VI

El discurs de Llull hauria estat dirigit als líders i els erudits de la comunitat, més que a la multitud en general. Això es demostra pel que sabem de la seva aproximació als musulmans en els seus viatges de missió a Àfrica del nord, on va tendir a intentar trobar als homes savis locals i entrar en discussió amb ells, amb l'esperança que el convenciment d'ells sobre la veritat del cristianisme conduís també a la conversió de les masses. Està també clar que Llull desitjava entrar en diàleg amb els que intentaven endinsar-se en l'essència de la divinitat. El misticisme jueu, o càbala, com es coneix més comunament, es basava en els ensenyaments secrets transmesos de professor a deixeble durant un llarg període de temps que omplí el segle tretze com una aproximació teosòfica al judaisme. S'ocupava de l'essència de la divinitat i de la naturalesa del llaç entre l'En sof (`Infinitud'), la transcendent, inescrutable, immutable essència divina, i la creació. Una de les doctrines principals d'aquest sistema teològic eren els deu sefirot ('atributs divins'), que van emanar en cert moment de l'En Sof i amb ells va emergir la creació. El sefirot era el vehicle per mitjà del qual Déu es va revelar al món i per tant va crear un lligam més immediat i més immanent entre allò diví i la creació. Aquest sefirot era també una escala de pujada i baixada de la creació a allò diví i viceversa.[60] I van ser els líders espirituals de la comunitat de Barcelona que mantenien aquestes doctrines, a qui Llull desitjava integrar, creient fermament que podria convèncer-los de la necessitat d'una Trinitat en la divinitat usant la seva doctrina dels correlatius.[61]

El que segueix és una reconstrucció del que Llull haguera pogut dir als jueus en la sinagoga de Barcelona:

Com de costum, començaré amb un rés. Déu, que ens doneu gràcia, obriu per favor els cors de la meva audiència de manera que recordin, entenguin i estimin aquest sermó, de manera que mereixin estar en la llum de la seva glòria al paradís.[62]

Encara que romanc davant de vostès ací, a la sinagoga, on se'ls acusa de renegar del nom de Jesucrist,[63] no he vingut a forçar-los a la conversió, sinó a tenir una discussió oberta sobre la naturalesa de les nostres fes respectives, i demostrar-los com les diferències entre nosaltres provenen de no comprendre què creiem els cristians sobre la Divinitat. Se'ns acusa de la creença en tres déus, quan realment creiem, igual que vostès, en un déu, amb una essència.[64] No he vingut ací a intentar provar-los que vostès no entenen les Santes Escriptures, que prefiguren l'arribada de Jesús, portat per la beneïda Mare de Déu, ja que discutir l'autoritat no condueix a res. Però, els demano que buidem les nostres ments de totes les preconcepcions i que tinguem la nostra memòria, intel·lecte i voluntat per a recordar, entendre i estimar l'essència d'un Déu que ha de ser tres per necessitat.[65]

Tant vostès com jo sabem i reconeixem que Déu ha de ser el més gran de tots els éssers. Si parlem de quelcom que és perfecte, aleshores hem de considerar la cosa més perfecta que podem concebre, no podent concebre res més perfecte, aquella perfecció és Déu. I passa igual amb la resta de termes que utilitzem per a descriure les coses. En el punt més enllà del qual no podem concebre res més, allí trobarem a Déu. Atès que Déu està més enllà de la nostra comprensió, tant vostès com jo utilitzem una terminologia que pot ajudar-nos a comprendre el Seu ésser. Els anomeno Dignitats, vostès es refereixen a elles com sefirot. Aquestes són les cares revelades de la divinitat i cada una és dins i és igual que les altres. No pot haver-hi desigualtat dins de la divinitat, per tant cada una d'aquestes dignitats ha de ser igual a, i incloure-hi totes les altres.[66]

Convenim que Déu és etern, i ser etern significa que no té principi, ni centre, ni fi, ni pot haver-hi contradicció en Ell, perquè Ell és el més perfecte de tots els éssers. També estem d'acord en què la creació ha de representar al seu creador i que l'home és l'ésser creat que més s'assembla al Creador, sent el cim d'aquella creació.

