Psicologia lingüística.
Llull, poeta, místic, filòsof i viatger tot alhora, explorà
paral·lelament la via del llenguatge comú i vivent — el català de la
seva època gairebé expurgat de provençalismes — per tal d'extreure
del seu fons, com d'una pedrera inexhaurible, un vocabulari capaç
per als usos filosòfics ordinaris, per a la versió en llengua
vernacla de la terminologia filosòfica tradicional, per a
l'expressió adequada de les seves concepcions teològiques,
místiques, morals, polítiques i socials. I cal reconèixer que en
aquesta segona empresa, menys agosarada que el seu intent reiterat de
construir a priori un lèxic filosòfic, triomfà totalment, potser
sense haver-s'ho proposat. Ramon Llull fou el primer, a Europa,
que emprà la parla popular com a llenguatge propi de la Filosofia i de
la Ciència: un nou títol que justifica a bastament la denominació
d'Escolasticisme popular que hom pot aplicar al seu sistema filosòfic
i el qualificatiu de Doctor romàntic amb què també és conegut el
filòsof mallorquí.
Des de les primeres passes de la seva carrera filosòfica, Llull
mostrà posseir una idea molt clara d'aquella connexió que es dóna
necessariament entre les concepcions filosòfiques noves i audacioses i
el lèxic que ha de servir-les.
En el Compendium seu commentum Artis demonstrativae (I277?) es
dol de la insuficiència del lèxic llatí usual per a expressar les
seves idees; i, essent la seva filosofia una filosofia de combat, no
té inconvenient a fer manlleus a la mateixa llengua aràbiga, bo i
prevenint el lector perquè no es desdenyi d'usar aquesta terminologia
per tal de rebatre millor les objeccions de l'adversari.[18]
Altres vegades és la parla vulgar la que és mancada, i llavors
recorre al llatí i a paraules no usades ni en vulgar ni en llatí.
Així ho declara en l'Art amativa, composta el 1290: «E cor
havem fretura de vocables qui no son en vulgar, covè nos usar d alcuns
vocables qui son en llatí, e encara d alcunes paraules estraynes qui
no son en ús en vulgar ni en lati, sens les quals no poriem pujar esta
amancia a tan alt grau de bondat com covè, ne al proposit que desiram
no poriem venir, ni la entitat e realitat de les coses qui son, no
poriem prediar ni revelar a esser amades e conegudes».[19]
Deu anys més tard, en el Libre del ès de Dèu (1300),
Llull, a seixanta-vuit anys, sent encara aquella mateixa fretura
d'arbitrar nous mots, cosa que no és d'estranyar en aquell home
inquiet i en perpètua renovació de pensament: «E car nós no poriem
be declarar, ni alt enteniment haver, sens alcuns vocables noveyls que
direm, coven a usar d aquells, e encara d'alcuns vocables los quals
hom no usa en romans».[20]
Llull es mostra satisfet de la seva tasca de crear un lèxic filosòfic
en vulgar, el qual, segons insinua, no és una traducció servil del
llatí, i, d'altra banda, pot ésser útil a aquells que han fet
llur aprenentatge filosòfic en aquesta darrera llengua: «E encara,
per ço, la posam (l'Art amativa) en vulgar, que'ls homens qui
saben latí ajen doctrina e manera com de les paraules latines sapien
devallar a parlar bellament en vulgar, usant dels vocables d'esta
art, car molts homens son qui de la sciencia en latí no saben
transportar en vulgar per defalliment de vocables, los quals per esta
art aver poran. »[21]
El Doctor Il·luminat completa l'Art amativa amb una «Taula
d'esta Art que es de explanament de vocables per a. b. c. d. e.
f. g. h. i. k. l. m. n. o. p. q. r. s. t. u.» «Aquesta
taula — afegeix — es de les paraules que son en latí en esta Art,
les quals declaram a aquells qui no saben latí.» Reproduïm, a
continuació, uns quants termes triats, per tal de mostrar rom
Llull, davant d'una necessitat filosòfica per ell sentida, sabia
crear el mot precís, o com trasplantava del llatí al vulgar, i
també per a fer veure el rigor unes vegades, i el colorit altres, de
les seves definicions.
Amativa se diu de amar, així com de veure se diu visitiva.
Amancia, se diu de volentat que ama, així com sciencia qui·s diu de
enteniment qui entén.
|
|