|
La darrera de les mostres de literatura alternativa lul.liana que
proposo es troba a l'exemple del fruit celestial (OE I:
838-839) i presenta el recurs, ja desenvolupat al Fèlix, de
raonar per semblances. Donada una proposició, diversos personatges
expliquen historietes que analògicament aporten arguments a favor o en
contra; la conclusió es dedueix dels conjunt d'aquestes
argumentacions (Johnston 1978: 76 segs.). Al paràgraf
[1] es planteja la dramatizació d'un aforisme aristotèlic molt
citat als reculls de sentències, a les enciclopèdies i a les
glosses, que procedeix del segon llibre de la Física, 194b:
"Perquè l'home s'engendra de l'home, però també del sol"
(Echandía 1995: 139-40). [29]
|
[1] Reconta's que gran contrast fo enfre lo sol e.l rei, qui
havia hagut un fill de sa muller, car lo sol deìa que era son fill
raonablement, així com l'home bo qui per raó de bondat fa bé; e.l
rei deìa que era son fill naturalment, axí com fa lo foc que
naturalment escalfa, e pare qui naturalment fa fill; e encara, que
ell lo havia hagut de sa muller e l'havia product en sa espècie
humana, e.l sol no ha muller ni és home. E per açò lo rei dix al
sol que ell no sabia lo judici que ell havia donat d'un seu
procurador. -E com fo això? -dix lo sol.
[2] -Una vegada s'esdevenc -dix lo rei- que un meu procurador
estec longament en una ciutat per mi, qui li havia donada aquella
ciutat a governar per ço que tractàs la mia honor en aquella ciutat e
la utilitat de les gents. El procurador tractà aitant com poc lo seu
honrament e no.l meu, e tan longament estec aquell procurador en
aquella ciutat, que les gents lo tenien enaixí com a senyor e faìen
aquell honrament a ell qui pertany fer a rei. Esdevenc-se que, com
jo venguí en aquella ciutat, les gents no.m feeren aquell honrament
qui pertany ésser fet a senyor e a rei, e honraven aquell meu
procurador enaixí com a rei, segons que havia acostumat. E adonchs
jo diguí al procurador que eixís d'aquella ciutat e que anàs cercar
honrament de rei en ciutat qui fos sua, car no volia que en la mia
ciutat ab mi ensems hagués honrament de rei; car en una ciutat no
estan bé dos reis-. E adonchs lo sol dix al rei que no sabia ço que
en Mercuri havia dit a l'alquimista. -E com fo això? -dix lo
rei.
[3] -Reconta's -dix lo sol- que un alquimià volia fer de
l'argent viu argent, e volc de l'argent viu fer argent en lo foc.
En Mercuri dix a l'alquimista que l'argent viu era nat en la terra e
que ell l'havia fet ab consell de N'`Aries e d'En Taurus e dels
seus altres frares, e encara ab consell d'En Saturnus e dels seus
altres amics, e que tots ensems havien ordenat, enans que l'argent
viu fo engenrat, que la terra fos mare de l'argent viu e ell fos son
pare; e per ço ell no volia que son fill hagués altre pare ni altre
mare; e a la sua voluntat consentiren N'`Aries, en Taurus e En
Gèmini. E jo -dix lo sol- e tots mos frares e totes mes germanes
hi consentim. E adonchs l'alquimista no poc fer de l'argent viu
argent pur, car no.l podia fer sens nostra voluntat, ni sens voluntat
de son primer pare e de sa primera mare.
[4] E adonques lo rei conec que.l sol, segons l'exempli que havia
donat, entenia a dir que.l fill que ell havia hagut de sa muller, era
fill del sol en quant fill home general, e que era fill d'ell e de la
regina en quant home especial.
|
|
Llull insinua el motiu de la gelosia d'un rei que ha tingut un fill de
la seva esposa, però que, en el terreny de la filosofia natural, ha
de compartir la seva paternitat amb el sol. Aquest primer debat entre
el rei i el sol, de fet, ja suggereix la solució del problema, des
del moment que la influència del major planeta sobre la generació és
descrita analògicament a la de l'operativitat ad extra del principi
absolut de l'Art, bondat: "així com l'home bo qui per raó de
bondat fa be". Aquesta insinuació enllaça directament amb
l'explicació que el rei fa seva al paràgraf [4], després de les
dues semblances argumentatives: el sol governa la generació "en
general", és a dir com a principi operatiu ontològic, mentre que el
rei és la causa del seu fill "en especial".
