|
[1] Vegeu, per exemple, el judici desencisat d'E. Allison Peers
a propòsit dels miracles de la Verge recollits al Llibre de santa
Maria, reportat críticament a Viera 1990: 226-227: unes
figures "planes" emeten discursos "convencionals" en un llibre que
no és "ni subtil ni literari"; els exemples que proposen són
"descolorits" i "inexpressivament previsibles"; segons aquest
autor, la penosa monotonia del tractat marià contrasta amb algunes
anècdotes del Blaquerna, realment literàries. Pring-Mill
1991: 285-287 (el treball és de 1967), per la seva
banda, retreu a Allison Peers haver traìt el sentit de certs
passatges lul.lians en una lectura excessivament lírica. Bonner
1989 I: X, vol esmenar la visió escindida del beat, que es
desprèn de l'actitud d'aquest intèrpret de Llull davant del món
angosaxó de la primera meitat del nostre segle: d'una banda, el
místic excels del Llibre d'amic i amat, de l'altra, l'autor
pertinaç d'un discurs impenetrable i ensopit.
[2] Riquer 1964 I: 351, reporta l'admiració que segons
Jordi Rubió i Balaguer va mostrar el poeta Ruben Darío llegint un
fragment lul.lià, típicament alternatiu, on el pebre i la rosa
debaten sobre la bondat del foc i l'aigua, elements que presideixen
numèricament la graduació elemental respectiva dels dos vegetals. El
que sembla una extravagància poètica no és més que la
personificació, animada narrativament, d'una qüestió natural tan
fonamental com la de la graduació dels simples; vegeu les qüestions
de medicina a l'Arbre Qüestional de l'Arbre de Ciència: "Lo
foc és en lo pebre en quart grau de calor, e la terra en terç de
secor, e l'àer en segon d'humiditat, e l'aigua en primer...:,
OE I: 937; cf. Pereira 1979a.
[3] Rubió 1985: "Alguns aspectes de l'obra literària de
Ramon Llull", 248-299 (publicat el 1957) i
"L'expressió literària en l'obra lul.liana", 300-314
(publicat el 1961). Pring-Mill 1991: "Entorn de la
unitat del Llibre d'amic e Amat", 279-306 (publicat
1967) i "Els recontaments de l'arbre exemplifical de Ramon
Llull: la transmutació de la ciència en literatura",
306-318 (publicat el 1976). Vegeu també Badia
1992: 73-95.
[4] Així ho han entès també autors com Mark D. Johnston i
Roberto J. González-Casanova; per al primer, remeto les
entrades de 1978 i 1996; per al segon, a les de 1990 i
1993.
[5] Lohr 1988: 538-555 situa l'Art de Ramon, que
fecunda algunes de les troballes de Nicolau de Cusa, a l'arrencada
de la metafísica renaixentista. Ruiz-Simon 1986 desenvolupa la
interpretació cosmològica de l'Art proposada Yates 1985 i
Pring-Mill 1991, i Ruiz Simon 1993 planteja la relació
entre la terminologia de l'Art i la de l'Escolàstica. Vegeu
també el pròleg de Fernando Domínguez al ROL 19: 1-77.
[6] Pereira 1979a comenta l'abast de l'esment de fonts mèdiques
als Començaments de medicina: Avicenna, Mateu Plateari i
Constantí l'Africà. Vegeu també Bonner 1989 II:
453-455. El capítol 77 de la Doctrina pueril, conté una
llista de les obres d'Aristòtil llegides a les Facultats d'Arts a
partir de mitjan segle XIII. Al Tractat d'astronomia es parla
d'una taula de valors numèrics, ROL 17: 218. Per a
verificar la circularitat i autosuficiència dels escrits lul.lians,
vegeu la parquedat dels índexs de noms dels 20 volums de les ROL i
dels 3 de les NEORL.
[7] Quan encara no havia obtingut la revelació de l'Art
(1274), Llull va produir una obra tan colossal com el Llibre de
contemplació, que, tot i ser una compilació mística i
enciclopèdica, s'expressa en un llenguatge essencialment literari
(Rubio 1997; vegeu també Llinarès 1971 i Salleras
1989). Als anys de les arts de setze principis
(1274-1289), ens va donar les seves més conegudes
contribucions a les belles lletres: el Llibre del gentil, el
Blaquerna (amb el Llibre d'amic i amat) i el Fèlix (amb el
Llibre de les bèsties). Als temps de les arts de nous principis
(1290-1308), el descobriment del poder propagandístic de
l'autobiografia literària li va fer descobrir les possibilitats del
vers, amb obres tan esplèndides com el Desconhort o el Cant de
Ramon i, encara en aquests anys, va intentar una nova narrativa
mística a les fulles de l'Arbre de filosofia d'amor. Finalment,
durant la darrera estada a París va dotar d'alè literari algunes
parts del Llibre de l'infant Jesús o del Fantàstic. Hi ha
productes literaris lul.lians que es mantenen força al marge de la
proposta alternativa: el Plany de la Verge és un exercici mimètic
en relació a la tradició del planctus Mariae, com també ho són,
en un altre ordre de coses, la Doctrina pueril, o el Llibre de
l'orde de cavalleria.
