|
Si és cert que tot fet humà es reflecteix en el llenguatge, no
sorprèn que la concepció esmentada porti implícites algunes
"desviacions linguístiques" paralel.les a les "desviacions" del
sistema lul.lià en relació a l'escolàstica oficial. Des de la
perspectiva linguística actual, després del rebull provocat pels
diversos i contradictoris corrents estructuralistes, moltes d'aquestes
"desviacions" semblen normals i lògiques, fins al punt de poder
relacionar-les amb descobertes i formulacions modernes. Analitzem-ne
algunes:
a) TEORIA DELS CAMPS
Com s'ha vist, l'aparent diversitat entre els objectes és deguda a
la dialèctica identitat/diferència, observable en l'essència de
totes les coses, però que desapareix en el moment que s'inclou a la
definició correlativa. En aquesta tendència lul.liana a reduir
totes les diversitats a una total unitat, no hi ha cap diferència amb
els principis lògics universals, pressupòsits bàsics de qualsevol
procés cientific actual: "la ciencia se origina en el descubrimiento
de la Identidad entre entes que forman la Diversidad" [23] . Els
models científics sòn possibles pels isomorfismes i analogies entre
els objectes [24] . Fins i tot les ciències físiques intenten
arribar "materialment" i "analíticament" a un principi unitari; la
diferència entre les diferents teories físiques contemporànies -
teoria relativista, teoria quàntica, teoria de la mecànica
ondulatòria, teories nuclears, teories de la composició de la
matèria... - depèn de la concepció d'aquell principi. Per
això s'assemblen tant les teories físiques i les filosòfiques;
molts dels problemes lògics, epistemològics i ontològics es
consideren en comú per ambdues disciplines.[25] La tendència
realista de Llull fa que en el seu sistema predomini la identitat per
damunt la diversitat: les semblances entre tots els éssers inclouen
els principis d'identitat (Figura A de l'Ars) i els principis de
diversitat (Figura T de l'Ars ). Els primers es troben a totes
les coses conjuntivament; els segons disjuntivament. Aquest fet pot
dur a pensar en quelcom semblant a una "teoria de camps" [26]
radicalitzada: las palabras aisladas no poseen significación
linguística - pese a todas sus apariencias -, sino que los que dan
significado son sus grupos, ("bloques" en terminología de
Trier), dentro de los cuales se ordenan las palabras individuales
como en un mosaico, y cuyo contenido significativo viene determinado
por los restantes miembros del conjunto del "espacio de campo".
[27]
A Llull hauríem de canviar "palabras" per "seres". Aleshores
podríem parlar d'un "macro-camp", l'estructura del qual és la de
l'Ars; i un "micro-camp" on aquella es reprodueix o repeteix
d'acord amb unes determinades possibilitats de variació, que es
defineixen correlativament, formant el seu propi camp. Un exemple
lingüístic com el del camp dels demostratius serveix per veure com
seria aquest "micro-camp":
b) MORFEMES GRAMATICALS
Quan en lloc de l'ésser utilitzem el llenguatge, serà
imprescindible que també les paraules que el designin tinguin aquella
estructura: una oposició com la que hi ha entre 1'infinitiu, el
participi present, i el participi passiu en llatí; o com la indicada
per l'oposició veu activa, veu passiva, veu mitjana, en grec. En
cas que un idioma - com el català - no la posseeixi, s'haurà de
gramaticalitzar per a aconseguir-la: "debemus aliquoties propter vim
et necessitatem Artis proferre inusitata verba" [28] . La paraula
es considera, realment i materialment, com un ésser més (si no ho
fos, no podria entrar en el joc de les significacions), raó per la
qual ha de tenir aquella estructura correlativa. Així com l'home,
per exemple, és un ésser real perquè en la realitat és
"homificant" "homificat" en l' "homificar", el mot que el
defineix lingüísticament també ha d'ésser "homnificant"
"homificat" en l' "homificar". El substantiu lul.lià, a més
dels morfemes de gènere, nombre i, potser, cas (?), ha de tenir
participi actiu, participi passiu i infinitiu
Obtenim així una.paraula especial que porta la seva pròpia
definició en els seus morfemes, i que ens recorda una vegada més la
importància que Llull assigna a la definició.
c) SINTAXI
La part de la gramàtica relativa a l'ordre dels mots també s'ha de
sotmetre a l'ordre universal a fi d'obtenir un llenguatge perfecte.
On es veu més clarament aquesta adaptació de l'ordre de les paraules
a l'ordre teològic, filosòfic, cosmològic, metafísic,
polític, social i econòmic és a la Rhetorica nova . Si les
paraules no mantenen l'ordre real no són belles ni retòriques.
