II

La predicació era una de les eines principals disponibles a l'edat mitjana per a abastar una audiència prevista.[1] Això va ser sostingut per Caesarius d'Arles, que en el segle sis va presidir el consell de Vaison de l'any 529 on va ser acordat permetre que els sacerdots de totes les parròquies prediquessin a la gent. Abans d'això, només tenien dret de predicar els bisbes.[2] Gregori el Gran va escriure el primer manual per a predicadors que constitueix un fragment dels seus Regula Pastoralis i així durant el període carolingi van ser produïdes grans quantitats de sermons. Molt aclaridor en aquest respecte és un dels decrets del quart Concili Laterà de l'any 1215, on els bisbes són comminats a trobar homes adequats per a realitzar la funció de la predicació per tal de difondre l'evangeli d'una església cada vegada amb un poder més gran.[3] La lectura no era una capacitat comú en aquest període i si l'església desitjava ensenyar i difondre el seu missatge als seus feligresos, la manera d'aconseguir el nombre més gran d'aquests era mitjançant que el sacerdot realitzés prèdica a l'església durant la cerimònia de Comunió del diumenge i els dies festius. Aquell era l'objectiu immediat de la predicació i era amb aquest propòsit que els manuals foren escrits per als sacerdots, explicant-los els millors mètodes de predicació, donant exemples de sermons i suggerint què ha de contenir un sermó de qualsevol dia donat de l'any litúrgic. Àdhuc abans de l'entrada en escena dels ordes captaires, aquest fenomen havia arribat a ser gran i poc manejable, ja que els predicadors itinerants viatjaven de lloc en lloc divulgant la paraula de Déu i apostant per la reforma de l'església i del clergat en mercats i esglésies.[4] Amb l'aparició de Dominicans i de Franciscans, la predicació es va convertir en més que un art i una eina important en la lluita contra l'heretgia, amb una varietat àmplia de manuals compostos i fàcilment disponibles sobre el tema.[5] Aquests frares viatjants eren l'os del conflicte per a molts bisbes, que acusaven aquesta intrusió en els seus dominis privats i, sovint, també se sentien ressentits pel contingut dels sermons. A mesura que el problema empitjorava, la legislació aprovada es dirigia a controlar el lloc i el contingut d'aquesta predicació.[6]

L'Ars praedicandi va adquirir una forma més definida a mesura que el gènere evolucionava. L'estructura dels sermons era generalment molt simple, encara que el contingut va poder ser molt sofisticat. Generalment podia ser presa una citació curta de la litúrgia o les lectures bíbliques del dia i d'això se servien com a base en la resta del sermó. Normalment hi havia tres o quatre parts amb igual nombre de subdivisions. Alguns sermons començaven amb un prothema, una invitació a pregar a Déu per a l'èxit de la predicació que demanava obrir les ments i els cors de l'audiència. El sermó tindria de vegades divisions rimades i el predicador utilitzava proverbis, així com al·lusions a la literatura i a exemples seculars.[7]

La predicació també va ser reconeguda com a eina valuosa per a la conversió, principalment com resultat del seu ús per a combatre l'heretgia. Va ser observat que predicant a les sinagogues i les mesquites, un bon predicador podia arribar a persuadir als infidels de l'error del seu camí i convèncer-los per tal que es convertissin. L'església estava molt a favor d'aquest mètode intentant convèncer als líders seculars de realitzar aquest esforç, i fent obligatori que tots els jueus assistissin a aquests sermons. A l'alba, s'esperava que els jueus anessin a l'església principal o la plaça major de la ciutat per a sentir els sermons. Però aviat va ser observat el perill implícit en això per a les audiències jueves, i en el regne d'Aragó i Catalunya, Jaume I va legislar que aquests sermons havien de donar-se dins del call, la sinagoga o en una altra part dins dels seus límits.[8] Nogensmenys, durant aquest període ningú podia ser forçat a assistir als sermons. La lluita de l'església per a fer obligatoris aquests sermons va produir èxit l'any 1279 a través d'una butlla publicada pel papa Nicolau III (1277-80) del 4 d'agost de l'any 1278, en la que s'ordenava als predicadors que es dirigissin a tots els jueus per a convertir-los.[9] Aquestes incursions a les aljames o els calls van acabar invariablement amb la pèrdua de vides i propietats quan els monjos van ser seguits per una gran turba que aprofitava l'oportunitat per a desfogar-se i destruir les propietats jueves. Aquest problema es va agreujar tant com perquè es demanés que la legislació reial controlés la conducta d'aquestes expedicions, i el nombre i tipus de gent a qui es permetria d'anar-hi. Trobem que Jaume I limita a deu la quantitat de gent a la que es permet acompanyar els monjos, i que Pere III limita el nombre entre catorze i divuit persones, i eventualment a quatre acompanyants honorables.[10]

Queda clar en la correspondència extensa dels arxius respecte a aquest tema que l'extensió de la predicació en sinagogues estava molt estesa i va abraçar tots els centres principals de població jueva a Catalunya i Aragó. Hi ha cartes sobre els sermons donats a Barcelona, Girona, Osca, Saragossa, Vic, Manresa, Tarragona, Jaca i Mallorca, entre d'altres llocs.[11] També emergeix d'aquesta correspondència que aquests assumptes no eren molt còmodes, ni conduïen al franc i obert intercanvi d'opinions o idees. Els frares arribaven a l'aljama, no necessàriament en dissabte, i preparaven els seus sermons per a acusar en ells als jueus de la seva tossuderia i de no acceptar a Jesús com el Messies, i els exigien que es convertissin al cristianisme. És probable, quan les grans multituds podien acompanyar als frares, que la seva falta d'èxit va poder provocar que els frares incitessin a la turba a resquitar-se i destruir les propietats jueves així com causar dany físic als membres de l'audiència. Això era totalment comú en els sermons donats en esglésies abans de Pasqua. Normalment, durant la setmana de Pasqua els jueus no s'aventuraven fora del call.[12]