[8] Ramon desnaturalitza els materials rebuts o n'empra lliurement
suggeriments o connotacions: els miracles de la Mare de Déu (Viera
1990: 231); les famoses fonts sufís del Llibre d'amic i
amat (Badia 1992: 65-68); els ecos múltiples i dispersos
del Blaquerna trets del Barlaam i Josafat (González-Casanovas
1993; Badia 1992: 97-120); el parentiu del personatge
Blaquerna amb l'heroi artúric pur, Galaaz (Riquer 1964 I:
279); la pastorel.la en prosa del primer llibre del Fèlix
(Bonner-Badia 1988: 87-90); els gairebé inabastables
lligams de la l'Arbre de filosofia d'amor amb l'al.legorisme del
Roman de la rose (Rubió 1985: 324-351); la
potenciació de determinats filons de l'exemplum i de la similitudo,
presos de la tradició homilètica, a saber el caràcter ficcional, la
lectura al.legòrica, el poder argumentatiu i d'il.lustració de la
veritat (Aragüés 1996).
[9] Bonner 1989 II: 125-162 assenyala les fonts
conegudes a peu de pàgina. Un estudiós de l'èpica animalística
(Galley 1983: 269) copsa el valor polisèmic que Llull
imprimeix a unes al.legories polítiques nascudes de l'immobilisme de
les societats patriarcals; un analista minuciós de la funció
didàctica de l'exemplum (Taylor 1995: 657-658) arriba a
la conclusió que Llull vulnera totes les regles d'ornamentació,
claredat, plausibilitat i vivacitat que la Rhetorica ad Herennium
espera de les falques narratives didàctiques (vegeu, tanmateix,
Aragüés 1996).
[10] L'ocell que intenta dissuadir els micos de la niciesa que
practiquen i és abatut durant la seva prèdica inútil, de vegades
dialoga amb un altre ocell. Les espècies varien i es combinen:
papagai, corb, colom, garsa; senyal Llull no els atribueix cap
valor de didàctica zoològico-moral, com succeeix en l'univers de la
faula animalística.
[11] La realitat descrita per Llull és acrònica; l'excepció que
confirma la regla és al capitolet sobre "Les VII etats en què és
departit lo món" de la Doctrina pueril (Schib 1972:
232-234).
[12] Vegeu Riquer 1964 I: 384; Johnston 1978:
77-78; Gayà 1980 i Bonner 1989 II: 60, 72.
[13] És el que s'aprèn al treball tantes vegades citat de
Pring-Mill 1991 (1976), a Cabré-Ortín-Pujol
1988 i a Llinarès 1986.
[14] El nostre exemple es proposa desautoritzar les prediccions
interessades de la falsa astrologia. Atès que l'astròleg que
presenta amb aquesta finalitat és un mal professional, que paga amb la
vida el seu error, i que al paràgraf [2] apareixen el verí i una
donzella, la seva història ofereix una certa semblança amb la del
metge ignorant que acaba executat per haver enverinat una princesa;
apareix al Calila y Dimna, Cacho-Lacarra 1984: 192, i
correspon al tipus folklòric K824, "fals doctor mata el seu
pacient".
[15] Per a una mostra de la medicina astrològica lul.liana, vegeu
el Liber de regionibus sanitatis, ROL 20: 63-118.
[16] És el capítol 771 del Dotzè II,2, "Per què lo
príncep no deu posar tota sa fiança en ju'y d'astròlech".
Wittlin 1986-1987 II: 218-19.
[17] L'oda d'Horaci és la del carpe diem; Virgili, quan Nis
ha tallat el coll de Ramnes, l'endeví de Turn, comenta: rex idem
et regi Turno gratissimus augur, / sed non augurio potuit depellere
pestem.
[18] Soler 1988: 175: "Offici de cavayler és mantenir e
deffendre senyor terrenal, cor rey, ni príncep, ni nuil alt baró,
sens ajuda, no poria mantenir dretura de ses gents; on, si.l poble o
alcun home és contra la manament del rey o del príncep, cové que los
cavaylers ajuden a lur senyor..."
[19] A la Doctrina pueril Llull es recorda d'Aritòtil, Schib
1972: 178-180 i d'Alexandre, ibid.: 212.