S'ha de tenir ben clar, si es volen entendre els exemples que
il.lustren l'opuscle i que a primer cop d'ull semblen
incomprensibles: S'ha de dir "La reina i la serventa posseeixen una
gran bellesa"; no s'ha de dir "la serventa i la reina gaudeixen de
gran bellesa"... perquè les coses més dignes s'han de posar
davant les més indignes. [29] Per raons semblants, l'adjectiu
ha d'anar després del substantiu (primer és la substància,
després l'accident), el nom davant el pronom; primer s'ha de posar
el masculí, després el neutre i finalment el femení; les paraules
breus han d'anar davant les Ilargues (primer és la simplicitat i
després la composició). Les comparacions, combinacions o
disjuncions de mots també s'han de fer d'acord amb l'ordre real.
Es tracta d'una mena de sintaxi generativa que a més d'una
estructura profunda i una estructura superficial, inclouria
l'estructura de l'univers lul.lià . I de la mateixa manera que el
generativisme actual ha anat evolucionant des d'una gramàtica
d'estats finits a un pragmatisme, passant per moltes etapes,[30]
als escrits de Llull es va modificant contínuament la concepció del
sistema [31] . La sintaxi es converteix així en el reflex verbal
de l'ordre real, encara que de fet només la trobem aplicada als
exemples de la Rhetorica. Hi ha una palesa contradicció entre
aquestes "regles" i els escrits lul.lians, fins i tot els més
científics, que mai no les apliquen.
d) SEMÀNTICA
També, en aquest punt, s 'han de reconèixer altres coincidències
amb la semàntica moderna: La importancia de la definición para el
análisis semántico es un hecho reconocido sólo desde hace pocos
anos... La définition constitue la seule forme complète d'analyse
sémantique.[32] La definició exposada més amunt, que havia
motivat uns morfemes especials pel substantius no és l'única
possible, perquè a més dels principis de diversitat que la
fonamenten, existeixen, a tots els éssers, els principis
d'identitat, que si es combinen entre ells mateixos adequadament,
també els defineixen. Es el que fa la Figura A de l'Ars.
Adoptant la terminologia de Greimas, podríem parlar d'una
"estructura sèmica", [33] molt apropiada a un sistema circular
de pensament. Les dignitats o principis generals s'interpretarien com
un conjunt de semes. La significació s'origina per la conjunció i
coincidència de tots ells:
Amb ella, es nominalitza o significa Déu, l'ésser, la realitat.
Els altres éssers es nominalitzen o signifiquen amb la senzillíssima
tècnica de l'analogia; però no una analogia conceptual o
subjectiva, sinó real i ontològica. Els mateixos semes es troben a
totes les coses en una relació diversa. La significació, a tot
nivell, s'ha de considerar com un préstec fonamentat en les
"semblances": [34]
A Llull seria més adequat representar aquest fèt utilitzant él
púnt i el cercle, perquè el seu pensament és eminentment circular:
Amb aquest sisterna analògic; serà fàcil obtenir la significació
de qualsevol cosa existent, sense abandonar el gràfic de Pottier:
[35]
Per respectar el teocentrisme lul.lià, he posat, amb un signe
d'interrogació i molts de dubtes, un sema 10, que es perdria en
nominalitzar o en significar els altres éssers. Ell representaria
l'oposició entre el creador i les coses creades, a les quals S10
=> 0. La seva funció seria la de la lletra A a la figura
lul.liana i evitaria una possible sospita de panteisme. Tots els
éssers tenen els mateixos semes o "semblances", cada vegada més
"diluides" segons la classe a la qual pertanyen. La significació es
troba comprimida o concentrada a l'Ésser increat i es va difuminant
progressivament a l'àngel, el cel, la potència racional, la
imaginativa, la sensitiva, la vegetativa, l'elementativa i la
instrumental, com les ones d'una explosió. Des del punt de vista
visual, seria més representatiu que l'esquema rectangular de
Pottier, una representació circular:
Pot observar-se gràficament que l'origen de totes les significacions
és la major o menor aproximació a la Significació Primera.
Mitjançant les significacions, els homes s'aproparan a la
Significació i la unitat entre ells serà un fet. En darrer terme,
la semiologia lul.liana és una mística d'arrels neoplatòniques;
encara que l'oposició creatura/creador concebuda realment i
històricament impedeix parlar d'emanació, el tractament realista
dels principis comuns i generals del seu sistema ens fa pensar
continuament en una cornunió mística panteista, que Llull,
evidentment, rebutjaria de ple. Els diferents graus de proximitat o
llunyania de Déu - les distintes classes -no es defineixen per una
relació binària de dos membres - positiu i negatiu -, sinó per una
concepció ternària semblant a la de l'escola de Copenhaguen:
positiu (+), negatiu (-) i neutre (O): [36]
Lingüísticament, el valor de cada classe s'obté dels noms, que
posseeixen la mateixa estructura correlativa a causa d'uns sufixes o
morfemes especials:
La significació, així, no es pot entendre d'una manera
referencial, en relació al concepte o imatge mental, com en el model
d'Ogden i Richards [37] . En el cas de Llull, el nom, el
sentit i la cosa són inseparables; i si se separen no es poden
relacionar, perquè les relacions són dins de cada un dels tres d'una
forma més o menys concreta: tant els noms, com els conceptes, com
els objectes porten en ells mateixos una transitivitat i una passivitat
innates que són l'origen de la significació. La modificació de
Malinowski [38] al model anterior, per a explicar el llenguatge de
la màgia ritual, tampoc no és aplicable a Llull. Hom podria pensar
que l'acte ritual fos l'aprenentatge o la utilització del sistema
(de l'Ars), però aquest ja suposa la significació com un postulat
anterior. Si volem aplicar un model d'aquest tipus, hem de canviar
els termes i convertir el triangle en un model de coneixement místic:
En el nostre cas, hi ha una relació immediata entre cada un dels tres
termes i es pot procedir en l'ordre que hom vulgui, tenint en compte
que el referent sempre és Déu. Si el punt de partida són les
coses, la significació s'obté per via de ascensu; Si es parteix
del referent, s'obté la mateixa significació per via de descensu.
