4. Glossa literària a una sentència aristotèlica

La darrera de les mostres de literatura alternativa lul.liana que proposo es troba a l'exemple del fruit celestial (OE I: 838-839) i presenta el recurs, ja desenvolupat al Fèlix, de raonar per semblances. Donada una proposició, diversos personatges expliquen historietes que analògicament aporten arguments a favor o en contra; la conclusió es dedueix dels conjunt d'aquestes argumentacions (Johnston 1978: 76 segs.). Al paràgraf [1] es planteja la dramatizació d'un aforisme aristotèlic molt citat als reculls de sentències, a les enciclopèdies i a les glosses, que procedeix del segon llibre de la Física, 194b: "Perquè l'home s'engendra de l'home, però també del sol" (Echandía 1995: 139-40). [29]

[1] Reconta's que gran contrast fo enfre lo sol e.l rei, qui havia hagut un fill de sa muller, car lo sol deìa que era son fill raonablement, així com l'home bo qui per raó de bondat fa bé; e.l rei deìa que era son fill naturalment, axí com fa lo foc que naturalment escalfa, e pare qui naturalment fa fill; e encara, que ell lo havia hagut de sa muller e l'havia product en sa espècie humana, e.l sol no ha muller ni és home. E per açò lo rei dix al sol que ell no sabia lo judici que ell havia donat d'un seu procurador. -E com fo això? -dix lo sol.

[2] -Una vegada s'esdevenc -dix lo rei- que un meu procurador estec longament en una ciutat per mi, qui li havia donada aquella ciutat a governar per ço que tractàs la mia honor en aquella ciutat e la utilitat de les gents. El procurador tractà aitant com poc lo seu honrament e no.l meu, e tan longament estec aquell procurador en aquella ciutat, que les gents lo tenien enaixí com a senyor e faìen aquell honrament a ell qui pertany fer a rei. Esdevenc-se que, com jo venguí en aquella ciutat, les gents no.m feeren aquell honrament qui pertany ésser fet a senyor e a rei, e honraven aquell meu procurador enaixí com a rei, segons que havia acostumat. E adonchs jo diguí al procurador que eixís d'aquella ciutat e que anàs cercar honrament de rei en ciutat qui fos sua, car no volia que en la mia ciutat ab mi ensems hagués honrament de rei; car en una ciutat no estan bé dos reis-. E adonchs lo sol dix al rei que no sabia ço que en Mercuri havia dit a l'alquimista. -E com fo això? -dix lo rei.

[3] -Reconta's -dix lo sol- que un alquimià volia fer de l'argent viu argent, e volc de l'argent viu fer argent en lo foc. En Mercuri dix a l'alquimista que l'argent viu era nat en la terra e que ell l'havia fet ab consell de N'`Aries e d'En Taurus e dels seus altres frares, e encara ab consell d'En Saturnus e dels seus altres amics, e que tots ensems havien ordenat, enans que l'argent viu fo engenrat, que la terra fos mare de l'argent viu e ell fos son pare; e per ço ell no volia que son fill hagués altre pare ni altre mare; e a la sua voluntat consentiren N'`Aries, en Taurus e En Gèmini. E jo -dix lo sol- e tots mos frares e totes mes germanes hi consentim. E adonchs l'alquimista no poc fer de l'argent viu argent pur, car no.l podia fer sens nostra voluntat, ni sens voluntat de son primer pare e de sa primera mare.

[4] E adonques lo rei conec que.l sol, segons l'exempli que havia donat, entenia a dir que.l fill que ell havia hagut de sa muller, era fill del sol en quant fill home general, e que era fill d'ell e de la regina en quant home especial.

Llull insinua el motiu de la gelosia d'un rei que ha tingut un fill de la seva esposa, però que, en el terreny de la filosofia natural, ha de compartir la seva paternitat amb el sol. Aquest primer debat entre el rei i el sol, de fet, ja suggereix la solució del problema, des del moment que la influència del major planeta sobre la generació és descrita analògicament a la de l'operativitat ad extra del principi absolut de l'Art, bondat: "així com l'home bo qui per raó de bondat fa be". Aquesta insinuació enllaça directament amb l'explicació que el rei fa seva al paràgraf [4], després de les dues semblances argumentatives: el sol governa la generació "en general", és a dir com a principi operatiu ontològic, mentre que el rei és la causa del seu fill "en especial".

