SIGNIFICACIÓ I LLENGUATGE

JOSEP M. VIDAL I ROCA


1. L'ARS COM A SEMIÒTICA GENERAL

És ben sabut que, segons Ramon Llull, la possibilitat del significat és deguda a un fet transcendent, la creació: "Deus convenit cum omnibus creaturis in quantum creavit eas".[1] Si totes les criatures convenen amb Déu, també; convenen entre elles mateixes. La conseqüència és que qualsevol cosa pot significar qualsevol cosa, perqué entre elles sempre hi ha quelcom comú. El significat implica sempre una similitud entre el significant i la cosa significada deguda a l'estructura ontològica de l'ésser. D'altra banda, I'ésser lulià és concebut i definit dinàmicament, mitjançant els correlatius [2] . Això suposa que el significat, en principi, ha de participar d'aquell dinamisme, i que s'ha d'investigar allà on Llull parla de l'ésser. Per això, encara que alguna obra, com el Liber de significatione suggereixi una explicació sobre la semàntica lul.liana, s'ha de començar per les obres fonamentals. El primer llibre que tracta del tema és el Llibre de contemplació. Quan al començament del "tercer llibre" estudia les causes de l'ésser - eficient, material, formal i final -, es pot veure en la darrera, la causa final, el punt d'on arranca el procés simbòlic.

La causa final, efectivament, "és que nostre senyor Déus ha creat tot quant és per donar coneixença e amor de si mateix a les gents. [3] "Tot quant és", així, és un signe carregat de possibilitats comunicatives.

Però la causa final de "les gents" serà conèixer Déu, mitjançant "tot quant és". L'home que no el conegui no ho serà completament, no tindrà "acabament", serà un home "defallit". Aquest defalliment es la mentida o la manca de significat.[4] El procés de la significació no és altra cosa que el trànsit del defalliment a l'acabament servint-se dels signes que són totes les coses: "Significatio est revelatio secretorum, cum signo demonstratorum" [5] . S' oposa a la occultatio (= "est oppositum significationis").[6]

L'home, així, és un investigador o "encercador" quasi per instint. Com que està compost de cos i ànima haurà d'utilitzar les potències sensitives i les intel.lectuals, encara que les segones són molt més perfectes. [7]

