EL LLENGUATGE FILOSÒFIC  DE RAMON LLULL

TOMÀS CARRERAS I ARTAU

   Universitat de Barcelona.

Estudis Universitaris Catalans, Volum XXI, Antoni Rubió i Lluch, Barcelona, 1936


I

Un tema d'alt interès per a l'estudi de la Filosofia lul·liana — i també per a la Filosofia del llenguatge en general — que a penes ha encetat, és el referent al lèxic emprat pel Doctor Il·luminat.Llull posseïa el sentit de la grandesa, per bé que no sempre els mitjans de que ell es valia corresponen a la magnitud dels seus propòsits. Un dels esforços més audaciosos i persistents del filòsof mallorquí és el seu intent de reduir totes les relacions possibles del pensament a expressió lògico-matemàtica. Tals són els oficis de l'Alfabet, de les Figures, de la Taula i, en una paraula, de l'Art combinatòria, dintre de l'Art general, el mecanisme de la qual no escauria ara d'explicar. Àdhuc reconegudes les seves deficiències matemàtiques, el pensament fonamental de Ramon Llull en aquest punt, recollit pel gran Leibniz[1], entronca amb la direcció recent de la Lògica matemàtica.

Paral·lelament a aquest llenguatge lògico-matemàtic, que significa un   esforç suprem dintre del seu afany de construir un lèxic filosòfic alhora universal i infal·lible, Llull treballa ardidament per aconseguir un autèntic resultat per la via que avui hom anomena de la Lògica pura. A ell es deu un primer esbós de Gramàtica lògica, tota ella a priori. Hi ha un interessant passatge de l'Ars generalis ultima, que bé mereix ésser exhumat, i diu així: «Les Regles són deu, això és: utrum, quid i les altres indicades en l'Alfabet. Aquestes deu regles són deu qüestions generals mitjançant les quals tot és investigat, i el mode com allò de què es pregunta és establert, i és aclarit en les dites regles i fet palès i a més significat a l'enteniment d'acord amb l'essència i naturalesa de cada regla, tal com s’esdevé en la Gramàtica. Car, així com tots els vocables nominals declinables es troben inclosos en cinc declinacions i poden ésser declinats seguint aquestes, de la mateixa manera totes les altres qüestions que poden ésser fetes fora d'aquesta Art estan incloses en aquelles deu regles generals i reduïdes a elles i per elles regulades en raó de llur generalitat.  I el que diem d'aquestes deu qüestions generals pot ésser dit també de llurs espècies. Car així com la bondat considerada absolutament és general amb els seus generals bonificatiu, bonificable i bonificar, sense els quals no pot ésser general absolutament, el mateix pot dir-se de les deu qüestions generals d'aquesta Art, les quals són generals amb llurs espècies.»[2] ¿Qui no veurà, a traves del passatge transcrit, un prenunci de la «Gramàtica lògica pura» preconitzada per Husserl?[3]

Però hi ha encara més: el gran lògic alemany, planyent-se repetidament de les deficiències actuals del lèxic filosòfic, i davant les noves necessitats del pensament, no es detura en la tasca arriscada d' «introduir termes tècnics enterament nous, estranys a tot sentit viu del llenguatge i a tota tradició històrica.»[4] Aquesta mateixa actitud portà a Ramon Llull a construir o adoptar, dintre d'una tendència logicista, un lèxic adequat a les necessitats del seu pensament i que fos especialment apte per a la demostració de la Trinitat.

El procediment de la construcció lul·liana consisteix a discernir, dintre  d'un concepte general pres, les determinacions essencials que integren aquest concepte, i expressar totes aquestes operacions lògico-metafísiques afegint a la rel comuna els sufixos corresponents. Aquests sufixos denoten unes vegades el que és potencial, el que és actual i l’acció; altres vegades, l'agent, el subjecte passiu i l'acció.

La Lògica nova ens ofereix repetides mostres d'aquesta manera de construir en la qual hom parteix del concepte o, millor, de la definició real de la cosa. Així, de substantia deriven substantiare, substantiale i substantiatum, que són llurs parts coessencials;[5]de quantitas: quantificativitate, quantificabilitatem i quantificare;[6] de relatio : relativum, referibile i referre;[7]de habitus: habituans, habituabile i habituare;[8] de situs: situativum, situabile i situare;[9] de locus: locativum, locabile i locare [10]etc.

cadascun dels nou principis absoluts de l'Art general (bondat, grandesa, duració, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria) té els seus correlatius essencials. Així, la bondat conte el bonificant, el bonificat i bonificar; la grandesa: el grandificant, el grandificat i grandificar; l'eternitat: l'eternant, l'eternat i eternar,  etc.[11]

Llull es pregunta què té en si coessencialment l’enteniment I respon  que té els seus correlatius : intel·lectiu, intel·ligible i entendre, sense els quals no podria existir.[12]I hom pot dir el mateix de les coses corpòries. Així, de ignis: ignificativum, ignificabile i ignificare.[13]           Natura té per correlatius : naturativum, naturabile i naturare.[14]

Heus ací dues mostres de l’aplicació d'aquest llenguatge a la demostració de la Trinitat: «La diferència per la duració dura; i la duració per  la diferència té en si coses distintes, les quals pertanyen a la seva essència (de la duració), ço és, durant, durable i durar. I si la diferència per la duració dura, la distinció que amb l'eternitat es converteix des de l’etern en etern dura, distingint entre eternant, eternable i eternar i això és significat per la Santíssima Trinitat.[15]