Es tracta, en realitat, d'una interpretació optimista del mite de
la caverna, despoetitzada per una formulació lògica i geomètrica;
en últim terme, la semiologia lul.liana pertany a la història de
l'exemplarisme neoplatònic interpretat de forma realista, amb totes
les seves contradiccions. e) EL LÈXIC [39] A la semiologia
lul.liana no es fa diferència entre paraules i coses, sinó que
s'identifiquen en tots els aspectes, des dels lògics, als
ontològics, als gnoseològics i fins i tot als estètics, perquè,
segons ell, "és bell el que és apte per a la transmissió de la
veritat' [40] Aquesta interpretació materialista no preocupa
Llull; segurament aquesta és 1'explicació de la manca d'una
teoria de la paraula, i de les sorprenents concepcions que impliquen
els textos referits a ella. La primera sorpresa o contradicció no
resolta a les obres de Llull, s'ha d'assenyalar en el fet que la
seva teoria porta implícita una clara afirmació que les paraules són
"naturals" i no arbitràries ni convencionals, encara que de fet
admet com evidents alguns fets incompaginables amb aquesta afirmació:
En primer lloc s'ha d'assenyalar la possibilitat de la mentida i la
teoria de les "paraules falses", falsedat que no és incompaginable
amb la bellesa; els retòrics sovint enganyen amb belles paraules; per
això, Llull introdueix la veritat com element retòric
imprescindible. En segon lloc, no s'explica com en una concepció
com aquesta s'admet la diversitat d'idiomes, i Llull s'enorgulleix
d'haver-ne dominat alguns. En tercer lloc, tampoc no s'explica la
menysfiança cap al llenguatge, de la qual parla sovint. Trobem,
certament, alguns punts que ens ajuden a entendre aquestes
contradiccions, però només aparentment: per exemple la distinció
entre noms vocals i noms mentals, només explicada amb un exemple en el
qual sembla que el vocal correspon a la paraula entesa com a realitat
fònica, i el mental a la denotació [41] . A la Rhetorica nova
distingeix vox significativa i verbum mentis d'una forma tan ambigua
que quasi allà mateix els anomena amb els substantius verbum o dictio
sense fer cap precisió [42] . En canvi resulta evident el valor
que Llull atorga a la paraula com a mitjà de comunicació i
d'expressió. La primera definició de verbum a la Rhetorica nova
implica tota una teoria de la comnunicació [43] . El descobriment
de l'affar també comporta, com a postulat, la necessitat de
manifestar a l'exterior allò que hom concep interiorment; però el
realisme materialista que s'ha vengut subratllant encara es fa més
evident, perquè la "concepció interior" és la que maneja de forma
immediata els òrgans productors dels sons: L'orgue d'afatus és la
lenga, e lo seu estrument és lo moviment qui comensa en lo polmó, on
se pren la concepció que subsecivamén ve en la lenga, e de la lenga
en lo paladar, e.n los locs dels vocals, e forma's en la vou on és
fora la manifestació de la concepció de dins. Aquest moviment és
linya continua... [44] Sembla que entre el món físic i el
conceptual no hi ha cap diferència. Gràcies a l'affar s'estableix
una solució de continuitat i un matrimoni definitiu entre el
pensament, el llenguatge i la realitat. Si això és així, hem
d'admetre que ja no ofereix cap dificultat la classificació dels mots
que es troba al Llibre de contemplaciód'acord amb criteris
ontològics, socials, zoològics, etc. [45] . El criteri de
bellesa i ordre depèn de la bellesa i l'ordre objectiu de la
realitat, que és copsat pels sentits, elevat per la intel.ligència
i transformat en so per l'affar. La bellesa de la paraula no depèn
del so o de la qualitat de les vibracions sonores, sinó de tot el
procés esmentat. Per això en voler dir paraules belles del firmament
hom ha de saber que el mot "sol" és millor que "lluna", i
"lluna" que "estela", car aitant com hom parla de les coses qui
són pus belles e majors e pus vertuoses, d'aitant són pus belles e
mills agradables a oÿr e a ésser enteses. Si Llull hagués
desenvolupat els exemples, hauria escrit el primer diccionari
ideològic d'occident, i el primer lèxic de paraules ordenades per la
seva estètica. Vegem-ne alguns exemples:
|
|