2. IMPLICACIONS LINGÜISTIQUES

Si és cert que tot fet humà es reflecteix en el llenguatge, no sorprèn que la concepció esmentada porti implícites algunes "desviacions linguístiques" paralel.les a les "desviacions" del sistema lul.lià en relació a l'escolàstica oficial. Des de la perspectiva linguística actual, després del rebull provocat pels diversos i contradictoris corrents estructuralistes, moltes d'aquestes "desviacions" semblen normals i lògiques, fins al punt de poder relacionar-les amb descobertes i formulacions modernes. Analitzem-ne algunes:

a) TEORIA DELS CAMPS

Com s'ha vist, l'aparent diversitat entre els objectes és deguda a la dialèctica identitat/diferència, observable en l'essència de totes les coses, però que desapareix en el moment que s'inclou a la definició correlativa. En aquesta tendència lul.liana a reduir totes les diversitats a una total unitat, no hi ha cap diferència amb els principis lògics universals, pressupòsits bàsics de qualsevol procés cientific actual: "la ciencia se origina en el descubrimiento de la Identidad entre entes que forman la Diversidad" [23] . Els models científics sòn possibles pels isomorfismes i analogies entre els objectes [24] . Fins i tot les ciències físiques intenten arribar "materialment" i "analíticament" a un principi unitari; la diferència entre les diferents teories físiques contemporànies - teoria relativista, teoria quàntica, teoria de la mecànica ondulatòria, teories nuclears, teories de la composició de la matèria... - depèn de la concepció d'aquell principi. Per això s'assemblen tant les teories físiques i les filosòfiques; molts dels problemes lògics, epistemològics i ontològics es consideren en comú per ambdues disciplines.[25] La tendència realista de Llull fa que en el seu sistema predomini la identitat per damunt la diversitat: les semblances entre tots els éssers inclouen els principis d'identitat (Figura A de l'Ars) i els principis de diversitat (Figura T de l'Ars ). Els primers es troben a totes les coses conjuntivament; els segons disjuntivament. Aquest fet pot dur a pensar en quelcom semblant a una "teoria de camps" [26] radicalitzada: las palabras aisladas no poseen significación linguística - pese a todas sus apariencias -, sino que los que dan significado son sus grupos, ("bloques" en terminología de Trier), dentro de los cuales se ordenan las palabras individuales como en un mosaico, y cuyo contenido significativo viene determinado por los restantes miembros del conjunto del "espacio de campo". [27]

A Llull hauríem de canviar "palabras" per "seres". Aleshores podríem parlar d'un "macro-camp", l'estructura del qual és la de l'Ars; i un "micro-camp" on aquella es reprodueix o repeteix d'acord amb unes determinades possibilitats de variació, que es defineixen correlativament, formant el seu propi camp. Un exemple lingüístic com el del camp dels demostratius serveix per veure com seria aquest "micro-camp":

b) MORFEMES GRAMATICALS

Quan en lloc de l'ésser utilitzem el llenguatge, serà imprescindible que també les paraules que el designin tinguin aquella estructura: una oposició com la que hi ha entre 1'infinitiu, el participi present, i el participi passiu en llatí; o com la indicada per l'oposició veu activa, veu passiva, veu mitjana, en grec. En cas que un idioma - com el català - no la posseeixi, s'haurà de gramaticalitzar per a aconseguir-la: "debemus aliquoties propter vim et necessitatem Artis proferre inusitata verba" [28] . La paraula es considera, realment i materialment, com un ésser més (si no ho fos, no podria entrar en el joc de les significacions), raó per la qual ha de tenir aquella estructura correlativa. Així com l'home, per exemple, és un ésser real perquè en la realitat és "homificant" "homificat" en l' "homificar", el mot que el defineix lingüísticament també ha d'ésser "homnificant" "homificat" en l' "homificar". El substantiu lul.lià, a més dels morfemes de gènere, nombre i, potser, cas (?), ha de tenir participi actiu, participi passiu i infinitiu

Obtenim així una.paraula especial que porta la seva pròpia definició en els seus morfemes, i que ens recorda una vegada més la importància que Llull assigna a la definició.