[20] De fet, el problema implica centralment la connexió
Llull-Eiximenis; abans de preguntar-se si Eiximenis coneixia
l'exemple lul.lià de l'escapçament de l'astròleg, caldria
disposar d'altres testimonis; en qualsevol cas, Eiximenis interpreta
la llegenda de la donzella verinosa, Aristòtil i Alexandre sense
barrejar-la amb l'exemple de l'astròleg, d'acord amb les
prevencions misògines habituals. El Savi, que sap fisiognomia,
salva el seu deixeble perquè dedueix de la mirada de la noia que el
verí que té a dintre mataria qui "ab ella jagués"; vegeu el cap.
887 del Dotzè, Witllin 1986-1987 II: 494; el
mateix tema de la mirada verinosa, al cap. 928 del Terç.
[21] Llull no evita pas, en d'altres contextos, de tractar amb
detall l'entorn del pecat de luxúria, si convé en termes tècnics;
vegeu ROL 15: 245 i les branques de l'Arbre moral viciós;
sobretot les preguntes correponents de l'Arbre qüestional (OE I:
653-659 i 886-904). La qüestió 497 d'aquestes
branques, presenta un punt de casuística moral tan precís, que ha
cridat l'atenció dels historiadors de la sexualitat: el de la vella
avara i luxuriosa que reprèn el fill quan es dóna al vici, però no
la filla: el xicot s'hi gasta el cos i els diners, en canvi, la noia
en guanya i la mare s'ho passa bé rememorant, a través dels
exercicis de la filla, els seus plaers d'antany
(Jacquart-Thomasset 1985: 156-158. La referència a
lloc lul.lià apareix incompleta; hauria de ser
XVI,III,8,14, que correspon a OE I: 889).
[22] L'edició llatina de l'Arbre de ciència, en premsa a les
ROL, confirma aquesta lectura: "quia nata erat sub domo Arietis,
quae est de complexione humida et calida, quae est contra complexionem
veneni, quae est sicca et frigida". Agraeixo la consulta del text en
premsa a l'editor, Pere Villalba.
[23] Vegeu Badia 1981, per a una primera anàlisi del passatge
d'OE I: 1157. Cal recompondre el fil del lloc comú
anticlassicista, propi de les meditacions sobre el menyspreu del món,
tan ben expressat per Jorge Manrique a la quinzena de les seves
Coplas a la muerte de su padre: "Dexemos a los troyanos, / que sus
males no lo vimos / ni sus glorias; / dexemos a los romanos, /
aunque oímos y leímos / sus vitorias. / No curemos de saber / lo
de aquel siglo pasado / qué fue dello... (Beltrán 1993:
157-158). Llull desenvolupa el lloc comú en qüestió a la
Doctrina pueril, Schib 1972: 212, amb un petit
desenvolupament de l'ubi sunt.
[24] Bonner-Badia 1988: 24-25, 41-42. El 1288
Llull va escriure el Liber Tartari et Christiani; el viatge de
1300 tenia finalitat missional. Vegeu Hauf 1989:
44-51.
[25] Riquer 1964 II: 433-470; com és sabut, el frare
dominicà Antoni Canals confiava en el valor pastoral dels exemples de
romans a darreries del XIV. Per al text del Boeci català,
Muntaner 1873: 10; per al Breviloqui, Norbert d'Ordal
1930.
[26] Per a la versió catalana de Guido, posterior a Llull,
Miquel 1916: 87-90. Beauvais tracta del Judici de Paris
quan descriu l'Art poètica (1624 II: 296).
[27] Vegeu Beauvais 1624, II, 30: "Geometria et
Aritmetica non sunt scientiae pietatis".
[28] La valoració d'aquest exemple des la perspectiva de la
literatura nova de Llull mostra que, quaranta anys després de la
primera aproximació de Yates, la bibliografia lul.liana que les
separa permet parlar amb bastant més precisió, feliçment superada la
fase inevitable de la sorpresa atònita. Vegeu Yates 1985:
83-84, "I així, tot i donar el premi al triangle (la
Trinitat), el donà en forma de cercle (el cels), del qual depenia
el quadrat (els elements), i així totes les figures entraven a
formar part de la resposta. Així interpretaria jo aquest enigma,
però el lector hi pot trobar altres itnerpretacions. Que el consideri
amb cura, car és també l'enigma de l'Art de Ramon Llull".
[29] Com a mostra vegeu Beauvais 1624 II: 1531: "Sol
igitur virtute sua calefacit & dessiccat mundum inferiorem, &
generationis causa est in nascentibus vegetalibus et animalibus, &
augmentat in natis calorem & spiritum vitalem".
[30] Per a l'alquímia i Beauvais, Crisciani-Pereira 1996:
137-141 i per a les confusions entorn dels falsos alquímics
pseudo-lul.lians i el Ramon històric, Pereira 1987.
|
|