LA MANIFESTACIÓ DE L’ÉSSER A LA MENT HUMANA

Els ens també poden tenir ésser a la ment humana[9]. Quina era la concepció lul·liana del coneixement?

Llull concebia el conèixer també com un acte. Aristòtil ja deia que l'arquetip de l’actualitat radicava en l’activitat d’entendre[10].  L’home, diu el mallorquí, és intel·lectiu i mou el seu enteniment per “entendre en el seu intel·ligible”[11]. Ens trobem ací, altra vegada, amb la divisió tripartida de l’acte de conèixer de l’home, ésser intel·lectiu, en tres correlatius —entendre, entès i intel·ligible— sense els quals el coneixement no tindria pas lloc.

En l’acte de conèixer, doncs, s’esdevé una actualització de l’enteniment provocada per les realitats que són objecte de coneixement, però també i sobre tot, pel propi subjecte que coneix, una vegada que és qui mou el seu enteniment a entendre. És justament en ocórrer aquesta actualització de l’enteniment que es palesarà l’ésser de la cosa coneguda. On? Al propi intel·ligible, ens diu el mallorquí.

La novetat en aquest tema serà indicada tot seguit. Llull dirà que els diversos actes de coneixement que realitzem estan sostinguts per un entendre substancial que està sempre en acte en nosaltres. Aquesta afirmació és una conseqüència de la seva teoria de les obres naturals pròpies i apropiades. Llull insisteix sempre en que les substàncies tenen una activitat pròpia i una altra apropiada. La primera és substancial i en el subjecte on té lloc es converteix en la seva forma[12], la segona, anomenada d’acció accidental, no; es converteix en la forma accidental. L’acció substancial és contínua per essència[13], i sempre actual. L’acció apropiada és accidental i artificial, es mou sempre de la potència a l' acte, i la seva fi és l’acció natural[14].

Aplicant aquesta teoria a l'acte d’entendre, Llull dirà que “l’objecte propi” de l’enteniment —que es correspon amb el seu “acte propi”— és entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e intel·lectualitat. Aquest “objecte propi” s'alimenta dels “objectes apropiats” dels altres actes de coneixement, que són accidentals, externs i veïns. No pot haver-hi “objecte propi” sense “objecte apropiat”, ens aclareix; però per altra banda, dirà que l’objecte extern es té a l'objecte intern[15]. Finalment, el fet de dir que els “actes apropiats” naturals tenen com a finalitat els “actes propis” significa afirmar que l’enteniment no pot pas entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e intel·lectualitat si no entén, al mateix temps, les intel·ligibilitats que li són externes. I dóna una metàfora com a exemple: Així com la llum de la llàntia viu de l’oli, també l’objecte propi viu de l’apropiat i d’ell treu aliment i natura apropiada”[16]. Com a conseqüència, l’enteniment només podrà tenir consciència de si mateix si realitza aquells actes accidentals de coneixement, que la filosofia clàssica anomenarà operacions.

La novetat és molt important, doncs es declara que en l’home existeix un entendre interior i primigeni per mitjà del qual té notícia del seu acte propi, és a dir, del seu ésser. Per tant, tots tindríem una notícia actual i permanent del nostre ésser. S’afirma, doncs, que existeix en l’home un nivell interior de coneixement, en el qual té lloc també la notícia dels éssers dels ens externs coneguts i, principalment, la notícia primordial del Ser Suprem, del qual tots depenem. Aquesta nova instància de coneixement, cercada durant segles per la filosofia, tindrà per a alguns tanta importància que arribaran a opinar que ella hauria d’esdevenir el punt de partida de la reflexió filosòfica i no pas la raó. En el fons, es tracta d’un nou coneixement a partir del qual es jutjarà el coneixement objectiu de les operacions. Schelling, per exemple, indicava la necessitat d’allò que anomenava “èxtasis de la raó”, és a dir, un “situar-se fora de si mateix”, més exactament fora de la raó, a fi de que el coneixement humà podés arribar a l' Absolut[17]. Leonardo Polo presenta un mètode que anomena “abandó del límit mental”, que no és altra cosa que anar més enllà del coneixement objectiu, propi, com dèiem, de les operacions intel·lectuals, situant-se en un coneixement que diu ésser habitual en nosaltres[18].