c) SINTAXI

La part de la gramàtica relativa a l'ordre dels mots també s'ha de sotmetre a l'ordre universal a fi d'obtenir un llenguatge perfecte. On es veu més clarament aquesta adaptació de l'ordre de les paraules a l'ordre teològic, filosòfic, cosmològic, metafísic, polític, social i econòmic és a la Rhetorica nova . Si les paraules no mantenen l'ordre real no són belles ni retòriques. S'ha de tenir ben clar, si es volen entendre els exemples que il.lustren l'opuscle i que a primer cop d'ull semblen incomprensibles: S'ha de dir "La reina i la serventa posseeixen una gran bellesa"; no s'ha de dir "la serventa i la reina gaudeixen de gran bellesa"... perquè les coses més dignes s'han de posar davant les més indignes. [29] Per raons semblants, l'adjectiu ha d'anar després del substantiu (primer és la substància, després l'accident), el nom davant el pronom; primer s'ha de posar el masculí, després el neutre i finalment el femení; les paraules breus han d'anar davant les Ilargues (primer és la simplicitat i després la composició). Les comparacions, combinacions o disjuncions de mots també s'han de fer d'acord amb l'ordre real. Es tracta d'una mena de sintaxi generativa que a més d'una estructura profunda i una estructura superficial, inclouria l'estructura de l'univers lul.lià . I de la mateixa manera que el generativisme actual ha anat evolucionant des d'una gramàtica d'estats finits a un pragmatisme, passant per moltes etapes,[30] als escrits de Llull es va modificant contínuament la concepció del sistema [31] . La sintaxi es converteix així en el reflex verbal de l'ordre real, encara que de fet només la trobem aplicada als exemples de la Rhetorica. Hi ha una palesa contradicció entre aquestes "regles" i els escrits lul.lians, fins i tot els més científics, que mai no les apliquen.

d) SEMÀNTICA

També, en aquest punt, s 'han de reconèixer altres coincidències amb la semàntica moderna: La importancia de la definición para el análisis semántico es un hecho reconocido sólo desde hace pocos anos... La définition constitue la seule forme complète d'analyse sémantique.[32] La definició exposada més amunt, que havia motivat uns morfemes especials pel substantius no és l'única possible, perquè a més dels principis de diversitat que la fonamenten, existeixen, a tots els éssers, els principis d'identitat, que si es combinen entre ells mateixos adequadament, també els defineixen. Es el que fa la Figura A de l'Ars. Adoptant la terminologia de Greimas, podríem parlar d'una "estructura sèmica", [33] molt apropiada a un sistema circular de pensament. Les dignitats o principis generals s'interpretarien com un conjunt de semes. La significació s'origina per la conjunció i coincidència de tots ells:

Amb ella, es nominalitza o significa Déu, l'ésser, la realitat.

Els altres éssers es nominalitzen o signifiquen amb la senzillíssima tècnica de l'analogia; però no una analogia conceptual o subjectiva, sinó real i ontològica. Els mateixos semes es troben a totes les coses en una relació diversa. La significació, a tot nivell, s'ha de considerar com un préstec fonamentat en les "semblances": [34]

A Llull seria més adequat representar aquest fèt utilitzant él púnt i el cercle, perquè el seu pensament és eminentment circular:

Amb aquest sisterna analògic; serà fàcil obtenir la significació de qualsevol cosa existent, sense abandonar el gràfic de Pottier: [35]

Per respectar el teocentrisme lul.lià, he posat, amb un signe d'interrogació i molts de dubtes, un sema 10, que es perdria en nominalitzar o en significar els altres éssers. Ell representaria l'oposició entre el creador i les coses creades, a les quals S10 => 0. La seva funció seria la de la lletra A a la figura lul.liana i evitaria una possible sospita de panteisme. Tots els éssers tenen els mateixos semes o "semblances", cada vegada més "diluides" segons la classe a la qual pertanyen. La significació es troba comprimida o concentrada a l'Ésser increat i es va difuminant progressivament a l'àngel, el cel, la potència racional, la imaginativa, la sensitiva, la vegetativa, l'elementativa i la instrumental, com les ones d'una explosió. Des del punt de vista visual, seria més representatiu que l'esquema rectangular de Pottier, una representació circular:

Pot observar-se gràficament que l'origen de totes les significacions és la major o menor aproximació a la Significació Primera. Mitjançant les significacions, els homes s'aproparan a la Significació i la unitat entre ells serà un fet. En darrer terme, la semiologia lul.liana és una mística d'arrels neoplatòniques; encara que l'oposició creatura/creador concebuda realment i històricament impedeix parlar d'emanació, el tractament realista dels principis comuns i generals del seu sistema ens fa pensar continuament en una cornunió mística panteista, que Llull, evidentment, rebutjaria de ple. Els diferents graus de proximitat o llunyania de Déu - les distintes classes -no es defineixen per una relació binària de dos membres - positiu i negatiu -, sinó per una concepció ternària semblant a la de l'escola de Copenhaguen: positiu (+), negatiu (-) i neutre (O): [36]

Lingüísticament, el valor de cada classe s'obté dels noms, que posseeixen la mateixa estructura correlativa a causa d'uns sufixes o morfemes especials:

La significació, així, no es pot entendre d'una manera referencial, en relació al concepte o imatge mental, com en el model d'Ogden i Richards [37] . En el cas de Llull, el nom, el sentit i la cosa són inseparables; i si se separen no es poden relacionar, perquè les relacions són dins de cada un dels tres d'una forma més o menys concreta: tant els noms, com els conceptes, com els objectes porten en ells mateixos una transitivitat i una passivitat innates que són l'origen de la significació. La modificació de Malinowski [38] al model anterior, per a explicar el llenguatge de la màgia ritual, tampoc no és aplicable a Llull. Hom podria pensar que l'acte ritual fos l'aprenentatge o la utilització del sistema (de l'Ars), però aquest ja suposa la significació com un postulat anterior. Si volem aplicar un model d'aquest tipus, hem de canviar els termes i convertir el triangle en un model de coneixement místic:

En el nostre cas, hi ha una relació immediata entre cada un dels tres termes i es pot procedir en l'ordre que hom vulgui, tenint en compte que el referent sempre és Déu. Si el punt de partida són les coses, la significació s'obté per via de ascensu; Si es parteix del referent, s'obté la mateixa significació per via de descensu. Es tracta, en realitat, d'una interpretació optimista del mite de la caverna, despoetitzada per una formulació lògica i geomètrica; en últim terme, la semiologia lul.liana pertany a la història de l'exemplarisme neoplatònic interpretat de forma realista, amb totes les seves contradiccions. e) EL LÈXIC [39] A la semiologia lul.liana no es fa diferència entre paraules i coses, sinó que s'identifiquen en tots els aspectes, des dels lògics, als ontològics, als gnoseològics i fins i tot als estètics, perquè, segons ell, "és bell el que és apte per a la transmissió de la veritat' [40] Aquesta interpretació materialista no preocupa Llull; segurament aquesta és 1'explicació de la manca d'una teoria de la paraula, i de les sorprenents concepcions que impliquen els textos referits a ella. La primera sorpresa o contradicció no resolta a les obres de Llull, s'ha d'assenyalar en el fet que la seva teoria porta implícita una clara afirmació que les paraules són "naturals" i no arbitràries ni convencionals, encara que de fet admet com evidents alguns fets incompaginables amb aquesta afirmació: En primer lloc s'ha d'assenyalar la possibilitat de la mentida i la teoria de les "paraules falses", falsedat que no és incompaginable amb la bellesa; els retòrics sovint enganyen amb belles paraules; per això, Llull introdueix la veritat com element retòric imprescindible. En segon lloc, no s'explica com en una concepció com aquesta s'admet la diversitat d'idiomes, i Llull s'enorgulleix d'haver-ne dominat alguns. En tercer lloc, tampoc no s'explica la menysfiança cap al llenguatge, de la qual parla sovint. Trobem, certament, alguns punts que ens ajuden a entendre aquestes contradiccions, però només aparentment: per exemple la distinció entre noms vocals i noms mentals, només explicada amb un exemple en el qual sembla que el vocal correspon a la paraula entesa com a realitat fònica, i el mental a la denotació [41] . A la Rhetorica nova distingeix vox significativa i verbum mentis d'una forma tan ambigua que quasi allà mateix els anomena amb els substantius verbum o dictio sense fer cap precisió [42] . En canvi resulta evident el valor que Llull atorga a la paraula com a mitjà de comunicació i d'expressió. La primera definició de verbum a la Rhetorica nova implica tota una teoria de la comnunicació [43] . El descobriment de l'affar també comporta, com a postulat, la necessitat de manifestar a l'exterior allò que hom concep interiorment; però el realisme materialista que s'ha vengut subratllant encara es fa més evident, perquè la "concepció interior" és la que maneja de forma immediata els òrgans productors dels sons: L'orgue d'afatus és la lenga, e lo seu estrument és lo moviment qui comensa en lo polmó, on se pren la concepció que subsecivamén ve en la lenga, e de la lenga en lo paladar, e.n los locs dels vocals, e forma's en la vou on és fora la manifestació de la concepció de dins. Aquest moviment és linya continua... [44] Sembla que entre el món físic i el conceptual no hi ha cap diferència. Gràcies a l'affar s'estableix una solució de continuitat i un matrimoni definitiu entre el pensament, el llenguatge i la realitat. Si això és així, hem d'admetre que ja no ofereix cap dificultat la classificació dels mots que es troba al Llibre de contemplaciód'acord amb criteris ontològics, socials, zoològics, etc. [45] . El criteri de bellesa i ordre depèn de la bellesa i l'ordre objectiu de la realitat, que és copsat pels sentits, elevat per la intel.ligència i transformat en so per l'affar. La bellesa de la paraula no depèn del so o de la qualitat de les vibracions sonores, sinó de tot el procés esmentat. Per això en voler dir paraules belles del firmament hom ha de saber que el mot "sol" és millor que "lluna", i "lluna" que "estela", car aitant com hom parla de les coses qui són pus belles e majors e pus vertuoses, d'aitant són pus belles e mills agradables a oÿr e a ésser enteses. Si Llull hagués desenvolupat els exemples, hauria escrit el primer diccionari ideològic d'occident, i el primer lèxic de paraules ordenades per la seva estètica. Vegem-ne alguns exemples: