|
És ben sabut que, segons Ramon Llull, la possibilitat del
significat és deguda a un fet transcendent, la creació: "Deus
convenit cum omnibus creaturis in quantum creavit eas".[1] Si
totes les criatures convenen amb Déu, també; convenen entre elles
mateixes. La conseqüència és que qualsevol cosa pot significar
qualsevol cosa, perqué entre elles sempre hi ha quelcom comú. El
significat implica sempre una similitud entre el significant i la cosa
significada deguda a l'estructura ontològica de l'ésser. D'altra
banda, I'ésser lulià és concebut i definit dinàmicament,
mitjançant els correlatius [2] . Això suposa que el significat,
en principi, ha de participar d'aquell dinamisme, i que s'ha
d'investigar allà on Llull parla de l'ésser. Per això, encara
que alguna obra, com el Liber de significatione suggereixi una
explicació sobre la semàntica lul.liana, s'ha de començar per les
obres fonamentals. El primer llibre que tracta del tema és el Llibre
de contemplació. Quan al començament del "tercer llibre" estudia
les causes de l'ésser - eficient, material, formal i final -, es
pot veure en la darrera, la causa final, el punt d'on arranca el
procés simbòlic.
La causa final, efectivament, "és que nostre senyor Déus ha creat
tot quant és per donar coneixença e amor de si mateix a les gents.
[3] "Tot quant és", així, és un signe carregat de
possibilitats comunicatives.
Però la causa final de "les gents" serà conèixer Déu,
mitjançant "tot quant és". L'home que no el conegui no ho serà
completament, no tindrà "acabament", serà un home "defallit".
Aquest defalliment es la mentida o la manca de significat.[4] El
procés de la significació no és altra cosa que el trànsit del
defalliment a l'acabament servint-se dels signes que són totes les
coses: "Significatio est revelatio secretorum, cum signo
demonstratorum" [5] . S' oposa a la occultatio (= "est
oppositum significationis").[6]
L'home, així, és un investigador o "encercador" quasi per
instint. Com que està compost de cos i ànima haurà d'utilitzar les
potències sensitives i les intel.lectuals, encara que les segones
són molt més perfectes. [7]
Aquest dualisme explicaria els signes d'una forma molt diferent a la
dels tractats actuals: el signe no seria una entitat de dues cares
-significat, significant -, sinó que qualsevol cosa és signe quan
és entesa per l'home sensualment -significant - i intel.lectualment
-significat -. Com a la modelació semiòtica de Pierce, el signe
també depèn del receptor. Qualsevol sensació "significa", si és
transformada per l'enteniment. D'aqui que la divisió; dels signes
no tingui sentit. Tant signe és una paraula, com una glopada
d'aigua de mar. [8] En realitat, la significació és un procés
que permet pujar de les coses sensibles a les espirituals, de la
mateixa forma que un mirall representa les figures que s'hi
reflecteixen. La noció de signe durà immediatament a la noció
d'escala i a la d'ordre: "enaxi com lo mirall representa e demostra
la figura o figures estants en la sua presència, enaxí les coses
sensuals són escala e demostració per les quals puja hom a aver
conexensa de les coses intel.lectuals. [9] Aquesta "escala"
permetrà anar dels éssers superiors als inferiors, i a la inversa.
Al Llibre de contemplació trobem els primers graons - "en lo
firmament, e en los vegetables e en los animals e en los metalls e en
les obres fetes artificialment" - [10] encara desordenats, del
que acabarà essent l'escala del Liber de ascensu et descensu
intellectus: "De lapide, de flamma, de planta, de bruto, de
homine, de caelo, de angelo, de Deo" [11] . Aquesta escala
s'incorporarà a l'Art i correspondrà als nou subjectes
investigables, que constitueixen l'univers. La significació es
converteix en una gran excursió contemplativa per tot el cosmos,
semblant a la que, com a mostra, féu Llull al Llibre de
contemplació. Aquest cami' exigeix per part dels protagonistes dues
condicions: La primera condició és actuar d'acord amb la causa
final, origen de tot significat. Si no es fa aixií, en lloc de
pujar per l'escala del coneixement, se davalla, com fan los
"ypòcrites". Aquesta actitud moral exigida per la significació
constitueix la doctrina de la primera i de la segona intenció, que
motivà el Libre d'intenció. Quan manca, tot és desordre i
corrupció. La segona condició és que les coses sensuals estiguin
ordenades i ben disposades. Si no és així la significació es
deforma igual que "lo mirall que és tort i de mala disposició"
[12] Serà l'habilitat i perspicàcia del receptor la que el
previndrà que les sensualitats no sien torbades ni desordenades ni
empatxades a dar demostració de les coses intellectuals, e esfors-se
hom aitant com pusca de ensercar aquelles sensualitats les quals són
pus covinents a demostrar e a significar aquelles intel.lectualitats de
les quals hom vol ésser certificat." [13] Si es compleixen
aquestes dues condicions -actuar per primera intenció i amb ordre -,
aleshores el procés de significacié funciona. En un primer nivell,
les coses sensibles el porten a les intel.ligibles; això és possible
per un mecanisme de generalització a partir de les sensacions. En
aquest nivell, no hi ha res que no sigui signe i que no porti a un
significat "intelectual". A un segon nivell les coses
intel.lectuals porten a altres coses intel.lectuals: per les coses
sensuals, per exemple, s'arriba a la matèria i la forma d'una cosa
(primer nivell); però després l'enteniment és capaç de concebre
matèria sense forma o forma sense matèria d'una manera totalment