Els recontaments dels paràgrafs [2] i [3] desenvolupen
respectivament un cas de regiment, posat en boca del rei i propi de la
matèria de l'Arbre imperial, i la desautorització científica de la
transmutació dels metalls, posada en boca del sol, pròpia de la
matèria de l'Arbre elemental i del Celestial. La pinzellada
inicial sobre la gelosia es perd, tot i que en altres bandes, Llull
havia descrit els mecanismes d'aquesta passió nascuda de
l'entenebriment de a ment per "massa de cogitacions e
d'imagenacions" (vegeu els paràgrafs 19-21 del Llibre de
contemplació, OE II: 725). El rei prefereix argumentar des
de la seva condició de governant únic, que no ha de compartir amb
ningú el seu poder: el procurador que suplanta l'autoritat del seu
senyor a la ciutat que regeix en nom seu és un mal servidor que mereix
ser destituìt. Els lectors del Llibre de les bèsties reconeixeran,
doncs, al paràgraf [2] una variant de l'error de Na Renard, que
no es descriu al capitolet "De procuradors" a les branques de
l'Arbre imperial (OE I: 666) ni a les qüestions
corresponents (OE I: 903). La política, tanmateix, és tan
sols un marc analògic: que "en una ciutat no estan bé dos reis" vol
dir, en el nostre cas, "no pot ser que un fill tingui dos pares",
noció que sobreentén la funció paternal de la reialesa (vegeu les
flors de l'Arbre imperial, OE I: 673).
El punt de vista familiar i polític del rei és la causa de la seva
ofuscació i de la seva gelosia potencial: no és capaç de comprendre
les "raons necessàries de la natura" que el sol li refresca amb la
historieta de Mercuri i l'alquimista. Aparentment es tracta d'una
digressió: el problema de la legitimació de l'alquímia, que
Vicenç de Beauvais admetia com a ciència i que Ramon exclou amb
energia, evoca tot d'una laboratoris foscos plens d'instruments de
destil.lació, forns i atuells pintorescos. [30] La decepció de
l'alquimista, que no pot destil.lar plata del mercuri, només s'ha
de prendre com una prova a contrario de l'ordenació immutable de la
natura. El planeta Mercuri i la terra causen el metall mercuri dintre
d'un complex entramat d'influències dels planetes i del Zodíac en
el mon sublunar: les operacions artificials de l'alquimista no tenen
cap poder sobre l'ordre còsmic. Segons Llull els primers principis
de la realitat, és a dir les dignitats divines, arriben al món
corruptible a través del que ell anomena "qualitats pròpies" dels
cossos celestes, acompanyades de les "qualitats apropiades", que
són les que es decriuen en els tractats d'astronomia convencionals.
Com diu Michela Pereira: "en el cel s'enllacen el món terrestre i
el diví, les qualitats dels elements i els atributs de Déu ... al
cel hi ha el desllorigador essencial del cosmos, a través del qual les
Dignitates actuen effective sobre el món sublunar i "ocasionen" les
realitats individuals" (ROL 17: 70). Aquesta doctrina
artística lul.liana reformula l'astronomia com a ciència de certeses
absolutes, com ja hem vist en el primer fragment analitzat, i exclou
anecdòticament l'alquímia.
El rei del nostre recontament tot el que ha de fer és deixar de pensar
en termes familiars i polítics i fer-ho per "raons necessàries" de
caràcter metafísic. En fer-ho, entén els arguments del sol, que
són els de l'Art, i, de passada, també entén la sentència de la
Física d'Aristòtil que atribuìa al planeta major, en una
formulació particularitzada i, per tant, literària, la
"paternitat" analògica de l'home. Heus ací com Aristòtil és
glossat i interpretat amb l'Art a la mà en aquesta digressió
literària de l'Arbre exemplifical: als rams del Celestial, en
efecte, on es tracten el planetes, no es parla d'aquesta qüestió en
concret i amb prou feines el Tractat d'astronomia recorda que el Sol
"per calorem generat et per siccitatem corrumpit" (ROL 17:
113). Les qüestions del ram celestial (OE I: 918) tampoc
no aporten major clarícia al nostre problema; vegeu, en canvi, per
acabar, aquesta qüestió del fruit celestial:
|
Qüest.: -Ramon, com l'ànima de sent Pere no sia de
l'essència del sol, com és fruit del sol? -Sol.: Del cors de
sent Pere e de l'ànima serà el dia del judici sent Pere (OE I:
1035).
|
|
La natura dels cossos ressuscitats pertany a la matèria de l'Arbre
eviternal i, segons Llull, consisteix en l'harmonització definitiva
dels elements amb la substància espiritual; de la unificació
definitiva del que ara està escindit se´n desprendrà la indistinció
entre ànima i cos, que esdevindran intercanviables (fulles
eviternals, OE I: 733-34, "D'acció e passió"). De
fet, però, la qüestió, planteja una enigmàtica relació de
dependència de l'ànima en relació amb el sol, tot i que aquesta,
òbviament, no comparteixi l'"essència" d'aquell. Aquesta
relació de dependència només es pot explicar per la unió d'ànima i
cos en aquesta vida terrenal. I el cos, com ensenyen la Física
d'Aristòtil i l'Art de Ramon, és, d'acord amb les influències
celestials en el món sublunar, fill del Sol.
|
|