I en l'obra ritmada Aplicació de l'Art general, hom llegeix, amb referència a les propietats o dignitats divines, considerades en la Trinitat:

Que son distincts per Trinitat
Fer natura et naturar.
.............................
Havente donchs mostrat tot dar

Com Deus ha en si naturar
De naturant et naturat
Per cascuna propietat.[16]

Aquesta terminologia afecta el nervi mateix de la demostració per aequiparantiam, que és la demostració lul·liana especialitzada de la Trinitat, i li imprimeix vigor i caràcter.[17]

Podríem continuar presentant molts altres exemples i subtilíssimes aplicacions d'aquesta manera de construir a priori el llenguatge filosòfic, tasca en la qual Llull arriba, de vegades, a veritables excessos. Notem, però, que aquest retret es fa també actualment a la tendència logicista aplicada al lèxic, tan assíduament cultivada des de Kant a Husserl.

Coexistint amb el lògic que sent la doble obsessió de la unitat i la universalitat, trobem en Ramon Llull el convers, subtil psicòleg de la vida interior i artista de la consciència, i l'autodidacte insaciable, delerós d'apropiar-se tot el saber de la seva època, però amb domini limitat del llatí, que era la llengua dels doctes. I és per raó d'aquestes qualitats i circumstàncies personals que el llenguatge filosòfic lul·lià, considerat des d'un altre caire, ofereix un grandíssim interès davant  la Psicologia lingüística. Llull, poeta, místic, filòsof i viatger tot alhora, explorà paral·lelament la via del llenguatge comú i vivent — el català de la seva època gairebé expurgat de provençalismes — per tal d'extreure del seu fons, com d'una pedrera inexhaurible, un vocabulari capaç per als usos filosòfics ordinaris, per a la versió en llengua vernacla de la terminologia filosòfica tradicional, per a l'expressió adequada de les seves concepcions teològiques, místiques, morals, polítiques i socials. I cal reconèixer que en aquesta segona empresa, menys agosarada que el seu intent reiterat de construir a priori un lèxic filosòfic, triomfà totalment, potser sense haver-s'ho proposat. Ramon Llull fou el primer, a Europa, que emprà la parla popular com a llenguatge propi de la Filosofia i de la Ciència: un nou títol que justifica a bastament la denominació d'Escolasticisme popular que hom pot aplicar al seu sistema filosòfic i el qualificatiu de Doctor romàntic amb què també és conegut el filòsof mallorquí.

* * *

Des de les primeres passes de la seva carrera filosòfica, Llull mostrà posseir una idea molt clara d'aquella connexió que es dóna necessariament entre les concepcions filosòfiques noves i audacioses i el lèxic que ha de servir-les.

En el Compendium seu commentum Artis demonstrativae (I277?) es dol  de la insuficiència del lèxic llatí usual per a expressar les seves idees; i, essent la seva filosofia una filosofia de combat, no té inconvenient a fer manlleus a la mateixa llengua aràbiga, bo i prevenint el lector perquè no es desdenyi d'usar aquesta terminologia per tal de rebatre millor les objeccions de l'adversari.[18]

Altres vegades és la parla vulgar la que és mancada, i llavors recorre al llatí i a paraules no usades ni en vulgar ni en llatí. Així ho declara en l'Art amativa, composta el 1290: «E cor havem fretura de vocables qui no son en vulgar, covè nos usar d alcuns vocables qui son en llatí, e encara d alcunes paraules estraynes qui no son en ús en vulgar ni en lati, sens les quals no poriem pujar esta amancia a tan alt grau de bondat com covè, ne al proposit que desiram no poriem venir, ni la entitat e realitat de les coses qui son, no poriem  prediar ni revelar a esser amades e conegudes».[19]

Deu anys més tard, en el Libre del ès de Dèu (1300), Llull, a seixanta-vuit anys, sent encara aquella mateixa fretura d'arbitrar nous mots, cosa que no és d'estranyar en aquell home inquiet i en perpètua renovació de pensament: «E car nós no poriem be declarar, ni alt enteniment haver, sens alcuns vocables noveyls que direm, coven a usar d aquells, e encara d'alcuns vocables los quals hom no usa en romans».[20]

Llull es mostra satisfet de la seva tasca de crear un lèxic filosòfic en vulgar, el qual, segons insinua, no és una traducció servil del llatí, i, d'altra banda, pot ésser útil a aquells que han fet llur aprenentatge filosòfic en aquesta darrera llengua: «E encara, per ço, la posam (l'Art amativa) en vulgar, que'ls homens qui saben latí ajen doctrina e manera com de les paraules latines sapien devallar a parlar bellament en vulgar, usant dels vocables d'esta art, car molts homens son qui de la sciencia en latí no saben transportar en vulgar per defalliment de vocables, los quals per esta art aver poran. »[21]

El Doctor Il·luminat completa l'Art amativa amb una «Taula d'esta Art que es de explanament de vocables per a. b. c. d. e. f. g. h. i. k. l. m. n. o. p. q. r. s. t. u.» «Aquesta taula — afegeix — es de les paraules que son en latí en esta Art, les quals declaram a aquells qui no saben latí.» Reproduïm, a continuació, uns quants termes triats, per tal de mostrar rom Llull, davant d'una necessitat filosòfica per ell sentida, sabia crear el mot precís, o com trasplantava del llatí al vulgar, i també per a fer veure el rigor unes vegades, i el colorit altres, de les seves definicions.

Amativa se diu de amar, així com de veure se diu visitiva.

Amancia, se diu de volentat que ama, així com sciencia qui·s diu de enteniment qui entén.