espiritual. Finalment, a un tercer nivell -la fe -, les coses
intel.lectuals porten al coneixement de Déu i de la Trinitat amb
raons "sil.logitzants '' [14] . Aquest salt dins Llull és
natural i s'explica pel mateix mecanisme que ha explicat el primer: si
una cosa sensible porta a una intel.lectual, també una cosa
intel.lectual pot portar a Déu; sobretot quan es té present que les
qualitats o propietats que hi ha en l'ànima de l'home són signes de
les que hi ha en Déu. Quan aquest principi s'aplica de forma
universal, es descobreix el secret de la significació a Llull: totes
les coses tenen les mateixes "propietats e diversitats e contrarietats
e concordances e de altres qualitats" [15] . La significació
consisteix en saber-les veure. En alguns casos és molt fàcil: la
natura de la poma es veu molt clara en la poma mateixa, però no tant
en la pera o el codony; i si es vol cercar en la pera, s'hi trobarà
més que si se cerca en l'olivera o en la garrofa. Igualment la
naturalesa humana està millor representada pels animais irracionals que
pels vegetais; i entre els animais, n'hi ha que la signifiquen millor
que els altres, axi com bugia o ors o vell marí, qui són pus
semblants en figura a home que cavall ni sardina. E assò metex és en
les espècies dels vegetables, car pus semblant és home en figura ab
mandràgola que ab romaguera"[16] Aquest fet depèn de les
qualitats, que en uns casos són evidents i en altres no. Les
"qualitats" són les que donen la significació de les coses, perquè
estan relacionades entre elles mateixes. Hi ha quatre maneres per les
quals donen significació: La primera és com qualitat dóna
significat d'altra qualitat, sens que la qualitat significada no dóna
significat de la qualitat qui la significa... La segona manera de
significació és com la una qualitat és significada per l'autra...
tersa manera és com una calitat significa dues o iij o més
qualitats... quarta manera de significació és, Sènyer, com ij o
iij o més qualitats signifiquen ensemps una calitat. ..' [17]
Aquestes quatre possibilitats, impliquen que els signes (les coses)
tinguin una capacitat indefinida de relacionar-se mútuament. Per
exemple, el color verd de la poma significa agror, per què vol dir
que no és madura. D'un significat directe (= no madura)
immediatament se n'origina un altre (= agrura) i així
succesivament. Ens trobem amb quelcom semblant al que Pierce anomena
"semiosi indefinida" dins una "semiòtica processual" [18]
"enaxí com lo pescador, Sènyer, qui ab un pex pren altre pex,
enaxí enteniment d'ome pren e aperceb los uns significats per los
altres" [19] Això no vol dir que sigui imprescindible partir de
les coses, perquè ja hem vist que l'enteniment posseeix aquelles
qualitats comunes a tot ésser, i pot obtenir significats servint-se
d'elles, com quan els pescadors "prenen moltes de vegades pex sens
esca" [20] . El fet que l'enteniment moltes vegades no s'adoni
d'aquesta possibilitat és comparable a l'ull, que no es pot veure a
ell mateix, ni tampoc no veu les coses que toca. El problema de la
significació es resoldrà en el moment en què hom sàpiga quines són
les qualitats comunes a tot ésser. Al Llibre de contemplació no
s'especifiquen, però trobem exemples en els quals les qualitats són
"granea", "duració", saviea,""voluntat", "condordansa",
"differència", "conveniència"... La tasca de Llull, des
d'aquest moment, serà la d'investigar aquests principis generals,
investigació que el porta directament a l'Ars, [21] i a les dues
primers figures, la A i la T. Resultarà, així, que "el llibre
millor del món" és una semiòtica general, fonamentada sobre un
exemplarisme ontològic realista. Mark David Johnston, a la seva
tesi doctoral, [22] ha fet veure que les bases de la metafísica i
la semiòtica de l'Art es poden fonamentar en dues paraules,
"semblança" i "significació". La semblança designa el conjunt
de revelacions i correspondències entre tots els éssers. Es
relaciona sovint amb altres paraules: "influència",
"impremsió", "forma fantàstica", "concordança",
"principis"; o amb formes que indiquen un procés discursiu, com
"comparació", "senyal", "exempli", "metaphora",
"visió", "somni", "apòleg"... Gràcies a ella, tota la
natura és considerada un gran llibre que l'home ha de desxifrar. La
significatio designa l'expressió, o revelació, o manifestació de
la "semblança", és a dir, la interpretació del llibre de la
natura. El mètode que s'ha de seguir és el de la contemplació.
L'Art arriba a ésser el mètode definitiu que hom ha d'usar per a
"contemplar" o obtenir la significació de les coses. El Liber de
significatione n'és una mostra ben clara: tot el llibre està
estructurat segons l'Ars. La significació hi penetra ja a
l'alfabet, i la seva estructura constitueix el cos del llibre. En
resum, totes les coses són signes de totes les coses per raons
teològiques (la creació), metafísiques (tots els éssers tenen
les mateixes qualitats, o propietats, o "semblances") i
psicològiques (tots els éssers tendeixen a manifestar -
significació - aquelles semblances). La interpretació d'aquesta
teoria es fa sempre de forma realista, d'un realisme exagerat, que no
permet distingir entre el que avui anomenem significat, significant i
objecte. El significant és una realitat correlativa de les altres
dues en el subjecte cognoscent. La "significació" consisteix an fer
real i efectiva aquesta correlació. A l'Art, tot és semàntica,
o semiologia, o semiòtica- Llull no ho distingiria- o no és res.
La seva pràctica implica totes les dimensions humanes: corporal,
fisiològica, psicològica i moral.
|
|