Els recontaments dels paràgrafs [2] i [3] desenvolupen respectivament un cas de regiment, posat en boca del rei i propi de la matèria de l'Arbre imperial, i la desautorització científica de la transmutació dels metalls, posada en boca del sol, pròpia de la matèria de l'Arbre elemental i del Celestial. La pinzellada inicial sobre la gelosia es perd, tot i que en altres bandes, Llull havia descrit els mecanismes d'aquesta passió nascuda de l'entenebriment de a ment per "massa de cogitacions e d'imagenacions" (vegeu els paràgrafs 19-21 del Llibre de contemplació, OE II: 725). El rei prefereix argumentar des de la seva condició de governant únic, que no ha de compartir amb ningú el seu poder: el procurador que suplanta l'autoritat del seu senyor a la ciutat que regeix en nom seu és un mal servidor que mereix ser destituìt. Els lectors del Llibre de les bèsties reconeixeran, doncs, al paràgraf [2] una variant de l'error de Na Renard, que no es descriu al capitolet "De procuradors" a les branques de l'Arbre imperial (OE I: 666) ni a les qüestions corresponents (OE I: 903). La política, tanmateix, és tan sols un marc analògic: que "en una ciutat no estan bé dos reis" vol dir, en el nostre cas, "no pot ser que un fill tingui dos pares", noció que sobreentén la funció paternal de la reialesa (vegeu les flors de l'Arbre imperial, OE I: 673).

El punt de vista familiar i polític del rei és la causa de la seva ofuscació i de la seva gelosia potencial: no és capaç de comprendre les "raons necessàries de la natura" que el sol li refresca amb la historieta de Mercuri i l'alquimista. Aparentment es tracta d'una digressió: el problema de la legitimació de l'alquímia, que Vicenç de Beauvais admetia com a ciència i que Ramon exclou amb energia, evoca tot d'una laboratoris foscos plens d'instruments de destil.lació, forns i atuells pintorescos. [30] La decepció de l'alquimista, que no pot destil.lar plata del mercuri, només s'ha de prendre com una prova a contrario de l'ordenació immutable de la natura. El planeta Mercuri i la terra causen el metall mercuri dintre d'un complex entramat d'influències dels planetes i del Zodíac en el mon sublunar: les operacions artificials de l'alquimista no tenen cap poder sobre l'ordre còsmic. Segons Llull els primers principis de la realitat, és a dir les dignitats divines, arriben al món corruptible a través del que ell anomena "qualitats pròpies" dels cossos celestes, acompanyades de les "qualitats apropiades", que són les que es decriuen en els tractats d'astronomia convencionals. Com diu Michela Pereira: "en el cel s'enllacen el món terrestre i el diví, les qualitats dels elements i els atributs de Déu ... al cel hi ha el desllorigador essencial del cosmos, a través del qual les Dignitates actuen effective sobre el món sublunar i "ocasionen" les realitats individuals" (ROL 17: 70). Aquesta doctrina artística lul.liana reformula l'astronomia com a ciència de certeses absolutes, com ja hem vist en el primer fragment analitzat, i exclou anecdòticament l'alquímia.

El rei del nostre recontament tot el que ha de fer és deixar de pensar en termes familiars i polítics i fer-ho per "raons necessàries" de caràcter metafísic. En fer-ho, entén els arguments del sol, que són els de l'Art, i, de passada, també entén la sentència de la Física d'Aristòtil que atribuìa al planeta major, en una formulació particularitzada i, per tant, literària, la "paternitat" analògica de l'home. Heus ací com Aristòtil és glossat i interpretat amb l'Art a la mà en aquesta digressió literària de l'Arbre exemplifical: als rams del Celestial, en efecte, on es tracten el planetes, no es parla d'aquesta qüestió en concret i amb prou feines el Tractat d'astronomia recorda que el Sol "per calorem generat et per siccitatem corrumpit" (ROL 17: 113). Les qüestions del ram celestial (OE I: 918) tampoc no aporten major clarícia al nostre problema; vegeu, en canvi, per acabar, aquesta qüestió del fruit celestial:

Qüest.: -Ramon, com l'ànima de sent Pere no sia de l'essència del sol, com és fruit del sol? -Sol.: Del cors de sent Pere e de l'ànima serà el dia del judici sent Pere (OE I: 1035).

La natura dels cossos ressuscitats pertany a la matèria de l'Arbre eviternal i, segons Llull, consisteix en l'harmonització definitiva dels elements amb la substància espiritual; de la unificació definitiva del que ara està escindit se´n desprendrà la indistinció entre ànima i cos, que esdevindran intercanviables (fulles eviternals, OE I: 733-34, "D'acció e passió"). De fet, però, la qüestió, planteja una enigmàtica relació de dependència de l'ànima en relació amb el sol, tot i que aquesta, òbviament, no comparteixi l'"essència" d'aquell. Aquesta relació de dependència només es pot explicar per la unió d'ànima i cos en aquesta vida terrenal. I el cos, com ensenyen la Física d'Aristòtil i l'Art de Ramon, és, d'acord amb les influències celestials en el món sublunar, fill del Sol.