A mesura, doncs, que anem realitzant actes de coneixement, creix també, segons Llull, gràcies a aquest acte substancial de l’enteniment, el coneixement de nosaltres mateixos. Conèixer, per aquesta raó, és una activitat que es realitza sempre en dos plans simultanis i concomitants. “L’enteniment que entén algun objecte té un entendre doble. Per una banda, entén allò que és propi de la seva essència i de la seva acció i passió substancial; per l’altra, entén allò que adquireix mitjançant l’hàbit de ciència, relacionant-se amb els objectes dels sentits particulars i els seus actes”[19].

Impressiona molt la força amb la qual Llull afirma la necessitat d’aquest acte substancial de l’enteniment, sense el qual l’home no podria existir: “Se en la memòria no era continu membrar, e en enteniment entendre, e en la volentat voler, les formes e les matèries sperituals de la ànima que dites havem en lo capítol «Com és hom», serien ocioses e no haurien ab què s poguessen ajustar, e car les formes no haurien actió ni les matèries passió sens radicals membrar, entendre e voler, l ànima no hauria ab què enformàs lo cors, ni ab què li donàs ésser ni vida, e ab ell nos poria ajustar ni conjunir. Cové, donchs, que ls radicals membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell temps en què home és home”[20]. Llull fa dependre el propi ésser de l’home d’aquest actes radicals de recordar, entendre i estimar que alimenten la seva pròpia substància, la perfecció de la qual creix amb l’ajut dels altres actes accidentals.

Cal tenir en compte que, sense pretendre-ho, hem arribat a un tema ben actual. Llull ens diu que sense aquest radical recordar, entendre i estimar, que estan sempre en acte, l’home no existiria pas. Ara bé, és en aquest nivell interior i radical de coneixement que té lloc també la primordial percepció de l’Ésser Suprem, la qual origina i constitueix la consciència religiosa que compareix en totes les èpoques de la humanitat. Si ens alliberem d’aquest nivell de coneixement, ens deslligarem també de Déu, i Llull ens avisa que aleshores aniquilaríem l’home. Bé; aquest pas ja ha tingut lloc a la Modernitat: Foucault, un dels principals representants de l’estructuralisme, va substituir el crit desesperat de Nietzsche, “Déu és mort”, pel seu corresponent “l’home és mort”. I és Llull qui ens explica el per què.

Si més amunt vèiem que totes les perfeccions i tots els ens eren sostinguts per un acte d’ésser tridimensional[21], ara podem afegir que aquest acte d’ésser és sostingut i es perfecciona per les “accions apropiades” —que també són tridimensionals— que els ens realitzen al llarg de la seva vida.

A mesura que els ens palesen el seu ésser a l’home, quan aquest realitza els actes de coneixement, l’autoconsciència de l’home es multiplica. Per al lul·lisme, l’obrir-se cap a fora, propi de l’acte d’entendre, sembla tenir un sentit d’un retornar cap a dintre de si mateix, perfeccionant el propi ésser. Com més s’expandeixi cap a fora de si mateix l’ésser humà amb els actes apropiats de memòria, coneixement i amor —cal, però,  que siguin també bons, grans, etc.—  més intens es tornarà el propi acte substancial d’ésser. Per altra banda, és important recordar que serà l’activitat interna de cada ens —que, repetim, és contínua i actual— la que sostindrà l’activitat externa, que és accidental i intermitent. Llull, per tant, estudia el tema del coneixement des d’una perspectiva més ampla que la perspectiva de la facultat.

Ara que ja hem vist, per bé que molt ràpidament, la manera com Llull fonamenta els ens en els seus actes propis i, després, com aquests actes propis s’alimenten dels accidentals, veurem com, a partir d’aquesta òptica, Llull entén l’univers com el conjunt de tots els éssers relacionats i jerarquitzats segons la diferent intensitat dels seus actes.