|
Ja fou dit moltes vegades que l’Ars lul·liana és un instrument
eficaç d’ajut al pensament humà en la seva incansable recerca de la
veritat. Feliçment, la veritat que interessava a Llull —i també a
tots nosaltres— és la que torna palesa l’ésser de les coses. Dit
d’altra manera, tots volem conèixer las coses tal com es troben en la
realitat, i no ens quedem satisfets amb allò que trobem a les nostres
idees[1]. L’artista — així és diu qui empra l’Ars— cerca la
veritat real de les coses, i per aquest motiu veu sempre els ens en la
perspectiva del seu acte d'ésser. L'Ars li permetrà formular
moltes preguntes sobre els temes estudiats, i també comprovar la
veritat o falsedat de les possibles respostes.
Llull diu que l'artista, quan empra l'Ars, barreja uns principis i
unes regles i amb els resultats obtinguts amb aquests mitjans resol les
preguntes. Ho fa, diu el beat, de tal manera que sempre obté com a
conclusió una proposició afirmativa i una altra negativa, donant-li
l'Ars també els camins per esbrinar la veritat o falsedat
d'ambdues[2]. L'Ars és, doncs, un instrument general per
resoldre preguntes.
No és aquesta breu Nota el lloc més propici per a tractar del
funcionament de l'Ars[3]. Ens interessa en aquestes línies
només esventrar el sentit d'una de les regles del sistema lul·lià,
la coneguda com Regla B, molt emprada en les diverses aplicacions de
l'Ars.
Llull defineix deu regles, que són les de preguntes que resumeixen
totes les preguntes possibles que es poden fer sobre qualsevol tema.
Per això les anomena "regles generals del preguntar" i les
simbolitza amb les deu lletres B, C, D, E, F, G, H, I,
K i L.
Quan, per exemple, pregunta "si existeix algun enteniment", Llull
s'ajuda amb aquesta regla B per respondre que sí, i explica que es
recorda, s'entén i s'estima millor el fet de què existeixi un
enteniment de que no[4]. En un altre lloc, Llull preguntarà "si
en Déu hi han actes propis intrínsecs d'«entendre», per mitjà de
l'enteniment", i "actes de «bonificar», mitjançant la bondat",
i respondrà per l'afirmativa, sempre, però, examinant el propi
acte de l'entendre humà, doncs en afirmar l'existència d'aquests
actes intrínsecs en Déu, l'enteniment, dirà el mestre
mallorquí, es troba en major grandesa de bondat, més d'acord amb la
voluntat i la memòria, més pràctic, i per tant més lluny de la
ignorància i més posseïdor de l'hàbit de la ciència[5]. I
així en molts altres llocs, per tota la seva extensa obra.
El lector no pot deixar de sorprendre's en comprovar que, bé que
parcialment, es decideix la veritat o la falsedat d'una proposició
per les condicions subjectives de qui la formula. Quina seria,
doncs, la concepció lul·liana de la veritat? Millor dit, què
entén Llull per coneixement? Aquestes línies intentaran posar a la
vista allò que està implícit al darrera de la regla B; però per a
aconseguir-ho caldrà que ens endinsem una mica dins la metafísica
lul·liana.
|
|