Aquest dualisme explicaria els signes d'una forma molt diferent a la dels tractats actuals: el signe no seria una entitat de dues cares -significat, significant -, sinó que qualsevol cosa és signe quan és entesa per l'home sensualment -significant - i intel.lectualment -significat -. Com a la modelació semiòtica de Pierce, el signe també depèn del receptor. Qualsevol sensació "significa", si és transformada per l'enteniment. D'aqui que la divisió; dels signes no tingui sentit. Tant signe és una paraula, com una glopada d'aigua de mar. [8] En realitat, la significació és un procés que permet pujar de les coses sensibles a les espirituals, de la mateixa forma que un mirall representa les figures que s'hi reflecteixen. La noció de signe durà immediatament a la noció d'escala i a la d'ordre: "enaxi com lo mirall representa e demostra la figura o figures estants en la sua presència, enaxí les coses sensuals són escala e demostració per les quals puja hom a aver conexensa de les coses intel.lectuals. [9] Aquesta "escala" permetrà anar dels éssers superiors als inferiors, i a la inversa. Al Llibre de contemplació trobem els primers graons - "en lo firmament, e en los vegetables e en los animals e en los metalls e en les obres fetes artificialment" - [10] encara desordenats, del que acabarà essent l'escala del Liber de ascensu et descensu intellectus: "De lapide, de flamma, de planta, de bruto, de homine, de caelo, de angelo, de Deo" [11] . Aquesta escala s'incorporarà a l'Art i correspondrà als nou subjectes investigables, que constitueixen l'univers. La significació es converteix en una gran excursió contemplativa per tot el cosmos, semblant a la que, com a mostra, féu Llull al Llibre de contemplació. Aquest cami' exigeix per part dels protagonistes dues condicions: La primera condició és actuar d'acord amb la causa final, origen de tot significat. Si no es fa aixií, en lloc de pujar per l'escala del coneixement, se davalla, com fan los "ypòcrites". Aquesta actitud moral exigida per la significació constitueix la doctrina de la primera i de la segona intenció, que motivà el Libre d'intenció. Quan manca, tot és desordre i corrupció. La segona condició és que les coses sensuals estiguin ordenades i ben disposades. Si no és així la significació es deforma igual que "lo mirall que és tort i de mala disposició" [12] Serà l'habilitat i perspicàcia del receptor la que el previndrà que les sensualitats no sien torbades ni desordenades ni empatxades a dar demostració de les coses intellectuals, e esfors-se hom aitant com pusca de ensercar aquelles sensualitats les quals són pus covinents a demostrar e a significar aquelles intel.lectualitats de les quals hom vol ésser certificat." [13] Si es compleixen aquestes dues condicions -actuar per primera intenció i amb ordre -, aleshores el procés de significacié funciona. En un primer nivell, les coses sensibles el porten a les intel.ligibles; això és possible per un mecanisme de generalització a partir de les sensacions. En aquest nivell, no hi ha res que no sigui signe i que no porti a un significat "intelectual". A un segon nivell les coses intel.lectuals porten a altres coses intel.lectuals: per les coses sensuals, per exemple, s'arriba a la matèria i la forma d'una cosa (primer nivell); però després l'enteniment és capaç de concebre matèria sense forma o forma sense matèria d'una manera totalment espiritual. Finalment, a un tercer nivell -la fe -, les coses intel.lectuals porten al coneixement de Déu i de la Trinitat amb raons "sil.logitzants '' [14] . Aquest salt dins Llull és natural i s'explica pel mateix mecanisme que ha explicat el primer: si una cosa sensible porta a una intel.lectual, també una cosa intel.lectual pot portar a Déu; sobretot quan es té present que les qualitats o propietats que hi ha en l'ànima de l'home són signes de les que hi ha en Déu. Quan aquest principi s'aplica de forma universal, es descobreix el secret de la significació a Llull: totes les coses tenen les mateixes "propietats e diversitats e contrarietats e concordances e de altres qualitats" [15] . La significació consisteix en saber-les veure. En alguns casos és molt fàcil: la natura de la poma es veu molt clara en la poma mateixa, però no tant en la pera o el codony; i si es vol cercar en la pera, s'hi trobarà més que si se cerca en l'olivera o en la garrofa. Igualment la naturalesa humana està millor representada pels animais irracionals que pels vegetais; i entre els animais, n'hi ha que la signifiquen millor que els altres, axi com bugia o ors o vell marí, qui són pus semblants en figura a home que cavall ni sardina. E assò metex és en les espècies dels vegetables, car pus semblant és home en figura ab mandràgola que ab romaguera"[16] Aquest fet depèn de les qualitats, que en uns casos són evidents i en altres no. Les "qualitats" són les que donen la significació de les coses, perquè estan relacionades entre elles mateixes. Hi ha quatre maneres per les quals donen significació: La primera és com qualitat dóna significat d'altra qualitat, sens que la qualitat significada no dóna significat de la qualitat qui la significa... La segona manera de significació és com la una qualitat és significada per l'autra... tersa manera és com una calitat significa dues o iij o més qualitats... quarta manera de significació és, Sènyer, com ij o iij o més qualitats signifiquen ensemps una calitat. ..' [17] Aquestes quatre possibilitats, impliquen que els signes (les coses) tinguin una capacitat indefinida de relacionar-se mútuament. Per exemple, el color verd de la poma significa agror, per què vol dir que no és madura. D'un significat directe (= no madura) immediatament se n'origina un altre (= agrura) i així succesivament. Ens trobem amb quelcom semblant al que Pierce anomena "semiosi indefinida" dins una "semiòtica processual" [18] "enaxí com lo pescador, Sènyer, qui ab un pex pren altre pex, enaxí enteniment d'ome pren e aperceb los uns significats per los altres" [19] Això no vol dir que sigui imprescindible partir de les coses, perquè ja hem vist que l'enteniment posseeix aquelles qualitats comunes a tot ésser, i pot obtenir significats servint-se d'elles, com quan els pescadors "prenen moltes de vegades pex sens esca" [20] . El fet que l'enteniment moltes vegades no s'adoni d'aquesta possibilitat és comparable a l'ull, que no es pot veure a ell mateix, ni tampoc no veu les coses que toca. El problema de la significació es resoldrà en el moment en què hom sàpiga quines són les qualitats comunes a tot ésser. Al Llibre de contemplació no s'especifiquen, però trobem exemples en els quals les qualitats són "granea", "duració", saviea,""voluntat", "condordansa", "differència", "conveniència"... La tasca de Llull, des d'aquest moment, serà la d'investigar aquests principis generals, investigació que el porta directament a l'Ars, [21] i a les dues primers figures, la A i la T. Resultarà, així, que "el llibre millor del món" és una semiòtica general, fonamentada sobre un exemplarisme ontològic realista. Mark David Johnston, a la seva tesi doctoral, [22] ha fet veure que les bases de la metafísica i la semiòtica de l'Art es poden fonamentar en dues paraules, "semblança" i "significació". La semblança designa el conjunt de revelacions i correspondències entre tots els éssers. Es relaciona sovint amb altres paraules: "influència", "impremsió", "forma fantàstica", "concordança", "principis"; o amb formes que indiquen un procés discursiu, com "comparació", "senyal", "exempli", "metaphora", "visió", "somni", "apòleg"... Gràcies a ella, tota la natura és considerada un gran llibre que l'home ha de desxifrar. La significatio designa l'expressió, o revelació, o manifestació de la "semblança", és a dir, la interpretació del llibre de la natura. El mètode que s'ha de seguir és el de la contemplació. L'Art arriba a ésser el mètode definitiu que hom ha d'usar per a "contemplar" o obtenir la significació de les coses. El Liber de significatione n'és una mostra ben clara: tot el llibre està estructurat segons l'Ars. La significació hi penetra ja a l'alfabet, i la seva estructura constitueix el cos del llibre. En resum, totes les coses són signes de totes les coses per raons teològiques (la creació), metafísiques (tots els éssers tenen les mateixes qualitats, o propietats, o "semblances") i psicològiques (tots els éssers tendeixen a manifestar - significació - aquelles semblances). La interpretació d'aquesta teoria es fa sempre de forma realista, d'un realisme exagerat, que no permet distingir entre el que avui anomenem significat, significant i objecte. El significant és una realitat correlativa de les altres dues en el subjecte cognoscent. La "significació" consisteix an fer real i efectiva aquesta correlació. A l'Art, tot és semàntica, o semiologia, o semiòtica- Llull no ho distingiria- o no és res. La seva pràctica implica totes les dimensions humanes: corporal, fisiològica, psicològica i moral.