El món de la creació representa el Creador en el fet que en tot és visible una estructura trinitària. Prenguem l'home com a exemple. L'home té un cos i una ànima però sense la conjunció dels dos l'home no podria arribar a l'ésser. L'anima - l'ànima intel·lectual - es divideix també en tres ja que sense aquesta divisió no podria funcionar de la forma a la qual millor s'ajusta l'intel·lecte. La memòria recorda, de manera que l'intel·lecte entén i la voluntat pot llavors estimar o odiar segons la naturalesa del que s'intel·lectualitza. I doncs si això és així, dins de la divinitat deu també haver-hi una divisió triple, perquè si tres és el nombre que millor concorda en l'home i la creació, tant més en Déu, en qui tot concorda i en qui no hi ha contradicció.[67]

Entengueu que en l'única essència de la divinitat ha d'existir necessàriament una trinitat de relació, perquè sense això el món no hauria pogut arribar a l'existència. I si els pregunto què feia Déu abans de la creació, com poden vostès contestar a aquesta pregunta sense recórrer a una Trinitat? És impossible que Déu hagi estat sempre ociós (ociosa), perquè l'ésser ociós va contra la Seva bondat, grandesa, eternitat etc. i significaria que va haver-hi un principi. Si va haver-hi un principi això implica canvi en la divinitat, i convenim que mai hi ha hagut cap canvi en la divinitat. Això implica que hi ha hagut activitat eterna en la divinitat abans que el món fóra creat. Perquè l'activitat sigui eterna ha d'haver-hi alguna cosa actuada així com l'actor i l'acte en si mateix. Si fóra impossible distingir entre aquests tres elements, no podria haver-hi activitat. Si de totes les Dignitats prenem la bondat de Déu (bonea) a fi de que la bondat de Déu sia aquella cosa per causa de la qual el bo fa el bé, ha d'haver-hi en Déu bonificant, bonificable i bonificar; l'actor, el que actua i l'acte en si mateix. Passa el mateix per a la resta de Dignitats divines. És la Santa Trinitat a la que els cristians ens referim. La Trinitat són els noms a través dels quals reflectim aquesta activitat eterna que ha de produir-se en allò diví de manera que poguera haver-hi creació. El Pare és l'agent actor que està en vincle etern amb el Fill sobre el qual actua i l'Esperit Sant és l'acció eterna entre el pare i el fill. Aquests són noms que descriuen una relació d'activitat eterna.[68]

Penseu, jueus, permeteu als vostres intel·lectes que s'oblidin de les nocions preconcebudes i permetin a les seves ànimes assimilar aquesta idea, rebent-la, entenent-la, i permetin que les seves ànimes comprenguin el profund i veritable ésser de la divinitat, de manera que vostès puguin arribar a l'amor veritable.

Això ho demostraré amb un exemple, perquè els exemples obren el cor de l'obstinat i donen plaer a la imaginació de manera que l'ànima intel·lectual pugui entendre el que subjau darrere la narrativa, per a conèixer, servir i estimar a Déu:

Hi havia un ermità que va viure molts anys al cim d'una muntanya contemplant a Déu. Una nit, mentre estava fora assegut mirant cap al cel es va preguntar què havia estat fent Déu abans de la creació. Es va adonar que Déu no tenia cos i que Déu no podria ser circular, quadrangular, o triangular perquè no podia imaginar-se a Déu amb una d'aquelles formes de cos. Nogensmenys, no admetent això, va decidir que si Déu no podia ser un d'aquets cossos llavors Déu no havia pogut fer res abans que la creació, ja que tot en la creació gira al voltant d'aquelles formes. L'ermità, descoratjat, se sentia defraudat i creia que havia estat perdent la seva vida vivint en una muntanya lluny de la gent, dejunant i pregant, perquè ara considerava que si Déu no havia fet res abans que la creació òbviament tampoc seria diferent en el futur. Quan sortí el sol, l'ermità va decidir deixar la muntanya per a anar gaudir dels plaers mundans que s'havia negat a si mateix. Mentre davallava del cim de la muntanya, es va introduir en una clariana on hi havia un arbre encantador i una font, i un pardal posat en l'arbre li va preguntar on anava. L'ermità li va explicar al pardal el que havia succeït i li va explicar les conclusions a què havia arribat. Ell estava a punt de continuar el seu camí quan el pardal li va proposar que s'assegués sota l'arbre i que escoltés una història. L'ermità ho va acceptar, i el pardal li va contar la història següent:

Un cristià i un sarraí (musulmà) estaven discutint i contemplant a Déu. El cristià li va preguntar al sarraí on estava la voluntat (voluntat) de Déu abans de la creació. El musulmà va contestar que estava en amant, amable, i amar. El cristià llavors va preguntar al musulmà: Hi ha distinció entre aquestes tres coses? El musulmà va contestar que no. El cristià va dir que, segons aquella lògica, si no hi ha distinció entre ells llavors no pot haver-hi voluntat en ells i si no hi ha cap lloc en què voluntat pogués ser, llavors ella no hauria pogut fer res. El musulmà va contestar a això dient que la voluntat estava en si mateixa. I aleshores el cristià va preguntar-li si estava en si mateixa sense amant, amable, i amar? Perquè si era sense els tres hauria estat ociosa! El musulmà contestà que no, que estava junt amb els tres. El cristià va dir que els tres amant, amable, i amar no podien estar en voluntat sense distinció entre ells perquè seria impossible parlar de tres, dos, un o qualsevol nombre; només voluntat sola, i una altra vegada la voluntat estaria sense contingut. A això el musulmà no va poder respondre. I va seguir el cristià, el mateix pot dir-se també sobre la bondat (bonea) de Déu. Què feia la bonea de Déu abans que el món fos creat? El musulmà estava poc disposat a dir que estava en bonificant, bonificabile i bonificar ja que ell no podia admetre la generació de potències divines perquè això suggeria pluralitat, així que va contestar que bonea era en si mateix sense bonificant, bonificabile i bonificar. Llavors el cristià va dir: si aquell fóra el cas aleshores la bondat (bonea) seria ociosa i buida de granea (grandesa) de poder (poder) i de fi (finalitat). Sense poder perquè ni en si mateix ni en altres no tindria cap poder, ni altres tindrien poder en ell o d'ell. Buit o sense finalitat perquè res bo podria emergir d'ell. Així va ser vençut el musulmà a causa de la necessària generació divina que el cristià li havia demostrat.

L'ermità que va sentir aquesta història es va adonar de l'estupidesa d'haver estat intentant comprendre a Déu a través de formes físiques, no entenent que Déu era un subjecte espiritual de la mateixa manera que voluntat que està en amant, amable, i amar i bonea que està en bonificant, bonificabile i bonificar no són materials sinó espirituals. Així l'ermità va contemplar i va entendre que en Déu hi havia hagut sempre activitat eterna i va tornar a la seva ermita rejovenit i ple del més gran amor a Déu.[69]

Així doncs, jueus, heu d'entendre que en Déu hi ha d'haver una Trinitat, de manera que el món hagi pogut venir a l'existència, i aquesta trinitat de relació ha de ser vista a través de la creació i en el mateix home. Hi ha concordança entre vostès els jueus i nosaltres els cristians en què Déu és existència espiritual, no física, i que Ell és la causa de tot el que ve a l'ésser. D'aquí que no hi ha necessitat en absolut de trobar contradicció entre nosaltres, perquè tant vostès com jo convenim que Déu és transcendent, que d'Ell no en podem tenir comprensió, que se'ns revela a través de les seves Dignitats o sefirot, i atès que tots entenem que la creació immergeix d'aquestes Dignitats, devem també convenir que dins d'aquestes Dignitats o sefirot ha d'haver-hi acció eterna que permeti que es produeixi la creació. Aquesta és la Trinitat sobre la qual vostès heu estat tan obstinats i sobre la qual hi ha hagut tanta discòrdia.

Escolteu i entengueu aquesta secció següent que és per a aquells de més sublim comprensió, que han intel·lectualitzat i volgut comprendre el que he dit abans.[70] Hi ha una igualtat perfecta entre totes les Dignitats de la Divinitat i cadascuna de les Dignitats es compon de, i inclou, totes les altres. Hi ha una escala de l'ésser (scala naturae) que descendeix de la divinitat fins a la creació, cada esglaó de la qual té dins la impressió de les Dignitats divines amb la seva inherent estructura trinitària.[71] Deixin a les seves memòries recordar, els seus intel·lectes entendre i les seves voluntats estimar aquesta noció que és la mateixa a la que vostès es refereixen com sefirot. El sefirot són les cares descobertes d'allò diví i a més també és per a vostès una escala de l'ésser, el descens de la divinitat a la creació. Vostès també diuen que cadascun dels sefirot és igual i està compost de tots els altres i hem demostrat ja com ha d'haver-hi una Trinitat en cada Dignitat. Així que, per raó necessària, es prova com hi ha una estructura trinitària en tots els nivells de ser.

Si contempleu això i enteneu com aquest lligam intern entre les Dignitats existeix en cada nivell de la creació, llavors també entendreu l'Encarnació i com aquest vincle trinitari en tots els nivells de l'ésser permet que els cristians afirmem que no va haver-hi canvi en la divinitat i que Déu va poder ser Déu i home.[72]

Així doncs, jueus, vostès seran portats, de seguir el camí de l'error que han seguit i que els conduiria al foc etern, a estimar el Déu veritable en tres i tres en un, que és el camí que condueix a la glòria eterna.

* Voldria expressar la meva gratitud a la Fundació Xavier de Salas per invitar-me a participar a aquesta conferència, i, especialment, al grup d'experts Lul·lians que van escoltar, van realitzar comentaris i m'oferiren consell i suport.